El naufragi d’un vaixell en què van morir 800 persones en el camí entre Líbia i Itàlia ha tornat a posar en el focus el drama quotidià que es viu a la Mediterrània. Ja són més de 1.600 morts des de començament d’any, a les portes d’una Europa que com única resposta aixeca murs, tanques, fosses i diu «blindar» les seves fronteres amb policies, militars, patrulleres, expulsions i lleis d’estrangeria.

El Mediterrani s’ha convertit en la frontera més desigual del món, i també la més perillosa entre països que no estan en guerra. L’única guerra és la que lliura contra els joves, els treballadors, les famílies que fugen de la violència, la persecució o la misèria. Només cal veure les dades de Frontex, l’agència europea de vigilància de fronteres, per comprendre la naturalesa política d’aquests fluxos.

La majoria dels nàufrags són sirians que fugen dels barrils bomba i les armes químiques del règim de Baixar Al-Assad i els jihadistes. A continuació vénen els eritreus, pròfugs d’una atroç dictadura que recentment ha imposat un servei militar obligatori indefinit per a homes i dones, sota pena de mort. Després hi ha els somalis i els nigerians, refugiats també de situacions de violència extrema. I aquests es barregen en el camí de la immigració dels joves del Senegal o Gàmbia, que tracten d’arribar a Europa simplement per guanyar-se la vida, com fan avui molts joves de l’estat espanyol que emigren a Alemanya.

I també els anomenats refugiats climàtics, com els que fugen de la fam i la sequera a Etiòpia i altres països de l’àfrica subsahariana.

I enfront d’aquestes brutals realitats, els governs europeus i la UE gesticulen amb el gastat argument del «aquí no hi caben tots». Com si es tractés d’una allau, quan són alguns centenars de milers per a tot un continent. Res comparable als milions de sirians instal•lats en precaris camps de refugiats als països veïns. L’Europa democràtica no dóna visats als demandants d’asil: només tenen l’alternativa de jugar-se la vida en una pastera que els porti fins a una frontera de la fortalesa. Els que arriben vius no poden demanar protecció perquè es troben amb les lleis d’estrangeria i la deportació automàtica a qualsevol país del nord d’Àfrica que estigui prou untat per fer de policia de les fronteres d’Europa.

L’única resposta de la UE davant el drama és més seguretat: militaritzar la Mediterrània per aturar a la gent. El primer ministre britànic, David Cameron, i el ministre d’Exteriors espanyol, José Manuel García Margallo, han arribat a afirmar que no cal posar en marxa un gran dispositiu de rescat, perquè suposaria un «efecte crida». Estan dient que la gent ve a Europa per una decisió lliure, com si es tractés d’un esport d’aventura? Que si s’ofeguen més en vindran menys? Grans arguments per donar més corda a l’extrema dreta. La mateixa que a Itàlia, fa pocs dies, es lamentava que ja no hi sigui Gaddafi (el que va finançar les c a m p a n y e s electorals de Berlusconi i Sarkozy) per parapetar Europa de la immigració.

El més pervers és que aquests discursos dels governs europeus criminalitzen a les víctimes. En el fons, el que estan dient és que els pàries de la mar són els culpables: haurien de quedar en els seus països i morir allà.

Però aquests governs són responsables dels desastres de l’Iraq, Síria i encara més de Líbia (i abans de l’Afganistan, una altra gran font de refugiats) i també de la misèria a l’Àfrica. No es pot destrossar mig món i esperar no quedar esquitxat per les conseqüències.

Omplir el Mediterrani de patrulleres, helicòpters i balises no frenarà als pàries de la mar: només fa el seu viatge més llarg ... i més letal. Perquè no es poden posar portes al camp. És el tancament de les fronteres terrestres el que llança la gent a les pasteres. «Si no voleu morts, poseu un ferri entre Trípoli i Roma», deia una pancarta a la protesta dels veïns de Lampedusa, una illa de només 6.000 habitants que ha mobilitzat tota la solidaritat per socórrer els nàufrags.

Per a la UE només es tracta de construir una fortalesa, d’aixecar murs, d’abordar la immigració com un problema d’ordre públic. Ara anuncien una guerra contra els traficants, i amenacen d’enviar als exèrcits a atacar els vaixells. En realitat, quan les portes d’entrada a Europa es fan més petites i més perilloses, els contrabandistes de persones fan el seu agost amb els que no tenen una altra alternativa. Cada mur que s’aixeca a Europa obre un nou negoci per a les màfies, que es lucren de la desesperació. El seu «mercat» és inesgotable. La millor manera de lluitar contra els traficants no són les bombes: és acabar amb el negoci, és obrir les portes a l’entrada legal dels refugiats i acabar amb el tractat de Schengen i les lleis d’estrangeria, és posar fi a l’espoli, és deixar d’avalar i armar els tirans.

Almenys, que deixin d’omplir-se la boca donant al món lliçons de democràcia. Quanta hipocresia! La principal porta d’entrada a Europa dels sensepapers segueixen sent els aeroports. Europa és un continent vell i ric, envoltat d’un món jove i empobrit, I, tot i la crisi, segueix necessitant treballadors joves als quals deixa sense drets per a ser carn de canó de la sobreexplotació. Tot un exèrcit de subproletariat: els esclaus del segle XXI. No volen que en lloc d’una amenaça els veiem com el que veritablement són: els nostres germans de classe, víctimes dels mateixos interessos que destrossen els nostres drets i el nostre futur.

Cristina Mas