Escàndols de corrupció i impunitat són les dues cares d’una moneda amb la qual es desperta cada matí un treballador/a, mentre no para de rebre lliçons d’austeritat, després de les quals s’imposen cops terribles a les ja limitades condicions de treball, amb les quals la patronal i el Govern li fan pagar la crisi.

Amb l’assumpte de les targetes opaques de Caja Madrid/Bankia tots els sectors institucionals compromesos en la transició estan implicats: Rafael Spottorno, excap de la Casa del Rei amb Juan Carlos I i conseller privat de Felipe VI, passant per alts càrrecs de la patronal, del PP, PSOE, d’IU, d’UGT i CCOO. Aquest últim cas també és significatiu doncs Rodolfo Benito era el cap dels Alternatius a l’oficialisme a CCOO. Però no és aquest l’únic cas, ara amb els comptes B del PP de Bárcenas és Angel Acebes, qui fos secretari general del PP i ministre amb Aznar en diversos ministeris: justícia, administracions públiques i interior, qui va assegurar en l’11 M que «El responsable d’aquest atemptat és la banda terrorista ETA». El cercle s’estreny sobre Rajoy i Aznar. I què dir, del serial de la família Pujol-Ferrusola! Ningú pot creure que es tracten de casos aïllats, sinó que ha estat la forma de viure en les rodalies del poder polític i econòmic del país. Un combinat de capitalisme i transició monàrquica. Escoltem moltes veus sobre la regeneració democràtica, sobre lleis anticorrupció, com també que cal regenerar un capitalisme regulat, lliure de l’especulació financera, sense excessos… però el que cal entendre és que quan aquests excessos són tan generalitzats no poden ser el resultat accidental d’alguns individus malvats i egoistes, sinó l’evolució necessària del capitalisme en una fase de degeneració. És el capitalisme el que genera aquests egoistes corruptes, perquè els necessita per sobreviure.

Un capitalisme que necessita generar rendibilitat del capital al preu que sigui, sota formes més arriscades i especulatives per evitar la caiguda de la taxa de benefici, perquè sinó la roda es deté i es desploma. Per a això li cal subordinar estretament al poder els seus interessos, unes vegades perquè aquest deixi fer, unes altres perquè gasti enormes summes de diners públics al rescat de les seves operacions fraudulentes. És la lògica d’un sistema que no es basa a satisfer les necessitats humanes sinó en l’explotació del treballador per obtenir un màxim de plusvàlua.

Però la impunitat amb la qual han actuat empresaris i polítics aquests anys és alguna cosa també associada al règim que vivim, el de l’anomenada transició monàrquica del franquisme, una cosa que ha impregnat totes les seves institucions i els seus partits. Aquest acord, es va establir entre les institucions de l’estat, les organitzacions de la dreta franquista reformada com UCD-AP-PP, les de la burgesia catalana CiU i basca, i les organitzacions referents per als treballadors/as PSOE, PCE/IU, CCOO i UGT. I si van decidir entre tots estendre una tupida catifa anomenada pacte de la transició i Monarquia, per ocultar centenars de milers de cadàvers, els crims del franquisme i de la transició, ¿algú s’anava a preocupar per uns pocs centenars de milers d’euros d’una targeta opaca? La impunitat ha estat la reina i senyora d’aquests 40 anys de transició.

Acabar amb aquesta corrupció i amb aquesta impunitat requereix una lluita decidida per acabar amb el sistema capitalista i el règim monàrquic.