Després de «l’ocupació» de Movistar-MWC, la vaga ha seguit amb mobilitzacions continuades. Per seguir-les, entrevistem altre cop a Ariel Paso, membre del comitè de vaga com a representant de la subcontracta de Ratelco. (Entrevista realitzada per Pablo Craviotto)

LI.- Com aconseguiu organitzar-vos en un sector tan difícil?

AP.- És una bona pregunta, l’organització neix del compromís de cada treballador del sector. Això és una lluita sense banderes, o de totes les banderes segons es miri. Hem arribat a un punt en què el compromís dels moviments socials és de tal magnitud, que el que va començar com una lluita de pocs, va acabar sent la vaga del poble. I això és el que ens enforteix dia a dia per seguir lluitant.

LI.- Quin ha estat el paper dels sindicats?

AP.- Depenent de quins sindicats, alguns van signar acords inviables i uns altres són els qui estan deixant en evidència la inviabilitat d’aquests acords. Però, com en tota vaga, crec que el paper dels sindicats és fonamental sigui per a be o per a mal. De fet, van ser els sindicats majoritaris els qui van intentar posar- se al mig d’una lluita cos a cos entre treballadors no afiliats i sense dret a sindicar-se, que són els autònoms, i la multinacional. Però no dubtem que aquesta lluita s’acabarà guanyant pels treballadors i el poble, es pengi qui es pengi les medalles.

LI.- El millor i el pitjor que us ha passat fins ara.

AP.- El millor és haver aconseguit conscienciar al col•lectiu de treballadors i a la resta de la societat que l’únic camí és una lluita justa i digna. També veig molt positiu el fet d’haver creat un grup humà, amb uns valors irrenunciables i amb moltes ganes de seguir endavant amb les reivindicacions passi el que passi en la propera taula de negociacions i fins i tot davant una desconvocatòria de vaga. Tenim clar que no podrem solucionar tots els problemes en primera instància, però seguirem avançant.

El dolent... els companys que, fins i tot estant d’acord amb la lluita, han hagut de tornar al treball pressionats per aquestes màfies. Aquestes empreses s’han encarregat durant molts anys de dividir tant el sector que avui és normal que molta gent no es vegi representada pels sindicats, perquè són els mateixos sindicats els que han deixat, acord després d’acord sota la taula, que les empreses converteixin als treballadors en una espècie de «Zombies» falsos autònoms i així reduir les plantilles per tenir un millor control de les mateixes.

LI.- Quin balanç fas dels vuit dies d’ocupació de la tenda de Movistar-MWC?

AP.- Lo del MWC no ha estat una ocupació, sinó una manifestació pacífica i espontània. Ningú va obligar als treballadors a entrar i ningú els va convidar a que s’anessin. Crec que el anomenar-lo «ocupació» ha estat una maniobra, una més, de la multinacional per prendre de «ostatge» a un portaveu, donar-li una forma legal en lo penal i extorquir amb una possible imputació als treballadors.

Estic convençut que han estat els mateixos empresaris els qui van deixar que els treballadors passin una setmana aquí dins per intentar convertir una manifestació pacífica en un delicte. I pel que fa als resultats obtinguts crec que s’han superat totes les expectatives. Hem rebut una resposta solidària contundent per part de la societat que és el que ens ajudarà a resistir el temps que sigui necessari. I, per descomptat, hem aconseguit l’objectiu principal que és obrir una nova taula de negociació, tal vegada no de la manera que ens hagués agradat, però bastant més seriosa i compromesa que l’anterior a Diagonal Zero, que va ser una veritable «aixecada de camisa».

LI.- Com segueix la lluita?

AP.- La lluita segueix als barris, buscant el suport dels moviments socials, intentant sumar treballadors que estan veient que tornar a treballar no ha estat la millor opció i sobretot resistint. Moure la caixa de resistència és fonamental per mantenir aquesta lluita i para això comptem amb el poble. I esperant al divendres 12 de Juny a veure si aquesta vegada sí, sindicats, contractes i la mateixa multinacional tenen un acte de sentit comú i entenen que la solució a aquest conflicte està molt lluny dels acords signats amb els sindicats majoritaris.

Això és tot. Com sempre, un plaer intercanviar idees amb els companys de LI i per descomptat agrair el suport brindat.