Hem viscut els quatre pitjors anys de retrocessos a l’ensenyament públic i en les condicions de treball dels docents. Potser la dada més clara d’aquesta reculada ha estat que mentre ha pujat substancialment el nombres d’alumnes han desaparegut 25.000 professors del cens del 14 respecte del 2010. A més d’aquesta ofensiva s’ha augmentat el nombre d’alumnes per classe, s’ha augmentat la jornada lectiva en detriment de les tasques de preparació i coordinació, i s’ha disminuït el nombre de substitucions, cosa que dificulta atendre les baixes. S’ha perdut prop del 20% del poder adquisitiu dels salaris. Es penalitza la baixa mèdica amb reducció salarial…

Tot això ha provocat un ambient de crispació entre el professorat però que no s’ha traduït en un augment substancial de la mobilització. La política sindical d’un llarg període de desmobilització s’ha vist impotent per aturar el deteriorament brutal de condicions laborals. Aquest és el balanç d’aquest període en què CCOO, STE, CSIF i ANPE han estat sindicats majoritaris. Es pot argumentar que s’inscriu en un marc general de retrocessos i sense la resposta corresponent en mobilització, però això no és excusa perquè també des de l’ensenyament (i amb alguna excepció com el cas de les Illes) la passivitat hagi estat la pauta. La proposta sindical majoritària han estat esporàdiques jornades de vaga, que davant la seva ineficàcia restava força a la següent, desgastant la capacitat de reacció del professorat.

Davant la manca d’aquesta reacció, la resposta s’ha anat diversificant en els moviments de les Marees i Plataformes en defensa de l’ensenyament públic.

Certament que és important la presència de mares, pares i alumnes al costat del professorat per denunciar l’abandonament de l’ensenyament públic i les retallades i la privatització que amagaven, però també s’han manifestat les limitacions que tenen aquests moviments si no acompanyen (com a les Illes) les vagues dels i de les treballadores. De fet la dispersió de les marees ha acabat també per fer-les retrocedir.

La crisi i les terribles retallades en personal i serveis públics han arribat de la mà d’una ofensiva ideològica reaccionària: la principal expressió n’és la LOMCE, del ministre Wert, un model de gestió neoliberal, privatitzadora i amb tots els tics del passat franquista (religió, centralisme, gestió autoritària…).

La desmobilització s’ha reflectit a les eleccions. La participació amb prou feines supera el 40%, en la resta de l’estat, en un ambient de fredor. Sense comptar amb els resultats de Catalunya, País Basc, Navarra, Ceuta i Melilla, cal constatar una reculada de CCOO (-12%) d’UGT (-21%) ANPE (-7’84) i CSIF (-3’61), amb un augment de STEI (+12%). D’aquesta forma queden: STEI 21,16% (355 delegats/as), CCOO 18’72% (315), CSIF 17’59% (294), ANPE 17’36% (294), UGT 10’40% (177). CGT aconsegueix anar presentant-se en major nom- (sigue pág 16) bre de circumscripcions i créixer fins al 3’46% . Realitzades ja les de Catalunya, els resultats no difereixen massa: alta abstenció que supera el 65% del 2011 i creixement d’USTEC que obté 150 delegats/as (+10) i CGT amb 28 (+10), mentre retrocedeixen CCOO 93 (-12), ASPEPC 38 (-9), UGT 24 (=) ANPE 6 (-2), CSIF 3 (-1) i USOC 2 (=).

Amb mobilització s’accelera el canvi. Les Illes

La mobilització no era impossible, com han demostrat els docents de les Illes. Es van organitzar en assemblees i van consultar al professorat per decidir quines mesures prendre. La resposta va ser iniciar el curs 13-14 amb una vaga indefinida. Els sindicats majoritaris (STEI i CCOO) que fins aleshores participaven de les assemblees, es van negar a convocar-la i l’assemblea va decidir convocar la vaga i triar un comitè amb la signatura de milers de docents.

Només davant el que era inevitable STEI i CCOO van convocar una vaga indefinida coincidint amb la de l’assemblea amb el comitè de vaga corresponent.

La vaga, amb manifestacions massives de suport, va tenir una repercussió social determinant i va marcar un abans i un després a les Balears. Mesos més tard la lluita donava fruits: retirada del TIL1, retirada dels expedients disciplinaris i un canvi de tendència en el pressupost d’educació.

Els docents han continuat la mobilització iniciada preservant la seva organització i la convocatòria de vaga indefinida, que va permetre la vaga el primer dia d’aquest curs 14-15 amb un èxit notable. Aquesta situació fa que la Conselleria es segueixi reunint amb els comitès de vaga per negociar. I a les eleccions si s’ha produït un canvi substancial: STEI (que fregava la majoria absoluta) va perdre el 30% dels vots, gairebé un miler, un percentatge semblant a la resta de forces representades.

Va pujar la participació i dues candidatures que neixen del moviment, Alternativa i Unió Obrera Balear, passen a ser segona i tercera força.

La mobilització accelera el canvi del panorama electoral sindical.

La participació a Balears s’apropava al 60 per cent, el doble que a Catalunya. El que és important d’aquest procés són les noves formes: les decisions es prenen en assemblees, s’escolta l’opinió del professorat que és qui finalment decideix què es fa i com.

Aquest és el camí!.

Notes 1 TIL Tractament Integrat de Llengües, el decret de trilingüisme del Govern Balear del PP que amaga el debilitament de la llengua catalana com a llengua vehicular a l’educació.