Mentre ens dirigim cap al setè any de crisi que va començar a l’agost del 2007, Rajoy i el seu govern declaren la fi de la recessió, encara que admeten que encara no es trasllada a l’economia productiva.

Portaveus de la burgesia ja admeten que la recuperació de l’ocupació no es produirà, i en cas que es doni, trigarà no menys de 10 anys. Mentre augmenten els aturats, s’internen en la pobresa, ja que el 60% d’ells no cobren prestació ni subsidi (el 40% si només es tenen en compte els inscrits a l’INEM). Els desnonaments en els primers 6 mesos del 2013 (19.567) gairebé equivalen als que han estat en els 12 mesos del 2012 (23.774), amb la qual cosa quan tinguem dades del 2013 podem trobar-nos amb un increment del 100%. Els salaris disminueixen, com a efecte de les mesures en les administracions públiques i de la pèrdua de convenis de la reforma laboral de Rajoy. Com a fruit de les retallades, les llistes d’espera per a tractaments i intervencions, augmenten, i entre setembre del 2012 i desembre del 2013, 750.000 persones han perdut la targeta sanitària per la reforma del PP. El banc dolent els ha pagat als bancs els solars i pisos invendibles a preus del 2007 i els està venent a preu de saldo a fons voltors. Els pisos als barris obrers han baixat el 70% des del 2007, però no es venen doncs els bancs no concedeixen hipoteques.

Per la burgesia financera de l’estat espanyol hi ha una bona notícia i una altra de dolenta. EUA va a fabricar menys dòlars (85.000 milions mensuals fins fa poc) que es posaven a especular en bombolles en els anomenats BRIC (Brasil, Rússia, Índia Xina, Turquía...) i que ara surten d’ells i conjunturalment es detenen a l’estat espanyol a comprar gangues (immobiliàries, accions, empreses). D’altra banda, Xina està ralentint el seu creixement (uns diuen que per voluntat del govern i uns altres per la imminent explosió de bombolles) i baixen les compres de matèries primeres, una part de les quals es donaven a Llatinoamèrica i Brasil en particular.

BBVA i Banc Santander extreuen el 80% dels seus beneficis de Llatinoamérica, i les majors empreses de la borsa espanyola també depenen dels beneficis en aquella zona, que van a baixar.

El deute públic de l’estat espanyol creix a un ritme del 30% anual, tot i que la major part del rescat bancari, de constructors i de grans empreses encara no es comptabilitza com a deute, per l’expedient de figurar com a crèdits (que no ens pagaran) o avals (que haurem de pagar), amb el que estem asseguts en un barril de pólvora.

Aquest rol parasitari de la gran empresa multinacional espanyola és essencial per entendre que les empreses controlades per l’oligarquia espanyola juguen en una altra divisió, de la que parlarem mes endavant prenent l’exemple de SACYR.

En les estadístiques sobre tancaments d’empreses, l’INE (Institut d’Estadística d’España) té un retard de dos anys i les dades en sèrie històrica de «demografia d’empreses» arriben al 2011. Es poden reconstruir doncs estan les dades sense integrar fins al 2013, que es poden trobar en els enllaços.

Resumint, entre el 2008 i el 2013, inclosos, hi ha 2.064.315 altes d’empreses i 2.287.111 baixes. Aquí s’hauria de descomptar els moviments que són resultat de fusions o adquisicions (tot i que també sol generar acomiadaments) i observar que és possible desagregar per tamany de plantilla, però solament fins a «20 o més treballadors». Sembla ser que es dona un comportament diferenciat amb empreses de més de 500 treballadors (que no siguin de la construcció) que es tanquen menys que les altres. La reforma de l’atur que va rebaixar la seva quantia a partir del setè mes un 18% respecte el que havia abans, va rebaixar també la capitalització per a l’autoocupació. En el context d’una crisi de més de 6 anys, amb una societat empobrida, en la que l’autoocupació sol donar-se per la impossibilitat d’obtenir treball assalariat (malgrat la propaganda pels emprenedors), és molt probable que s’estiguin constituint microempreses o simples autònoms, amb molt poc capital, amb una dimensió mitja inferior a les que tanquen, amb el que si ja no té molt sentit parlar de dades agregades en les quals tant és una empresa un autònom depenent com una de 1.000 treballadors, tampoc té sentit comparar les que es destrueixen i les que neixen, de forma agregada.

El que sí té sentit és veure en l’estadística d’ocupació equivalent de 8 hores d’afiliats a la seguretat social, que en el 2013 s’han perdut 515.300 ocupacions de 8 hores (veure article de Coscubiela en enllaços).

SACYR

SACYR és una de les grans constructores espanyoles que es va lucrar amb la bombolla immobiliària i d’infraestructures innecessàries. Apareix en els papers de Bárcenas com a donant il•legal del PP. En un consorci amb altres dues empreses va guanyar el concurs de l’ampliació del canal de Panamà. Quan s’està pel 70% de les obres addueix que les obres han costat 1.200 milions (d’euros) més i que les paralitzen si no els paguen. L’autoritat del canal i el consorci negocien, amb l’obra parada, i amb la visita de la ministra de Foment per recolzar a una «de les nostres» empreses. Resulta que l’estat espanyol (el govern Zapatero) va avalar una fiança de 320 milions que es pagarien a l’Autoritat del canal en cas d’incompliment del contracte de SACYR. Un primer acord al que arriben SACYR i el Canal és que una companyia d’assegurances aportaria un crèdit de 400 milions sempre que el govern espanyol canviés l’aval anterior per l’aval d’aquest crèdit.

Empresa i Canal aportarien 100 milions cadascun...però això suma solament la meitat dels 1.200 milions de sobrecost. En el moment d’escriure, el govern encara no s’ha pronunciat, però s’ha sabut que la posició de Montoro és la d’avalar (i per tant pagar)...però ¿quant? ¿400 milions o 1.000?. L’argument és que SACYR és massa gran per deixarla fer fallida... entre d’altres coses perquè l’estat espanyol acumula avals al seu favor per valor de 3.447 milions (veure detall en els enllaços).

L’oligarquia espanyola està provocant la fallida de l’estat i força la supressió dels serveis i prestacions públiques. De seguir així, anem a la situació de Grècia, on ja s’està començant a desmantellar la xarxa d’assistència primària, els ambulatoris.

Per un govern dels treballadors i treballadores, que posi els mitjans al servei de les necessitats de la majoria.

No al pagament del deute!

Nota: En aquest enllaç http://is.gd/ dgk2k8 es pot descarregar un arxiu amb uns textos. Citar-los no implica avalar la líniea política de la web o de l’autor.