Articles d'actualitat de la UIT-QI
Articles d'actualitat sobre Ucraïna
No hi ha alliberament en el genocidi: crida al boicot de Eurovisión
Catalunya. Davant les possibles eleccions
Per la ruptura
M. Esther del Alcázar, 12 de gener de 2015
Els fulls de ruta de CiU i ERC davant les properes eleccions estan sobre la taula. En tots dos s’apel•la a un govern d’unitat nacional amb l’excusa d’arribar a la independència: en realitat 18 mesos per a veure si cau el PP a Madrid i es troba un nou encaix per uns, o si en aquest temps la UE dels Estats els reconeixeria pels altres. Mentre, com la crisi segueix sumant desnonaments, aturats i misèria, ICV-EUiA fa la proposta de govern d’esquerres amb l’excusa d’atendre lo social: una versió revisada i ja viscuda dels tripartits que res canvien o d’IU a Andalusia, enviant la guàrdia civil a Somonte. Per això diem excuses. Perquè la realitat és que així com no s’aconseguirà la independència si no s’hi sumen els treballadors perquè hi veuen que comporta un canvi social, així tampoc hi haurà canvi social sense resoldre el problema nacional que ha mobilitzat a milers de catalans. Excusar-se en el «primer una cosa i després l’altre» és el mateix que hipotecar totes dues. Per això cal un front de ruptura que avui passa per eixamplar la CUP-AE i te com a fita guanyar a la classe obrera a un projecte que proclamant la República Catalana recolzant-se en la mobilització, atengui les necessitats socials, trencant amb el capitalisme i la UE.
Amb Mas reforçat, els fulls de ruta de CiU i ERC: 18 mesos de més retallades
La posició aferrissada del govern del PP, amb les denúncies de fiscalia per la consulta «de costellada» de Mas, van retornar a aquest el protagonisme, permetent-li capitalitzar l’èxit del 9N en que 2 milions tres-cents mil catalans van desobeir al tribunal constitucional i van anar a votar. El que era una altre afirmació del moviment popular, es reconvertia en un enfortiment de Mas, malgrat aquest ja havia traït els seu propi compromís de fer una consulta en condicions per por a xocar amb el Constitucional.
Mas va reafermar-se en el que sempre havia dit: plebiscitàries amb llista única amb el sol punt de la independència. És la manera d’amagar les retallades i d’evitar la caiguda de vots eliminant a ERC com a competidor, cosa que de pas, li permetia contrarestar la crisi amb Unió, tot plegat reforçant la seva figura. L’ANC en l’assemblea de Cornellà, es posava al servei de Mas i cridava a formar una llista «de país». Atrapat, Jonqueres, es despenjava amb llistes diferents amb un eslògan paraigües de tots els independentistes.
És probable que CiU i ERC arribin a acords, i potser fins i tot amb eleccions al febrer o març, sigui amb una o amb tres llistes, perquè son fulls de ruta que coincideixen en el govern d’unitat nacional pels propers 18 mesos. És a dir –a banda del que hem dit respecte el tema nacional-, una altre treva per a seguir descarregant la crisi sobre els treballadors per a profit de multinacionals i empresaris, tant catalans com forans. Ja han demostrat els dos el que voten quan pacten: retallades, silencis còmplices davant les agressions policials, negativa a donar suport als treballadors de Panrico....
L’abstenció d’ERC en la primera sessió de pressupostos del 2015, i el decret amb les extres de funcionaris i 100% pels interinatges, poden ser signes d’aquest acord.
Altre cop dues pinzellades populistes per tal que passin aquests o uns altres pressupostos sense qüestionar els temes de fons, i fent servir els i les treballadores com a moneda de canvi.
Les «esquerres» i les recomposicions
A l’altre cantó, ICV-EUiA es prepara per a una debacle semblant al que li ha vingut passant al PSC. I en els darrers dies, Herrera apunta a un «govern d’esquerres» des d’ERC a Podem, Procés Constituent, ells mateixos, i la CUP.
Cosa que, com a CiU, li permetria amagar el fracàs de la seva política, com a pota esquerra de l’estat monàrquic d’un cantó i de l’altre, com a còmplice de privatitzacions des dels governs en que ha estat – donant suport a la LEC a ensenyament, la reforma de l’ICS a sanitat...-, repressora amb Saura en defensa de «l’ordre» capitalista quan ha calgut... o des de CCOO pactant EROs i si cal, enfrontant als propis treballadors, com ara a Panrico amb unitat complerta d’ICV des de la CONC i EUiA des del comitè d’empresa. I és que han estat part d’un sistema polític i social que ha fracassat, tant com les seves contínues promeses de reforma.
Però del balanç polític no en treuen un canvi: es mantenen en la reforma –ara- de la reforma, intentant rentar-se la cara tractant d’utilitzar el paraigües del Procés Constituent (PC). És el mateix que fa a les municipals, on a Barcelona, tractant d’acordar amb Guanyem -semblaria que fins i tot canviant a Gomà com a cara visible-, sempre i quan Ada Colau es mantingui com fins ara dins la reforma en nom de guanyar amb una majoria social. Variants d’una nova traïció com la de la Transició.
La CUP te una altre gran oportunitat per aglutinar la ruptura: impulsar el front d’esquerres que podia haver-se desenvolupat a partir de l’AE (Alternativa d’Esquerres, component de CUP-AE). I si ho fa amb claredat i honestedat, obligarà a definir-se a moltes de les organitzacions i moviments que avui queden centrejant, o a que els costi cara la seva opció reformista.
Mentre es jugui amb ambigüitats, d’altres tenen més oportunitat d’aglutinar que la CUP, com s’ha demostrat amb Guanyem Barcelona, quan la CUP ha cregut que al seu voltant, sense reconèixer cap altre organització, aglutinaria tothom afluixant en el programa. Això li ha donat aire a Guanyem, que posats a fer, pot afluixar més i més.
Tampoc es tracta de buscar un paraigües de personalitats, com ha fet la Crida Constituent, per a dissoldre via territoris i individus uns punts centrals de ruptura.
La gent te organitzacions, te referents diferents i no hi ha «fronts únics per baix», amb els que es calcula que arrencarem mossos d’altres organitzacions. Això no funciona així com ha demostrat la història: cap lluitador honest compromès amb una organització, no la deixarà, encara que dubti, fins que li quedi blanc sobre negre la seva inviabilitat, i serà provisional – com ha vingut passant amb les bases del PSOE- fins que trenqui políticament assumint-ne una altre.
No hi ha dreceres per construir una candidatura compromesa amb les lluites. Cal fugir del camí electoralista mediàtic que últimament l’ha substituït.
La CUP en el camí d’un reagrupament de ruptura
Cal claredat de quines són les línies que delimiten reforma i ruptura. Per nosaltres molt simples: República catalana ja i Parlament convertit en Constituent i referèndum sobre ella en quan a trencament amb el règim monàrquic; posar les necessitats socials davant dels diners dels bancs i no pagar el deute, amb una política de ruptura amb la UE del capital. Fins ara aquestes son la base dels 10 punts acordats per la CUP i organitzacions d’esquerra per a fonamentar una candidatura conjunta.
Mantenir-se en ells, sense cap sectarisme previ respecte cap organització que s’autodefineixi anticapitalista, ha de ser un dels seus forts. L’altre, el treball posterior a les eleccions, construint per baix i per dalt, una alternativa nacional i de classe. I aquest és el punt feble de la CUP: la construcció en el cinturó industrial.
Quan diem sense sectarismes, diem sense oferir-lo a cap d’aquells que no han format part del règim del 78 i que es defineixen rupturistes. I això inclou a Podem i a Procés Constituent. Aquest darrer, atrapat per la dicotomia de Revolta amb un peu a Podem i l’altre a PC d’un cantó i amb l’àmplia participació d’ICV-EUIA a les seves files. La negativa a posicionar-se sobre les autonòmiques, aplaçant l’assemblea que hauria de fer-ho a que siguin convocades, sembla facilitar la no presentació per obviar els problemes interns i els compromisos externs. Però no importa què volen les direccions, el que importa és l’honestedat de la proposta i la claredat en la ruptura que proposa la CUP: sobre ella s’han de posicionar uns i altres i els qui tenien expectatives seran els qui decidiran.
La presència en l’actual confluència que impulsa la CUP, d’algunes CAV encara que sigui com observadors, Alternativa d’Esquerres de Cornellà o la del Prat, o d’organitzacions que van saludar i participar del PC –com ara Corrent Roig o Xarxa Roja- i que no estaven en la CUP-AE –LI 120, amb els debats de 2012 per conformar l’AE-, en son signes positius.
Un full de ruta marcat pel carrer i les lluites dels i les treballadores
Però la preocupació per la construcció en els cinturons industrials, ha de ser l’eix d’aquest bloc de ruptura. No només perquè son essencials per la ruptura social, sinó fins i tot per la nacional. Cal recordar Escòcia, on davant les incerteses de la independència els sectors petit burgesos reculen i es mantenen els convençuts de que el canvi comporta també millora social, els i les treballadores (triomf del Si a Glasgow i derrota a Edimburg). Aquest procés comença a despuntar a Catalunya quan després de 2 anys de creixement de les posicions independentistes, aquestes per primera vegada queden darrera de les unionistes en la darrera enquesta del CEO, després del 9N. D’un cantó perquè Podemos actua de catalitzador d’indecisos particularment de classe obrera, però també perquè baixen els partidaris entre sectors burgesos i petit burgesos: el repte segueixen sent els treballadors, tant pel que fa als encara dubtosos, com per recuperar- ne els qui rebutgen la ruptura amb l’Estat emocionalment, perquè la senten com una ruptura amb les seves arrels i no veuen en la independència solució als seus problemes.
Per això cal repetir pacientment que independència és ruptura amb l’estat franquista, però no és ruptura amb els altres pobles de l’estat, sinó apropament a una unitat real, entre iguals i en llibertat.
Però també, i sobretot, això comença des d’avui, posant en el centre la lluita contra els pressupostos, per uns serveis que segueixen privatitzant-se per exemple a ensenyament amb l’increment de concerts. Hem de ser els «bojos» de resoldre les necessitats a tot preu, els «bojos» del no pagament del deute –com fa anys ens deien a Argentina al MAS- , els bojos de cap més desnonament o acomiadament... no importa que el calendari parlamentari sigui sobre una altre cosa, el que importa és que una i altre vegada siguem insistents en la defensa de les necessitats dels i de les treballadores. Perquè el Parlament ha de ser caixa de ressonància del carrer, tant com que al carrer han d’arribar les concrecions d’una política parlamentària que l’animi a la mobilització, a que els i les treballadores prenguin a les seves mans el seu el futur. Perquè així, i només així, guanyarem.
Qualsevol temptació d’arribar a acords de legislatura «d’esquerres» ens empassa cap el reformisme i la política d’IU i el PSOE, es digui així o d’una altre manera, perquè ens allunya del carrer tractant d’apaivagar les necessitats amb promeses sense que res canviï. Una cosa és un acord puntual, o molts, o fins i tot facilitar que ERC arribi al govern amb una abstenció.... i una altre molt diferent, aparèixer compromesos amb la seva política, per més que tingui punts «progressius», perquè la política és un tot, i ve marcada per qüestions de classe: amb els bancs o amb els desnonats, amb els acomiadats o amb la patronal... i arribats aquest punt, lo «progressiu» es converteix en la moneda de canvi de la burgesia per mantenir la seva dominació, donant alguna cosa per a no perdre-ho tot.
Per últim, la unitat d’un bloc d’esquerres, rupturista, no és només un problema quantitatiu. El venim demanant fa anys, i per això, al voltant de punts de ruptura, vam entrar a l’AE, malgrat les nostres diferències amb la CUP. El demanem perquè és una necessitat de les lluites dels i les treballadores, una necessitat imperiosa que permeti resoldre les misèries que ens han portat fins aquí i garanteixi la llibertat del poble. Ens alegrem de que avui estiguem aprofundint aquest camí.
M. Esther del Alcázar
