L’últim atac israelià sobre la franja de Gaza va deixar, després de 51 dies de bombardejos, més de 2.100 palestins morts (més de mig miler d’ells eren nens) als quals se sumen cada dia alguns dels 10.300 ferits en l’ofensiva. La franja ha quedat arrasada: 30.000 habitatges destruïts parcialment, hospitals, mesquites, escoles fàbriques i tallers reduïdes a runa. Però encara que va utilitzar a fons ela seva enorme maquinària de guerra, l’estat sionista no va aconseguir aixafar la resistència palestina: després de llançar sobre aquest petit territori costaner que amb prou feines supera la meitat de la superfície de la ciutat de Madrid 20.000 tones d’explosius, el govern de Benjamin Netanyahu no va assolir cap dels objectius polítics i militars que havia declarat.

L’ofensiva (l’últim episodi de barbàrie sionista a la franja, després dels atacs de 2006, 2008-2009 i 20012) es va desencadenar el 13 de juny, després que es trobessin els cossos de tres adolescents colons segrestats a Cisjordània, una acció que el govern israelià va atribuir a Hamàs, tot i que el moviment de resistència islàmic ho nega. L’exèrcit israelià va reconèixer que sabia que els joves estaven morts des del primer dia, però durant setmanes va utilitzar el cas com a pretext per a una operació policial a gran escala a la que va detenir a més de 530 palestins, inclosos els líders de Hamàs a Cisjordània, i el president del Parlament. L’Autoritat Palestina presidida per Mahmud Abbas -que al maig havia acordat un govern d’unitat amb Hamàs- es va posar al servei d’Israel i va reprimir les protestes.

Netahyau va utilitzar l’assassinat dels joves com a pretext per desencadenar l’atac a Gaza.

L’objectiu era neutralitzar la resistència armada. Però en lloc de sucumbir a la força militar i provocar amb l’assassinat deliberat de civils una reacció popular contra els combatents, la invasió terrestre es va saldar amb 64 soldats israelians morts. Les tropes es van retirar i van seguir els bombardejos sistemàtics i indiscriminats sobre els 1,8 milions de palestins que s’amunteguen a la franja.

Netanyahu va constatar que liquidar la resistència suposava un cost inassumible per als israelians: no hi va haver grans protestes a Tel Aviv, però sí por als coets palestins i desconfiança en un exèrcit que ja no semblava totpoderós. Com resumia Amir Oren, editorialista del diari israelià Haaretz, «Netanyahu i els seus companys van ficar a Israel en un conflicte entre l’exèrcit més fort de la regió i una organització de 10.000 combatents que no és una simple derrota, és una ruïna». La imatge internacional d’Israel s’ha emportat un nou cop, amb mobilitzacions en solidaritat amb Palestina arreu del món, i el simbòlic manifest de 327 supervivents de l’Holocaust i els seus fills contra l’atac sionista.

L’aclaparadora superioritat militar israeliana -amb tot el seu desenvolupament tecnològic que ha tornat a utilitzar Gaza com camp de experimentació- no li ha donat la victòria en aquesta guerra desigual.

Com en totes les lluites anticolonials, els ocupats tenen menys a perdre que els ocupants i la seva resistència és més gran. La gent de Gaza estava disposada a pagar un alt preu per acabar amb el bloqueig que els asfixia des de fa 7 anys. A diferència de l’ofensiva israeliana de 2009, hi va haver grans mobilitzacions dels palestins de Cisjordània per denunciar el agressió.

Netanyahu va acabar signant un alto el foc permanent el 26 d’agost, sense consultar amb els seus socis de govern de la ultradreta, que van denunciar l’acord. Israel es va comprometre a obrir els passos fronterers i permetre l’entrada de materials per a la reconstrucció, ampliar la zona autoritzada per a la pesca i aixecar la tanca en la qual es prohibeix entrar als camperols de Gaza. Després d’un mes d’alto el foc es discutirà la desmilitarització de Gaza, que demana Israel, i la construcció del port i l’aeroport, que demana la delegació palestina. Però tot i que Hamàs va voler vendre l’acord com una gran victòria, hi ha també costats foscos per als palestins. El pas de Rafah, a la frontera amb Egipte, queda en mans de l’Autoritat Palestina, és a dir sota control dels aliats més fiables d’Israel: Egipte del mariscal Al-Sisi i Abu Mazen. A més Israel ha violat gairebé tots els acords, des dels pactes d’Oslo als de 2012 després de l’última ofensiva a Gaza, quan també es va pactar alleujar parcialment el bloqueig. Segons ens expliquen companys sindicalistes de Gaza, la situació dels treballadors és desesperada: no hi ha signes reals de l’obertura de Rafah i la destrucció del miserable teixit fabril ha duplicat l’atur, que ja superava el 40% abans de l’ofensiva.

Pocs dies va trigar Netanyahu a recordar que el seu objectiu a llarg termini no és reconquerir Gaza, que Ariel Sharon va «desconnectar» el 2005, sinó mantenir els gazauis dins la presó més gran del món i continuar la colonització de Cisjordània per tancar als palestins en bantustans com els de la Sud-àfrica de l’Apartheid. A principis de setembre va anunciar l’annexió d’altres 400 hectàrees a Cisjordània per construir noves colònies, que va desencadenar una nova onada de protestes.

L’acord dóna ales a Hamàs, en hores baixes pel seu aïllament després del cop a Egipte, que va enderrocar al govern dels Germans Musulmans: segons va publicar el juliol The Washington Post citant fonts de la Casa Blanca, Al-Sisi va pactar amb Israel liquidar Hamàs (com va fer amb els Germans Musulmans a Egipte) a canvi del suport de Netanyahu perquè Obama mantingués íntegra l’ajuda militar a Egipte després del cop.

Abans de l’atac Hamàs s’enfrontava també al malestar de la població palestina per la seva gestió del govern de Gaza. Per això va acceptar el govern d’unitat palestí. La unitat va ser celebrada com un gran avanç per les masses palestines, però aviat es va constatar que aquesta no va servir per trencar la línia col•laboracionista de l’Autoritat Palestina, sinó per apuntalar al poder al cadàver polític d’Abbas, que apareix davant el seu poble com el cap d’un aparell repressiu al servei d’Israel. Com apunta l’activista israelià contra l’ocupació Sergio Yahni, «l’única autoritat que manté el president palestí és haver estat part dels mediadors al Caire. No és d’esperar que la població palestina estigui disposada a canviar el que es va aconseguir amb tant sacrifici en el camp de batalla per un plat de llenties «. La pregunta és ara què farà Hamàs amb la seva victòria: reforçar la resistència o sumar-se a l’ordre criminal d’Oslo.

Per la fi total i incondicional del bloqueig de Gaza.

Per una Palestina única, laica i no racista sobretot el seu territori històric.