Perquè ha baixat un 40% el preu del petroli en 6 mesos? Per la feblesa del creixement mundial, pel final de la creació de diners a EUA i per les oscil•lacions a les quals es veu subjecte el preu per haver arribat al màxim de producció fa deu anys i haver complementat el que faltava amb alternatives molt cares (biocombustibles, petrolis extrapesats, fracking, extracció en plataformes marines d’aigües profundes i sota el gel).

El circuit econòmic en el capitalisme només es pot tancar si els salaris permeten l’adquisició dels béns i serveis considerats necessaris socialment. Però la tendència a la baixa de la taxa de benefici pressiona a les burgesies a prendre una sèrie de falses sortides: la baixada salarial amb crèdit (EUA i Europa occidental des dels 80), treball semiesclau (Xina) i treball esclau (Índia, Aràbia Saudita i alguns països del golf Pèrsic).

En la naturalesa de les falses solucions està l’arrel de l’agreujament de la crisi de sobreproducció. El que els salaris no poden comprar, encara que es necessiti, fa que sobri capacitat de producció i es destrueixi.

Els capitals, fugen de la producció cap al comerç i l’especulació, com en les borses (d’accions, deute públic o privada, de metalls, de petroli, d’aliments). En 2013 el mercat de l’especulació de petroli movia 8 vegades més volum que el mercat real de petroli. Una altra estratègia dels capitals per augmentar la taxa de beneficis és ser paràsits dels pressupostos públics: concessions, concerts, privatitzacions, avals, rescats, adjudicacions d’infraestructures costoses, inútils o perilloses i promoure una legislació favorable a les grans corporacions com pel TTPI. D’altra banda, la burgesia nord-americana va veure reconegut el seu rol de direcció de l’imperialisme després de la segona guerra mundial i va obtenir el privilegi d’emetre la moneda de tots (el dòlar) i endeutar-se en ella. Fins al final de la Guerra de Vietnam, el govern d’EUA suposadament recolzava el dòlar amb or. Des de llavors, ho recolza amb els mariners i actualment també amb els assassinats amb avions teledirigits. Als països en els quals no hi ha una banca pública hegemònica, el crèdit privat és, de fet, emissió de diners. En la UE, els estats no reben diners del Banc Central sinó que els diners han de passar per l’intermediari dels bancs privats, que ho han convertit en un negoci paràsit més.

Els bancs centrals (EUA, Gran Bretanya, Japó) han estat creant diners en grans proporcions. Japó des de l’explosió de la seva bombolla immobiliària i financera en els 80 però especialment amb els dos últims governs. EUA des del crack de 2008. En el cas d’EUA parlem de 85.000 milions mensuals, que van acabar a l’octubre de 2014. En el cas d’EUA, aquests diners s’han utilitzat per comprar actius (accions, bons, propietats) als bancs privats. És com el «Banc dolent» espanyol comprant solars invendibles als bancs als preus que dicten els bancs. Es tractaria llavors d’una socialització de pèrdues a escala planetària. Això ha produït durant aquests anys alces artificials en les borses (d’accions,de metalls, de petroli, d’aliments). Amb el final del programa, les matèries primeres i el petroli estan baixant. El petroli ha baixat un 40% en 6 mesos i s’ha situat en preus d’abril de 2009, poc després del crack de 2008. Però la crisi de sobreproducció no s’ha detingut. Hi ha un indicador que la demanda mundial i el comerç no augmenten: la baixada de tonatge transportat amb vaixell fa baixar els preus i tancar navilieres, encara que cal advertir que aquest indicador pot haver perdut validesa per l’existència d’una bombolla en la construcció de vaixells (augment del 85% des de 2008).

El cas de l’energia i el petroli té unes particularitats importants. Al món, l’energia primària prové de les següents fonts: 35% petroli i altres líquids; 26% carbó; 23% gas; 10% renovables; 6% nuclear. El canvi climàtic i els accidents i residus nuclears posen un límit a l’ús de les energies no renovables. El canvi climàtic i els residus radioactius no només posen un límit, sinó que necessitaran de significatives aportacions futures d’energia per a mesures pal•liatives. L’extensió de les energies renovables té serioses limitacions de materials, financeres i energètiques. La disponibilitat de petroli cru va tocar el seu sostre en 2005, la qual cosa s’ha volgut superar amb biocombustibles, petrolis extrapesats, fracking (tècnica dels anys 40 molt contaminant), extracció en plataformes marines d’aigües profundes i sota el gel.

Cadascuna d’aquestes opcions té uns costos diferents, en termes monetaris o energètics (l’energia necessària per extreure, refinar i traslladar un barril d’aquests líquids).

Aquests costos (50 dòlars/barril el fracking a EUA) són molt més alts que els del petroli cru , que al seu torn tampoc té uns costos unitaris (20 dòlars/barril Aràbia Saudita, 30- 35 dòlars/barril Rússia). Fins i tot en el petroli cru, aquests costos són creixents, doncs històricament s’han explotat primer els camps més rendibles. Els costos dels líquids diferents del petroli cru poden camuflar- se amb subvencions de diners públics, l’ús de combustibles fòssils convencionals i més barats per a la producció, el deute i un esquema de finançament amb eufòria tipus bombolla. A EUA ha punxat la bombolla del fracking, la qual cosa no significa que reestructurada no pugui continuar (amb rescat públic universal mitjançant el dòlar, fallida de les petites empreses i concentració a preu de saldo).

Però cadascuna d’aquestes falses solucions no fan sinó augmentar i socialitzar les pèrdues. Amb la finalitat del petroli barat ha arribat l’època de fortes oscil•lacions en els preus, fenomen altament destructiu per a l’economia. Quan està en els preus alts tanca milers d’empreses i sumeix en la pobresa a milions de treballadors, quan està en els preus baixos acaba amb les produccions cares de combustibles que no estiguin sota la capa imperial d’EUA i la protecció del dòlar.

Aquí, queda clarament definida la dicotomia Socialisme o barbàrie. La dinàmica capitalista no pot resoldre avui les desigualtats, i tampoc pot prometre-ho per al futur, ni amb creixement ni amb distribució.

NOTA.- s’envien enllaços si es demanen a carrilet@openmailbox.org . Veure la web Crashoil, article de 01/2/2015 i uns altres. Veure també elblogsalmon, article de 14/1/15.