Quan els serveis socials comencen a tenir entitat de serveis amplis de dret universal per al conjunt de la població, quan apareix una llei de serveis socials que contempla i especifica qui, com i amb quins recursos - inclosos els humans- s’han d’oferir, podria establir-se l’anomenada 4a pota de l’estat del benestar - juntament amb la llei de dependència i la llei de defensa del menor-.

Amb l’esclat de la crisi, tornem centenars de passos enrere.

Amb les retallades i privatitzacions en sanitat, educació,… queden fora del sistema de dret milers de treballadors, gent gran, nens i nenes, joves, etc. A aquesta població expulsada i immersa en borses de pobresa, només li queden uns serveis socials principalment assistencialistes. I agreujats, perquè amb la crisi la llei de serveis socials del 2007 es fa totalment insuficient per garantir uns serveis de qualitat per a milers de treballadors i treballadores amb necessitats bàsiques no cobertes, per situacions d’atur provocades per acomiadaments, tancaments d’empresa, o per la precarietat laboral.

Una de les conseqüències més greus de la situació de atur i precarietat és la pèrdua de l’habitatge. I altre cop els serveis socials juguen un paper pal•liatiu, buscant recursos d’habitatges provisionals per a les famílies, cosa que crea un estat de maltractament institucional a les persones.

Una responsabilitat que no hauria de ser dels treballadors dels serveis socials, sinó que com exigeixen les pròpies treballadores i treballadors -document enviat a Xavier Trias, alcalde de Barcelona i publicat en diversos mitjans de comunicació-, hauria d’atendre’s amb polítiques socials d’habitatge: no desnonant les persones sense recursos, garantint habitatges dignes… Les treballadores expressen la seva negativa a aparèixer com a còmplices dels jutjats el dia del desnonament i exigeixen una política de prevenció contra les execucions… per tot això –amb el suport dels seus sindicats CGT ,CCOO, UGT, i dels grups municipals de IC-EUIA, PSC i UxB- exigeixen a l’Ajuntament que derogui el protocol actual pactat amb els jutjats.

Un altre problema estructural provocat pels responsables d’aquest sistema, és l’extrema pobresa infantil.

En època electoral, a iniciativa del PSC l’Ajuntament de Barcelona ha aprovat la creació d’un fons extraordinari per a ajudes puntuals d’urgència per a famílies amb nenes i nens menors de 16 anys (BOPB 12 febrer 2015) fons previst pel 2015. Una altra vegada als treballadors i a la població més vulnerable se’ls donen les engrunes del sistema i se’ls condemna a la permanent precarietat i a la cronificació de la pobresa.

Contra les polítiques electoralistes i clientelars, és necessari des de les suposades posicions progressistes d’esquerres, plans que garanteixin prestacions, serveis i treball:

• Exigir a la Generalitat l’aplicació de la Renda Bàsica Garantida per tots els qui no tenen prestació d’atur fins que tinguin feina, amb els recursos alliberats deixant de pagar el deute públic. Mentre no s’aconsegueixi de la Generalitat, creació d’una ajuda municipal equivalent que garanteixi els mínims vitals fins trobar un lloc de treball.

• Cap desnonament per raons econòmiques, socials d’atur o precarietat. Subministraments bàsics garantits per a aturats – forçant a les empreses subministradores a abonar-los-; transport gratuït a tot el transport municipal. Els mínims vitals han de garantir a més alimentació, estudis...

• El banc d’aliments, assistencial, no és la solució, però mentre no estigui vigent el salari mínim vital pels aturats: immediat pas a gestió pública directa –amb contractacions, no amb voluntariatde la xarxa existent i control social sobre les actuals 334 entitats privades «d’iniciativa social», començant per absorbir les de caràcter religiós –el menjar no pot ser moneda de canvi ideològic-, contractant personal i reallotjant la distribució en centres públics

• Fer front a la precarietat i als sous de misèria. El treball digne cal imposar-lo en tot l’entramat productiu de la ciutat, començant pels sectors que més treballadores concentren –Administració pública, sanitat i educació, serveis a empreses, hostaleria i comerç-: sou mínim de 1.200 euros, 8 hores de treball; cap reducció de jornada per sota d’aquest sou. Multes municipals als transgressors, i expropiació si acomiaden i/o volen deslocalitzar, sota control dels i les treballadores.

Perquè són necessitats dels i les treballadores i els sectors més vulnerables, no només estarem en la lluita d’avui, sinó també demà, exigint-los a aquells partits que entrin en el Consistori, que responguin a aquestes necessitats en lloc de seguir pagant i supeditant-se als bancs i grans empreses.