Les eleccions del 24 de maig han certificat la crisi dels partits del règim del 78. Gairebé 4 milions de vots abandonen els partits que van ser referència en els últims 40 anys: PP, PSOE, IU i CiU... només resisteix el PNB. I amb força irrompen a dreta i esquerra formacions noves que no apareixen compromeses amb un règim identificat amb corrupció i impunitat. Han sonat totes les alarmes, el PP proposa un pacte d’estat al PSOE per evitar que aquestes noves forces aconsegueixin governs municipals i autonòmics, però el PSOE sap que de fer-ho està cavant la seva pròpia tomba. Tot apunta al fet que aquest procés s’accentuï en els propers comicis.

El Govern del PP surt molt afeblit i anuncia una remodelació profunda abans de l’estiu. Agitar una vegada i una altra que la seva política ens ha tret de la crisi ja no cola i la derrota sense pal•liatius obre una nova crisi interna: homes claus com Bauzá, Fabra, o Esperanza Aguirre… perden alcaldies i autonomies històriques pel PP.

Ciutadans ve a recuperar només una part del desgast del PP, però no pot evitar un gir a l’esquerra en l’electorat, que diu prou al fet que els de sempre paguem la factura de la crisi, mentre empresaris i polítics del règim s’omplen les butxaques.

La caiguda del PP és tan significativa que la del PSOE sembla menor, però és molt més greu perquè ha deixat de ser el principal referent d’esquerres en molts llocs. Els casos de Madrid i Barcelona són importants, però hi ha molts més. La crisi del PSOE és part de la crisi global de la socialdemocràcia, perquè la fase actual del capitalisme deixa poc marge al reformisme i ells no estan disposats a trencar amb el sistema.

IU corre a buscar una refundació, o almenys un bloc, la «unitat popular» com el que ha aconseguit ICV a Barcelona, amb Barcelona en Comú, per evitar caure –com a Madrid- en la marginalitat. Però Podem sembla convençut que avui compta amb les cartes per ser ell qui dicti les normes de l’alternativa de l’esquerra al PP en les properes generals.

La crisi dels partits tradicionals és general en tota Europa, però mentre al centre i nord d’Europa la situació gira cap a la dreta i l’extrema dreta, en el sud s’imposa el gir a l’esquerra. Hi ha alguna cosa en comú que porta als ciutadans europeus a abandonar les formacions tradicionals, i és que apareixen qüestionant la Unió Europea o la seva política, com a focus dels mals que pateix la població.

Des de l’esquerra la UE apareix com el gestor dels interessos del gran capitalisme multinacional i financer que ens ha portat a la crisi i l’ha descarregat contra els treballadors/es, és el cas de Syriza o Podem: no parlen tant de trencar amb ella com de posar-li límits. Des de la dreta es parla de recuperació de la sobirania nacional, amb els anomenats partits euroescèptics, recentment a Polònia amb Andrzej Dubte del partit Llei i Justícia, o Le Pen del Front Nacional a França, fins i tot la victòria de Cameron a Gran Bretanya l’aconsegueix comprometent un referèndum sobre pertinença a la UE, és a dir desplaçant-se al terreny del UKIP.

La Unió Europea i la seva política apareixen qüestionats per la població, però mentre aquest qüestionament sigui només en el terreny electoral, el capitalisme i els estats podran anar canviant perquè tot segueixi igual. Només la irrupció del moviment de masses, i en particular del moviment obrer pot obrir el camí a una sortida real de la crisi. Aquesta és la qüestió que està plantejada no només a Grècia, a poques setmanes que vencin els terminis del pagament del deute, sinó també en la resta d’Europa. Nosaltres anem a treballar recolzant i participant en les lluites concretes que es vénen donant i també amb l’impuls d’una política de construcció d’una alternativa política.

Les properes eleccions són les autonòmiques catalanes previstes pel 27 Setembre. La burgesia catalana dubte si mantenir el seu compromís doncs es va agreujant la crisi d’un dels dos socis de CiU, Unió Democràtica de Catalunya.

Però si no manté la data pactada també pot pagar un alt preu, doncs en les recents eleccions també va sortir enfortit el pol sobiranista que vol una ruptura amb l’estat. La proposta de Lluita Internacionalista és seguir enfortint un ampli acord per la ruptura: ruptura amb el règim, ruptura amb el capitalisme. Fruit d’aquest tipus d’acords, avui comptem amb el primer regidor de LI entre els 4 electes de la CUP-Crida per Girona: Toni Granados, obrer químic cordovès i sindicalista. Un orgull poder aportar aquest perfil als acords per la ruptura.

Cal impulsar un front que, partint dels acords aconseguits en les recents eleccions de les municipals (CUP, CAV, esquerra revolucionària…) i que han tingut molt bons resultats, proposi confluència amb Podem i Procés Constituent.

La pugna per la recomposició de l’espai de l’esquerra a Catalunya es disputa avui amb l’intent de reconstrucció d’ICV que vol ampliar el Barcelona en Comú a un «Catalunya en Comú», però seria un desastre embarrancar els vents actuals de canvi en una nova reforma de la reforma.