Entrem al 2015, un any ple de cites electorals amb les possibles anticipades catalanes, amb les municipals i les autonòmiques (menys a Andalusia i el País Basc), i amb les generals a finals d’any. És lamentable que -tot i que des de l’esquerra es nega l’electoralisme- només es mouen acords o desacords davant les eleccions. Cal veure a on condueix la caiguda de vots del PP, si Ciutadans o UPyD se n’aprofiten, o si s’obre un espai d’extrema dreta diferent del PP. Però pensem que el més determinant és la reconstrucció de l’espai de l’esquerra, durant dècades pràcticament monopolitzada pel PSOE i IU, amb l’excepció del País Basc.

Els moments de canvis de referents polítics a la classe obrera i el poble són històrics i claus.

Han estat necessaris processos d’abast històric perquè avui estiguin donades les condicions per a una recomposició de les forces d’esquerra. La traïció del pacte de la transició amb el franquisme que ens va imposar la Monarquia, l’engany de la promesa de canvi del PSOE de Felipe González en els 80, les successives crisis al PCE / IU a la calor de l’aixecament contra els règims estalinistes en l’ex-URSS i l’Est europeu que van empènyer a la «socialdemocratització» del vell estalinisme. Però tot i ser molt importants i imprescindibles per acabar abandonant les velles referències del PSOE i PCE / IU, aquests processos no van desencadenar la necessitat d’una alternativa entre àmplies capes treballadors d’una alternativa.

¿Què ha canviat ara? La profunda crisi econòmica del capitalisme ha deixat sense marge de maniobra a la socialdemocràcia per aplicar una política menys severa que la de la dreta burgesa, i centenars de milers de treballadors / es s’enfonsen en una misèria creixent. La reacció de rebuig a les mesures favorables a la banca i els poderosos, a falta d’un ascens de la lluita obrera, es va manifestar en el moviment del 15M i en les marees que han defensat els serveis públics davant retallades i privatitzacions. Als ulls de les masses s’ha evidenciat la manca total de credibilitat de les institucions de l’Estat i els partits institucionals de l’esquerra podrits per innombrables escàndols de corrupció. Tot això ha estat necessari perquè avui s’obri un període de reorganització en l’esquerra, de final del cicle obert amb la transició i amb ell de les forces polítiques que li van donar cobertura, un període de canvi que esperem que sigui irreversible.

Aquest espai es podia haver omplert des dels primers compassos de la crisi amb una política de front entre les forces que han estat referents de lluita contra el sistema, com Batasuna-Sortu, la CUT andalusa o la CUP catalana, al costat de les forces de l’esquerra revolucionària, sindical i els moviments socials. Això és el que hem estat defensant. Hi va haver un punt en què semblava possible amb Iniciativa Internacionalista, però va tenir continuïtat. A Catalunya es va impulsar la CUP-AE però aquesta proposta -fins avui- va quedar molt lluny per ser aquest referent indiscutible de l’esquerra dels treballadors/es i la joventut.

Però el buit no existeix tampoc en política. I la irrupció de Podem ve a demostrar la necessitat d’un ampli sector popular que busca un referent nou, directe i que no tingui por -almenys en els debats- enfrontar-se amb la dreta i el poder, amb la «casta». Podem expressa la possibilitat de canvi, recupera la il•lusió en amplis sectors populars desencantats i desenganyats, però neix també amb enormes limitacions: canvi de programa i abandonament de propostes de ruptura econòmica amb el capitalisme per aixecar un p r o j e c t e s o c i a l d e m ò c r a t a , indefinició en temes centrals sobre la monarquia o el dret d’autodeterminació català, projecte gairebé e x c l u s i v a m e n t e l e c t o r a l i s t a , funcionament fortament personalista, tecnocràtic (tot gira al voltant d ‘«experts» i professors d’universitat) i poc democràtic, o l’exclusió de les organitzacions existents. I la possibilitat de canvi no es limita a Podem, hi ha moviments a Andalusia de la CUT de ruptura amb IU, també a Catalunya hi ha una proposta de front ampli de ruptura a partir de la CUP-AE.

El principal problema d’aquest procés de reorganització és que s’està fent en fred i des de dalt. No hi ha un ascens de la lluita de masses i en particular de la lluita de la classe obrera que actuï com a catalitzador, que imposi la veu de les necessitats de classe als tacticismes i maniobres, que doni protagonisme veritablement als de baix. Aquesta situació no eximeix el més mínim l’obligació de qualsevol organització revolucionària de participar de ple en aquest procés, però sense oblidar que el canvi no vindrà de les eleccions, sinó de la lluita, i que, per això, contribuir reactivar-la segueix sent la principal prioritat. Estem lluny d’una recuperació econòmica que alleugereixi la duresa de la situació dels treballadors/ es, no és un moment de treva, l’ofensiva políticoeconòmica continuarà amb tota la seva força.