Després d’haver mantingut el projecte del govern anterior al calaix, el govern del PP ho modifica i torna a posar a l’abast dels grans fons privats els beneficis que generen els aeroports espanyols i les taxes de navegació aèria. No obstant això, Ferrovial i altres fons tracten d’obtenir rebaixes i un paper en la gestió del grup, el valor nominal del qual va quedar reduït a la meitat abans de la present operació de sortida a borsa.

L’entrada d’AENA en beneficis i la reducció del deute, es presenten com atractius addicionals a la venda a baix preu dels aeroports espanyols. Així ho reflecteixen els mitjans econòmics.

No obstant això, s’hauria de parlar molt sobre aquest deute, que comença a generar- se en el 2006 i del qual no s’han d e t e r m i n a t responsabilitats, tot i que una part apareix en la recent denúncia de la Unió Europea relativa al sobrepreu de les obres públiques dels últims anys. No és un secret: els diners públics es van fer servir per a esmorteir la punxada de la bombolla immobiliària; i les obres públiques - entre elles les realitzades per AENAvan ser part substancial d’aquesta primera ajuda a les companyies immobiliàries. Lògicament, donada la caducitat d’aquest primer ‘rescat’, algunes d’aquestes companyies no van trigar a orientar part del seu capital al sector públic, i també a l’aeroportuari. Així van entrar a les empreses de handling quan el desballestament d’Iberia, per exemple; en les superfícies comercials dels aeroports i en la gestió de les torres de control, i ara opten a la dels aeroports complerts, quan tornen a donar beneficis i s’espera un increment del tràfic aeri, i l’ampliació de les zones comercials. El govern del PP, en comptes d’usar aquest potencial com una font d’ingressos per a evitar retallades o com palanca per a la creació d’ocupació pública i estable, posa una part del pastís -el 49%- en el plat dels especuladors internacionals. L’operació actual no és més que el segon acte d’un procés que va començar amb la reducció de plantilla del 2013, i amb el dràstic canvi d’horari dels controladors aeris del 2011, i que pot dur al tancament d’aeroports, a nous acomiadaments, i a la externalització massiva per mitjà de subcontractes.

La signatura d’un compromís entre AENA, UGT i USO (2 dels 3 sindicats de la Coordinadora Sindical Estatal), al que es declara la intenció d’una pròrroga del conveni col•lectiu fins al 2021 (ara vigent fins al 2018), pretén afermar el clima de resignació i desmobilització en que es troba la plantilla després de l’ERO del 2013 (1200 llocs de treball en tot l’estat, i reducció d’horaris i plantilles en els aeroports del grup III), per a facilitar l’operació financera de sortida a borsa.

El despengi de CCOO d’aquesta ‘declaració d’intencions’ obria algunes perspectives de que un sector del sindicalisme oficialista podria confluir amb CGT en el procés de mobilitzacions ja plantejat per aquest sindicat. Amb una congelació salarial de mes de 4 anys, amb una temporalitat estructural creixent i amb el tancament de la promoció professional i els rumors d’un segon ERO, el nou pas endavant en la privatització podia reforçar els motius per a iniciar la mobilització sindical. No obstant això, no ha estat així.

La CGT ha intentat mobilitzar als treballadors i treballadores d’AENA gairebé en solitari, amb l’excepció d’algunes seccions sindicals i comitès que, veient el perill més proper per als seus centres, sí han reaccionat (els aeroports canaris i el de Màlaga). Així s’han realitzat algunes concentracions i manifestacions durant aquest mes d’Octubre a Màlaga, Las Palmas, Barcelona i Madrid -la de major repercussió-, en alguns casos al costat de companys i companyes del sector ferroviari de CGT, també en procés de privatització. Però això no és suficient.

Si volem detenir el procés de privatització no només cal unir tots els col•lectius de treballadors/es i aconseguir la màxima unitat d’acció sindical.

També cal aconseguir que la privatització es converteixi en un conflicte social, per mitjà de la coordinació i la preparació de mobilitzacions conjuntes amb plataformes anti-retallades, veïnals, socials; coordinant amb les organitzacions, marees i assemblees que estan defensant la sanitat pública, les pensions..., creant comitès o plataformes antiprivatització i tractant de fer confluir el màxim de sectors en grans mobilitzacions. Així ho van fer els hospitals de la comunitat de Madrid, l’únic exemple d’una privatització que s’ha frenat. Prenguem el seu exemple.