La vaga de Panrico va ser una de les més llargues de la història recent, i els treballadors/es van haver de lluitar contra la manipulació dels sindicats majoritaris CCOO i UGT, la pròpia empresa amb els seus ardits per saltar-se el dret a la vaga i la complicitat de la Generalitat. S’ha complert un any des del final de la vaga i en aquest temps hem estat seguint els judicis pendents, alguns retardats, les denúncies en el Parlament, a Fiscalia, a la premsa, visites a Felip Puig, el judici contra Carlos Gila i un llarg etc.

Les coses novament es mouen en les entranyes de Panrico. Va sortir la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, validant la legalitat de la vaga i favorable en els seus termes als treballadors/es, advertint a més que les actuacions de l’empresa podrien concórrer en vulneració del dret de vaga, amb una referència directa a la sentència dictada a l’Audiència Nacional en l’ERO de Coca-cola. Aquesta sentència es pot trobar en el Tribunal Suprem amb el recurs davant l’ERO, pendent de resolució. Davant aquest contratemps, el portaveu de l’empresa, el nefast Carlos Gila, adverteix en la premsa als jutges que una resolució favorable als treballadors/es podria amenaçar el futur de la fàbrica i es vanaglòria de -que per fi- ha aconseguit fer viable econòmicament l’empresa (clar! a costa dels treballadors/es).

Però per a la patronal no n’hi ha prou amb l’ERO i els centenars d’acomiadaments i la brutal rebaixa salarial i segueix el seu pla de destrucció de llocs i condicions de treball. El 19 de maig l’empresa i UGT signen la externalització de la logística, amb 87 nous acomiadaments i un acord de flexibilitat en el qual l’empresa imposa tot tipus de mesures perquè el treballador/a hagi de fer dependre la seva vida de les necessitats de producció de l’empresa sense cost afegit. Com senyal de «bona voluntat» l’empresa accepta recol•locar en la producció a 35 dels 64 que "sobrarien" per l’externalització de logística de la resta de plantes i "recontractar" a 16 dels 23 acomiadats a Sta. Perpètua. Com ja havien avançat el propi Felip Puig en reunió amb treballadors/es en el Parlament, els 16 llocs de treball que s’incorporen en Sta. Perpètua són la cortina amb la qual volen tapar la brutalitat de l’empresa i la complicitat de la Generalitat.

Perquè UGT avala l’externalització de logística i els acomiadaments que implica? calia haver defensat amb ungles i dents tots els llocs de treball, també els de logística. Per què quan en el preàmbul es reconeix que no hi ha acord en cap dels punts del conveni col•lectiu (salari, jornada…) li signa a l’empresa la flexibilitat, que és el que li interessa? Amb quines cartes pensa seguir negociant el conveni? Ara es demostra que les xifres d’acomiadaments en l’ERO no permetien si més no mantenir la producció.

Algú es pot escandalitzar quan – com recullen els dos documents- hi ha hagut «amenaces i coaccions sofertes per part de membres d’UGT» que obliguen a substituir algun dels seus membres en la taula negociadora? Si Enrique Lillo, cap del Gabinet d’advocats Interfederal de CCOO va posar per escrit la possible recepció per part de la direcció de CCOO de diners de Panrico en plena vaga, a la vegada que denunciava que havia estat objecte de tot tipus de pressions i amenaces per part del seu sindicat, sense que ningú de CCOO desmentís ni l’un ni l’altre… i segueix sent el màxim advocat de CCOO, algú pot imaginar amb quines prebendes s’estan pagant els serveis de l’UGT? L’empresa -amb l’aval d’UGT-, primer acomiada i després amb aquesta posició de força recol•loca, és a dir, imposa les noves condicions al treballador (salari i complements) i, cas que vulgui ser indemnitzat li ofereix unes condicions lleument millors (25 dies fins a un màxim de 14 mensualitats, en lloc dels 20 per 12 de l’ERO), a canvi de signar la quitança, és a dir, de renunciar a totes les demandes pendents contra l’empresa. A més l’empresa no exclou cap possibilitat de vetar la reincorporació de determinats treballadors/es actius en la vaga.

I mentre, què fa CCOO present en la taula? Emet un comunicat, per lamentar- se que l’empresa no ha volgut negociar amb ells i que –encara que l’acord entri en vigor immediatamentestudiaran què fer. Hi ha dues maneres que els pactes s’apliquin: per activa, signant-los, o per passiva, deixant fer. Que ningú oblidi que mentre els treballadors/es de Sta.

Perpètua es preparaven per iniciar la vaga el 13 d’octubre del 2014, els dirigents de CCOO de la fàbrica signaven el 10 d’octubre a les seves esquenes un compromís de pau social amb Gila en persona. No oblidem que la signatura de l’ERO per 3 delegats de CCOO es feia quan Sta.

Perpètua portava més d’un mes de vaga. No oblidem les maniobres, l’aïllament de la lluita, la suspensió del judici de març a l’Audiència Nacional, les pressions a Lillo… o és que ja no ho recordem?. Per això no n’hi ha prou amb esquinçar-se les vestidures per lo malament que els tracta l’empresa.

Una cosa està clara: Panrico vol una reducció permanent de les condicions laborals, vol imposar l’esclavatge (com els de Movistar), i mentre aquestes direccions sindicals majoritàries segueixin estant al capdavant dels comitès d’empresa, els nostres drets estan pendents d’un fil. Cal organitzar-se per construir una alternativa.

Però la lluita ha de continuar perquè segueixen molts fronts oberts. Els judicis disciplinaris contra treballadors/ es en vaga s’han guanyat tots fins al moment. La sentència del TSJC és un nou punt de recolzament en la lluita contra l’ERO , que està per resoldre’s. La denúncia per vulneració del dret de vaga ha de permetre recuperar part dels salaris de la vaga, a més de les sancions que corresponguin a l’empresa. Gila ha de respondre per les injúries als treballadors/es als qui va acusar d’enverinadors de Dònuts. La Generalitat ha de respondre davant el possible frau pels 8 milions que va lliurar a l’empresa que dirigeixen Gila i Joan Mas, i que van servir per pagar acomiadaments… i el més important, les denúncies per acomiadaments per repressió sindical han de permetre guanyar judicis com a nuls i la consegüent readmissió dels companys i companyes.

I que ningú s’enganyi, si finalment comencen a caure a favor dels treballadors/es -com hauria de sersentències i resolucions, no es tracta només del bon treball dels advocats/ esses, sinó que seran el resultat dels 8 llargs mesos de vaga que els treballadors/es van mantenir, amb molt esforç i sofriment, i l’any de resistència i perseverança per no deixar morir un conflicte que molts van voler parar i que segueix viu, demostrant que la lluita segueix costi el que costi, i que aquesta lluita, per mèrits propis i malgrat a qui el pesi, avui és una referència en la història del moviment obrer. No hi ha un altre camí, organitzar-se per seguir en la lluita.

Mari Torres, Carlos Rodríguez, Jacinto García, Agustín Cintas y Josep Lluís del Alcázar.