Les eleccions presidencials del 21 de desembre a Tunísia han tancat un cicle: els representants del règim de Ben Ali, derrocat en la revolució de 2011 han tornat al poder. Si a Síria o Egipte la contrarevolució s’ha tenyit de sang, a Tunísia ho ha fet sota una democràcia formal. Als 88 anys, Béji Caïd Essebsi, ministre de l’Interior de Habib Bourghiba (el dictador il•lustrat de la independència) i president del Parlament sota Ben Ali és ara el president de Tunísia. Ha encarregat a Habib Esid, cap de gabinet del ministeri de l’Interior i ministre de Medi Ambient sota la dictadura, la formació de govern.

Com s’explica que el país que va encendre la metxa del canvi al món àrab el gener de 2011, amb un imprevisible alçament popular, voti pel retorn al vell règim només tres anys després? El marge va ser ampli: un 55% per a Essebsi, candidat de Nidah Tunis, pel 45% per l’expresident i activista pro-drets humans durant la dictadura, Moncef Marzouki.

La primera resposta la trobem en l’abstenció: els joves i els pobres, que no se sentien representats per cap de les opcions polítiques, es van quedar a casa. Sidi Bouzid, bressol de la revolució, i les regions del sud van ser les més abstencionistes. I als pobres els queda tornar a abaixar al cap i als joves la pastera o la promesa del paradís fent la jihad a Síria.

Abandonat l’impuls i el projecte revolucionari («pa, feina i dignitat»), la crisi econòmica, la desastrosa experiència al poder del islamistes d’Ennahda (que es van quedar sols després del cop a Egipte contra el govern de Mohamed Mursi) i la por al terrorisme jihadista han justificat el retorn a l’ordre, sota la figura d’Essebsi (que l’amic Santiago Alba qualifica d’una mena de Fraga Iribarne tunisià).

Es constata així, d’una banda, el fracàs del projecte dels Germans Musulmans, que van intentar combinar una política econòmica neoliberal dissenyada per satisfer les multinacionals i la reforma democràtica sense ruptura amb l’anomenat estat profund, l’aparell repressiu de la dictadura. Després de la ferotge repressió que van patir els seus aliats a Egipte, Ennahda ha preferit deixar el poder i buscar ara l’acord amb el govern de Nidah, que ja es va materialitzar, abans de la segona volta de les presidencials, amb el suport dels islamistes als pressupostos del nou govern, que preveuen més retallades i continuar pagant el deute de la dictadura (que s’enduu el 18% de la despesa). Nidah es presenta com una formació laica enfrontada a l’obscurantisme, però més enllà del debat entre lacïsime i islamisme, les dues forces són igualment reaccionàries pel que fa al seu projecte social.

L’esquerra ha jugat també un paper important en el retorn dels «fulul», les restes del vell règim.

Ancorat en la teoria de la revolució per etapes (primer la democràcia, després el socialisme) i en una visió islamòfoba, el Front Popular -que va obtenir el 5% de vots a les legislatives i 15 diputats, tres d’ells trotksistes de la Lliga d’Esquerra Obrera- va centrar tot el seu discurs en fer fora Ennahda, i alguns sectors fins i tot van defensar entrar en un govern del vell règim contra els islamistes.

La combinació de l’islamisme domesticat i un antic règim democratitzat per frenar la revolució és el millor escenari per a la UE i Estats Units. L’avenç de la contrarevolució a Síria i Egipte, el caos a Líbia, la creixent amenaça jihadista i la reconciliació entre el Qatar i l’Aràbia Saudita marquen un context regional complicat que reforça el replegament pacífic d’Ennahda, el qual retorna al vell règim el poder que li havia lliurat la revolució i intenta conservar la seva porció democràtica.

Comença ara un nou cicle, on ja no servirà la carta d’enfrontar laics i islamistes, perquè tots estaran al mateix costat de la barricada, amb el pagament del deute i l’imperialisme. Fa quatre anys els pobles van sortir espontàniament al carrer exigint dignitat, feina i la fi del règim. L’esquerra tunisiana va quedar atrapada en el vell dilema de dictadura o islamisme i es va autodescartar com a alternativa.

Però seria equivocat concloure que tot està perdut. Massa vegades s’han donat per mortes les revolucions al món àrab. Fins i tot en les condicions més difícils, com les de Síria o el Egipte, la lluita continua. Ni la dictadura ni l’islamisme poden donar sortida a les reivindicacions de les masses, que ja ara se saben capaces d’enderrocar tirans. A Tunísia, l’octubre de 2014 ja s’havien superat les jornades de vaga del 2011, l’any de la revolució. Caldrà, però, que es construeixi un referent polític capaç de canalitzar tanta energia abocada en tres anys de lluita.

Layla Nassar