El 25 de gener el poble grec va dir prou a la mal anomenada política d’austeritat, amb el vot majoritari a Syriza. La constitució del Govern amb l’entrada dels ultraconservadors Grecs Independents i la proposta com a President de la República d’un dirigent de la derrotada Nova Democràcia ja van sorprendre. Però immediatament es van iniciar les reunions amb els representants de la troica. Per pressionar en les negociacions i davant la manca de mesures des del govern, es va iniciar una fuga de capitals de 30.000 milions d’euros des del gener accelerada els últims dies abans de l’acord a 150.000 diaris.

El 20 de febrer arribaven a un primer acord. Tal com afirma Stathis Kouvelakis, economista i membre del Comitè Central de Syriza: «l’acord de l’Eurogrup al que s’ha vist arrossegat el Govern grec equival a un replegament precipitat. Es prorroga el règim del Memoràndum (les condicions d’austeritat i acceptació dels altres dictats de la troica per l’anterior Govern. NdR), es reconeix l’acord de préstec i la totalitat del deute, es manté la «supervisió», és a dir, el control de la troica, encara que amb un altre nom, i ara queden poques possibilitats que Syriza pugui aplicar el seu programa.

Un fracàs tan estrepitós no és ni pot ser una casualitat o el resultat d’una maniobra tàctica mal concebuda. Representa la derrota d’una línia política concreta que subjau del plantejament actual del Govern.» Syriza va explicar que era possible acabar amb el memoràndum i la misèria sense qüestionar el marc de la UE, amb una negociació de la qual sortiria un acord que podia beneficiar tothom, creditors i deutors. I això és el que s’ha demostrat impossible en poc menys de quatre setmanes.

No hi va haver ni el suport esperat dels Renzi i Hollande, simplement perquè també ells van prometre polítiques de creixement i han acabat aplicant dures retallades. És a dir, el capitalisme no deixa espai per a polítiques de repartiment d’engrunes que és el que ha fet tradicionalment la social-democràcia. Això és a la base del seu enfonsament actual. Quan insistim en la necessitat d’una política de ruptura no és per una voluntat de radicalisme, sinó perquè és l’únic camí de sortir del desastre a què ens porta el capital.

Reunit el Comitè Central de Syriza per ratificar l’acord, la Plataforma d’Esquerra, el principal grup opositor liderat pel Ministre Panayotis Lafazanis, va obtenir 68 vots dels 199 membres, 41% del total, per rebutjar l’acord. Mai la política d’un govern va estar qüestionada per un 41% del seu Comitè Central a només un mes de guanyades unes eleccions.

S’obre un període de 4 mesos decisius per determinar el rumb del Govern de Syriza, ja que després del termini fixat en l’acord vénen els pagaments de deute més elevats d’aquest any.

I així estarem davant d’un nou rescat o davant la decisió del Govern de trencar amb el memoràndum. Els treballadors i les treballadores gregues van lluitar com ningú contra els plans d’ajust amb 30 vagues generals, ¿exigiran respecte al mandat popular de trencar amb el memoràndum i la troica per començar a treure a Grècia de la misèria? Aquest serà l’element decisiu. I també el de la resta de treballadors europeus, que han posat en Grècia l’esperança per derrotar un capitalisme que els imposa durament els costos de la crisi. Però aquestes expectatives han de traduir-se en mobilització i exigència a sindicats i partits d’esquerra: «tots amb els i les treballadores gregues, ja n’hi ha prou de plans d’austeritat, no al deute». El resultat d’aquesta batalla és decisiu per a la reorganització en curs de l’esquerra.