Reproduïm l’article publicat per Viento Sur de Stathis Kouvelakis, polemitzant amb l’acord aconseguit entre l’Eurogrup i el govern grec de Syriza. Stathis Kouvelakis ensenya teoria política en el King’s College de Londres i és membre del comitè central de Syriza com a membre de la Plataforma d’Esquerres. En el comitè central de principis de març, aquesta Plataforma va aconseguir el 41% dels vots i un 5% d’abstencions o no vots rebutjant la política oficial del Govern que va mantenir-se amb tant sols un 55%.

Responent als sofistes

Aquests últims dies circulen dos sofismes o, millor dit, dos sofismes i mig provinents d’els qui no volen mirar de cara la realitat, i les conseqüències que es deriven d’ella, i acceptar la marxa enrere a la qual Syriza s’ha vist forçada. I dic be «forçada», perquè la marxa enrere s’ha donat en el marc d’una estratègia errònia. No parlo de «traïció» o «renúncia», que són termes morals i poc útils per comprendre els processos polítics.

Primer sofisma

Syriza no tenia «cap mandat per sortir de l’euro. Si [Syriza] hagués tingut aquesta posició, no hauria guanyat les eleccions». Dit així, l’argument és absurd. És veritat que no tenia cap «mandat per sortir de l’euro». Però tampoc hi havia cap mandat per abandonar l’essencial del seu programa a costa de mantenir-se en l’euro! I no hi ha cap dubte que si s’hagués presentat a les eleccions dient «aquí està el meu programa, però si veiem que la seva aplicació no és compatible amb mantenir-nos en l’euro, llavors oblidem-nos d’ell», no hauria guanyat les eleccions.

I amb raó: mantenir-se en l’euro «a qualsevol preu» era precisament l’argument base dels partits pro-Memoràndum que han governat Grècia durant aquests últims anys. I Syriza, si be no va aclarir la seva posició sobre l’euro, sempre va rebutjar la lògica del «mantenir l’euro a qualsevol preu». Referent a això, contràriament al que pensen la majoria dels comentaristes, cal recordar que els textos programàtics de Syriza no exclouen la sortida de l’euro com a conseqüència imposada pel rebuig dels europeus ni la suspensió de pagaments, encara que és cert que aquests últims mesos aquests textos havien estat posats en sordina.

Variant del primer sofisma

«Syriza tenia un mandat doble: trencar amb l’austeritat i mantenir-se en l’euro». Aquest sona més racional que el precedent però, no obstant, segueix sent un sofisma. Perquè es fa com si els dos termes del mandat tinguessin el mateix pes i que això (si fos necessari optar, i clar que cal optar, tot el problema resideix aquí) legitimés sacrificar inevitablement el primer terme (l’euro) en detriment del segon (la ruptura amb l’austeritat). I això, sense trair el mandat en qüestió! Ara bé, per què no li donem la volta a l’argument dient: «com m’adono que tots dos són incompatibles, opto pel primer, perquè en el fons és per això pel que l’electorat grec ha votat per un partit de l’esquerra radical». És a dir, donar preferència a la ruptura i no a la «estabilitat» en el marc actual; cosa que (és el menys que es pot dir) resulta més coherent amb el quefer d’un partit d’esquerra radical que planteja el socialisme com el seu «objectiu estratègic» (encara que no sigui en funció d’aquest objectiu que hagi guanyat les eleccions).

Tercer sofisma

Aquest és d’Etienne Balibar i de Sandro Mezzadea que, després del que ha passat i després d’haver ironitzat sobre «l’esquerra de Syriza» que parlava de «renúncia» (encara que ningú en l’esquerra de Syriza hagi utilitzat mai aquest terme, però passem d’això…), treuen la conclusió que això mostra «que a Europa no es construirà una política de llibertat i igualtat a partir del simple fiançament de la sobirania nacional.» Per a això, el fonamental seria guanyar temps, si bé al preu de concessions (i aquí fan la referència obligada a Lenin per garantir la radicalitat del seu enunciat), i permetre que es donin futures victòries polítiques (parlen de l’Estat espanyol) i es desenvolupin els moviments socials, preferentment «transnacionals» (tipus Blockupy).

Continuen navegant en ple sofisma, amb una pseudo-ingenuïtat sorprenent encara que, després de tot, lògica en aquests ardents defensors del «projecte europeu» (si la veritat és que en la seva «versió bona») com són aquests dos autors. En efecte, la qüestió és que els ritmes de les forces polítiques i dels moviments socials als quals es refereixen no estan sincronitzats. D’aquí a l’estiu, el Govern de Syriza es veurà confrontat a reptes més que urgents i no és possible albirar com una manifestació –que pot ser reeixida– a Frankfurt o una possible victòria de Podemos en les eleccions de novembre a l’Estat espanyol podria modificar la situació al seu favor.

Aquesta discordança dels ritmes és una de les modalitats sota les quals es mostra el caràcter estratègic del «nivell nacional» als agents polítics, perquè és el terreny en el qual es condensa de forma decisiva la relació de forces entre les classes.

D’altra banda, el que Balibar i Mezzadra subestiman de forma greu, és l’efecte desmobilitzador que tindran, tant a nivell intern a Grècia com a nivell europeu, la percepció d’una Grècia i un Govern Syriza obligat a doblegar l’espinada davant les imposicions austeritàries de la UE, que s’imposarà amb el pas de temps, malgrat el bombo que tracten de donar-li els miops defensors del Govern grec. El clima de mobilització i confiança que trobem a Grècia després de les primeres setmanes, després de les eleccions, ha quedat ben enrere. Ara és el desassossec i certa confusió les que imperen. És veritat que les mobilitzacions poden tornar, però, d’una part, aquesta vegada estaran dirigides contra les opcions governamentals i, d’una altra, no es donaran «a cop de xiulet». Condicionar l’opció política a l’emergència d’aquestes mobilitzacions és més que arriscat. És una forma de dir que no es plantejarà cap demanda a causa de la seva absència o la seva feblesa.

En realitat, la forma de procedir ha de ser la contrària. Assumim una opció de ruptura i és aquesta opció la que estimula la mobilització, que té la seva pròpia autonomia. D’altra banda, és això el que ha passat a Grècia durant el període de «confrontació» entre el govern i la UE, entre el 5 i el 20 de febrer, quan desenes de milers de persones van sortir als carrers de forma molt espontània i al marge de la seva pertinença partidària.

L’argument de «guanyar temps» no expressa més que una il•lusió. En realitat, durant aquests suposats quatre mesos de «respir», Syriza estarà obligada a actuar en el marc actual, és a dir: consolidar-lo executant una bona part del que la troica (re-nomenada «Institucions») exigeix i «retardant» l’aplicació de les mesurades-far del seu programa, aquelles que justament haurien permès «marcar la diferència» i cimentar l’aliança social que li ha permès arribar al poder. Aquest «guanyar temps» corre el gran risc de convertir-se en «un temps perdut» que desestabilitzarà la base de Syriza i permetrà als seus adversaris (sobretot a l’extrema dreta) conjuminar forces i presentar- se com els únics partidaris d’una «veritable ruptura amb el sistema».

Assenyalem també que, malgrat la repulsa que provoca tota referència nacional a aquests dos enamorats de l’europeïsme com Balibar i Mezzadra, els èxits polítics als quals fan referència, el de Syriza i Podemos, són solament victòries en l’àmbit nacional que no modifiquen la relació de forces més que pel que fa a que forces polítiques d’esquerra accedeixin a les palanques de l’Estat nacional. Ara bé, aquests èxits també estan, en gran part, construïts sobre la base de la sobirania nacional, en un sentit democràtic, popular, no nacionalista, i obert. En els discursos de Tsipras i d’Iglesias abunda, de forma perfectament assumida, el discurs «nacional-popular» i les referències al «patriotisme», de la mateixa forma que abunden les banderes nacionals (grega o republicana en el cas de l’Estat espanyol en el seu conjunt) entre les masses i els moviments «autònoms» (per reprendre el terme de Mezzadra i Balibar) que omplen els carrers i les places d’aquests països. Més que qualsevol altre element, això mostra que la referència nacional és (sobretot als països dominats de la perifèria europea), un terreny de lluita que en països com l’Estat espanyol i Grècia les forces progressistes han aconseguit hegemonitzar per convertir-los en un dels motors més potents del seu èxit. És sobre aquesta base que es pot construir un veritable internacionalisme i no sobre el discurs sense contingut que, d’entrada, hauria de ser, totalment i sense cap mediació, «europeu» o «transnacional» i que està desconnectat de la realitat concreta de la lluita política, Finalment, dir que en els dos primers sofismes existeix un element de debò pel que fa al mandat sobre la sortida de l’euro.

Aquest element és que en la posició majoritària de Syriza existia una contradicció que s’ha posat de manifest ara. La idea d’una ruptura amb l’austeritat i amb el pes del deute en el marc europeu actual ha fracassat de forma totalment clara. En una situació semblant, és vital parlar amb sinceritat i honestedat i començar per admetre que s’ha fracassat i que, per tant, és necessari tornar a discutir sobre l’estratègia més adequada per poder ser fidels als compromisos adquirits i treure al país de la cruïlla en la qual es troba, al mateix temps que s’envia un missatge de lluita als nombrosos que havien apostat per la «esperança grega» i que avui rebutgen, amb raó, admetre la derrota.

25 /02/ 2015