La victòria de Syriza a les eleccions del 25 gener obre una nova perspectiva per a l’esquerra europea. Després de quatre anys de l’aplicació del brutal pla d’austeritat de la troica (la Unió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional), les masses gregues, que van estar a l’avantguarda de la lluita de classes al continent, busquen una alternativa política que trenqui amb les polítiques d’ajustament. Un autèntic terratrèmol que arrossega el Pasok, un dels referents de la socialdemocràcia, i que pot contagiar als països més afectats per l’austeritat, començant per l’Estat espanyol.

Laboratori de l’austeritat

Per la seva posició perifèrica a la UE i la seva estructura econòmica, Grècia era el soci de l’euro més vulnerable a la crisi. Els grans capitalistes (església ortodoxa i armadors) mai han pagat impostos, mentre les arques públiques sostenien un inflat pressupost militar (era el cinquè comprador d’armes del món, gran client de la indústria militar francesa i alemanya) i els fons europeus servien per finançar el desmantellament de la fràgil estructura productiva. Amb l’assessorament de Goldman Sachs -la seva branca europea l’encapçalava aleshores Mario Draghi, avui president del Banc Central Europeu- es va ocultar el deute públic per complir els requisits d’entrada a l’euro. Sense control sobre la moneda i amb la crisi financera internacional, la fallida de l’estat era inevitable: el país que el 2004 va organitzar els Jocs Olímpics a Atenes, es declarava en fallida cinc anys més tard. Després de guanyar les eleccions prometent un conte de fades, el govern del Pasok començava a imposar els plans d’austeritat i va acabar per demanar el rescat, que va servir perquè Grècia pagués els seus deutes als bancs francesos i alemanys. A canvi, signava un «Memorandum» d’austeritat que suposava un atac salvatge a les condicions de vida de les classes populars.

La resposta de la classe obrera i la joventut grega va ser exemplar: 30 vagues generals, manifestacions massives malgrat la repressió ... va caure el govern del Pasok, seguit per la dreta d’Andonis Samaràs, que va continuar l’aplicació dels mateixos plans.

El resultat de quatre anys d’austeritat és devastador. El PIB ha caigut un 22%, un de cada tres grecs està a l’atur (la meitat entre els joves), i per als qui tenen la sort de conservar el lloc de treball dels salaris s’han retallat un 30%. Es van tancar 6.000 escoles, el pressupost dels hospitals públics s’ha reduit un 26%, i tres milions de grecs (els que porten més d’un any a l’atur i els seus fills) han quedat fora de la sanitat pública. Han reaparegut malalties eradicades, com la tuberculosi o la malària, s’han disparar els contagis de VIH, els intents de suïcidi han crescut un 30%. La natalitat s’ha desplomat un 14,6%.Són dades més pròpies d’una guerra que d’una recessió.

Paral·lelament augmentava l’IVA i s’introduïa l’Emfía, un impost al primer habitatge que es cobra amb el rebut de la llum: 300.000 famílies s’han quedat sense electricitat per no poder pagar-lo. S’ha suprimit la legislació laboral i s’ha privatitzat el patrimoni públic. El govern de la dreta es va acarnissar amb els més febles: els immigrants sense papers, les prostitutes, els drogodependents .... Mentre empresonava la seva direcció per activitats criminals, la política del govern abonava el terreny per als neonazis d’Alba Daurada.

I com ha passat ja en tants llocs del món, la recepta de l’austeritat no ha servit per reduir el deute, sinó al contrari. Un cop rescatats els bancs amb diners públics i després de quatre anys de retallada de la despesa social, el deute grec puja a 320.000 milions, l’equivalent al 174% del PIB.

El triomf de Syriza

Amb dos anys de retard respecte a la mobilització al carrer, les urnes van llançar un missatge clar: ja n’hi ha prou d’austeritat. Si els dos partits del règim s’havien convertit en agents al servei de la troica, l’esquerra alternativa, que es movia abans a l’entorn del 5% de vots, es converteix en el referent polític dels que esperen un canvi. Grècia entra un d’aquests moments en què la història s’accelera.

Syriza va guanyar amb un missatge de «dignitat» i «esperança» i, encara que sense despertar un gran entusiasme, obre una nova porta. La seva proposta electoral (l’anomenat Programa de Salònica) promet afrontar la «crisi humanitària» que pateix Grècia renegociant el deute i amb una reforma de l’estat que acabi amb els privilegis de l’oligarquia.

La resposta d’Alemanya i el Eurogrup no s’ha fet esperar. Si es va imposar als grecs l’austeritat com un càstig exemplaritzant per a la resta de pobles perifèrics de la UE, ara cal demostrar que ningú pot sortir del guió. El BCE va tallar l’aixeta del crèdit als bancs grecs, un xantatge en tota regla. Mentre el govern grec buscava la quadratura del cercle amb el deute.

Grècia té venciments de deute molt propers que ofeguen qualsevol possibilitat de canvi: 2.200 milions d’euros a l’FMI al març, 7.500 milions aquest estiu ... i si no acata el «Memorandum» es queda sense l’últim crèdit. A les eleccions Syriza havia promès «renegociar» el deute per cancel·lar «una part significativa del seu valor nominal» i pagar la resta en la mesura en què el país sortís de la recessió.

En les primeres negociacions, en lloc de partir d’una posició de força negant-se a pagar, el govern grec ha retrocedit fins sol·licitar l’ampliació del crèdit i acceptar continuar negociant amb la ‘troica’. La primera fórmula, plantejada amb l’assessorament del banquer francès Mathieu Pigasse, plantejava rebaixar al deute al 120% del PIB i convertir la resta en bons de dos tipus, uns indexats al creixement i altres de «perpetus» (que no tenen venciment però p a gueninteressos indefinidament).

En unes de les negociacions de l’Eurogrup, el nou ministre d’economia grec, Iannis Varufakis, va reconèixer que havien ofert garantir el pagament de tot el deute i no aprovar cap de les mesures del seu programa durant 6 mesos a canvi d’un crèdit pont. Però res d’això va servir per fer cedir a l’imperialisme alemany.

A Grècia les primera setmanes del nou govern han estat una de freda i una de calenta. Políticament hi ha hagut l’acord de govern amb els Grecs Independents, una escissió de la dreta, xovinista i antiausteritat, obertament xenòfoba i molt agressiva contra Turquia a la qual han lliurat el ministeri de Defensa. Més tard la proposta del president del país, un exministre de la dreta.

Un missatge de conciliació i unitat nacional. S’han retirat les tanques que protegien el parlament dels manifestants i Tsipras va prometre recuperar el salari mínim als nivells anteriors a la troica (751 euros) i oferir bons d’aliments, electricitat i transport gratuït als aturats a més de retornar la paga extra als pensionistes més pobres. També s’ha plantejat la pròrroga de la moratòria als desnonaments que ja havia aprovat el govern anterior, així com el restabliment de la sanitat pública universal. Tsipras va prometre concedir al nacionalitat grega als fills dels immigrants, però no va dir res sobre el tancament de les vergonyoses presons de sense papers, autèntics Guantánamos en sòl grec. Hi ha hagut també algunes mesures de reconeixement a lluites simbòliques, com la readmissió de les treballadores de la neteja del ministeri d’Economia o la promesa de reobrir la televisió pública. En el front internacional, el govern de Syriza ha posat algunes objeccions a les sancions contra Rússia per la guerra a Ucraïna i s’ha compromès a bloquejar el Tractat de Lliure Comerç amb els Estats Units.

Queden en l’ambigüitat dos assumptes claus, que són fonamentals per a la pròpia supervivència d’un projecte de canvi a Grècia: les privatitzacions i el control dels bancs. Si en un primer moment es va anunciar que es frenava la venda del 67% del port del Pireu que segueix en mans de l’estat, responsables del govern han declarat a la premsa que la privatització, una de les més grans pactades per l’anterior govern de Samaràs amb la troica, segueix endavant. El govern de Syriza també ha renunciat a col·locar als seus representants en els consells d’administració dels bancs i a destituir el director del banc central grec. Defensar el patrimoni públic i controlar els capitals no són mesures ideològiques: són passos imprescindibles per a la supervivència de qualsevol projecte de canvi avui a Grècia.

Tsipras haurà de triar

Syriza defensa que és possible fer entrar en raó a la troica, renegociar el deute per reduir la seva càrrega i alliberar així recursos per pal·liar la «crisi humanitària» en què s’ha enfonsat Grècia amb els plans d’austeritat. Que és possible demanar temps als capitalistes europeus per tornar al creixement i seguir pagant el deute. Que és possible reformar la Unió Europea per posar a tots els pobles d’Europa en un pla d’igualtat. Que és possible fer compatibles els drets de les masses gregues amb l’euro i la pertinença a la UE. Varoufakis defensa un «New Deal» europeu, basat en els eurobons i els crèdits del Banc Europeu d’Inversions.

Però aquesta política és un carreró sense sortida. També Obama i Hollande van prometre apostar per polítiques d’inversió i creixement i no ho van aconseguir, perquè en el moment actual del capitalisme, el capital financer ho engoleix tot i avui no hi ha sectors d’inversió que garanteixin una recuperació de la taxa de benefici.

L’única manera que té el capital de reproduir-se és l’espoli del sector públic i dels recursos disponibles, i augmentar la taxa d’explotació. La disjuntiva entre creixement i austeritat és falsa: la realitat imposa una sola política dictada per la necessitat del gran capital d’absorbir tots els diners disponibles. I el deute (que s’haurà de seguir pagant fins 2057) ha de ser cancel·lat, perquè primer van les necessitats de la gent, perquè no és el poble grec qui ha de costejar el rescat dels bancs francesos i alemanys o tots els crèdits que van demanar els seus governs corruptes per comprar avions de guerra a França o trens a empreses alemanyes que, casualment, no funcionaven per l’ample de via grec.

Tampoc és possible democratitzar la UE, que és un entramat institucional al servei del capitalisme europeu: un acord entre estats per a una ofensiva sense treva contra els treballadors, per privilegiar el capital finacer i servir en safata a les burgesies centrals els mercats perifèrics. L’euro va ser una «dolarització» a l’europea: una forma d’imposar el marc alemany a la resta de monedes. Per sortir de la crisi responent als interessos dels treballadors cal deixar de pagar el deute i trencar amb la UE i amb l’euro. Prenent els recursos disponibles amb la nacionalització de la banca i tallant la fugida de capitals que està buidant diàriament les seves arques, i això només és possible amb un govern que doni suport a la mobilització obrera i popular per resistir els embats que vindran tant de la Unió Europea com dels grans magnats grecs. És l’única sortida per a les masses gregues: aturar l’espoli i reconstruir el país, obrint un referent per a la resta de pobles d’Europa.

Tard o d’hora Tsipras haurà de triar entre dos camins incompatibles: o una política per defensar les masses gregues que trenqui amb l’deute i la UE o mantenir la subordinació al dictat del capital financer continuant amb el gruix de les polítiques d’austeritat. Creure que hi ha un tercer camí, com argumenta, és una utopia i és reaccionari, perquè no prepara al poble grec per al xoc imprescindible per sortir del pou. Si els partits socialistes estan en caiguda lliure, més accentuada al sud d’Europa, no es deu a particularitats nacionals, sinó al fet que el capitalisme ja no dóna les engrunes que necessita el reformisme per fer-se creïble.

El problema és polític

I més enllà del problema econòmic, n’hi ha un altre polític. Donar aire al govern de Syriza o plantejar un acord que Tsipras pugui vendre com una victòria facilitaria el «contagi» a altres països, començant per l’estat Espanyol, amb les perspectives electorals de Podem. Per això l’alternativa per Merkel és domesticar Syriza o destruir-la.

I serà en la lluita de classes, de nou, on tot de resolgui. Si el poble grec és capaç d’aixecar una mobilització que imposi al govern la cancel·lació del deute i la ruptura amb la troica i que s’avanci en les úniques mesures que poden obrir una sortida a la crisi per us treballadors, com la nacionalització de la banca i els sectors estratègics. També en la lluita de la resta de pobles de la UE al costat dels seus germans grecs, comprenent que a Grècia es juga avui el futur de tots.