Entrevista a Omar García Velázquez, estudiant de segon grau de l’Escola Normal de Ayotzinapa, supervivent de la brutal repressió del passat 26 de setembre en Iguala, Estat de Guerrero, que suma 2 morts i 43 desapareguts. Amb motiu de la ‘’Eurocaravana 43’’ que va recórrer diversos països d’Europa durant els mesos d’abril i maig al costat d’un dels pares dels desapareguts, i un activista pro drets humans, que té com a objectiu la difusió i la denúncia de la seva causa, van ser convidats a Barcelona pel grup ‘’Assemblea Ayotzinapa Catalunya’’, creat expressament per a l’ocasió. (Entrevista realitzada per Antonio Reboredo)

LI.- Quina és la situació actual?

Omar García Velázquez: Bé, la situació actual és que el govern s’obstina a mantenir la seva versió oficial dels fets. Aquesta versió donada a conèixer el 27 de gener conclou que els nostres companys van ser calcinats. A partir d’aquest moment, doncs, ha empitjorat la presència policial que hi ha en Guerrero, el govern ha insistit que els pares de família i els qui participem en el moviment hauríem de tornar a casa i resignar-nos, perquè al cap i a la fi «els nostres companys ja estan morts’’. I nosaltres, donades les irregularitats que existeixen en la investigació no podem resignarnos ni acceptar una versió oficial com la qual actualment hi ha, perquè el grup d’experts interdisciplinaris de la comissió interamericana de drets humans ha vingut a Mèxic i està revisant els expedients. En les dues primeres visites que ha fet ha emès una sèrie de recomanacions, com per exemple que es continuï la cerca en vida perquè hi ha motius suficients per continuar-la i també que es tipifiqui el delicte com a desaparició forçada, a causa que l’Estat no està processant a cap dels més de 100 detinguts per desaparició forçada, i això és greu, perquè nosaltres sostindrem sempre que va ser l’Estat. Van ser policies i van ser agents municipals civils els qui van ordenar que el fet es perpetrés.

Nosaltres continuarem insistint. Una altra de les recomanacions i m p o r t a n t í s s i m e s també és obrir noves línies d’investigació. No podem acceptar un punt de vista parcial, unilateral. El govern mexicà ha perdut la confiança i la credibilitat des del principi. Des de quan va voler lliurar 28 cossos en els dies següents als fets. Com que teníem experiència en aquest tipus de lluites, nosaltres no ho vam acceptar. Vam contactar amb el grup d’investigació forense argentí i sobre la base de les mostres de sang es va concloure que no eren els nostres companys, i a partir d’aquí, el govern va perdre la seva credibilitat. Per això nosaltres demanem noves línies d’investigació: cal investigar tots els que van participar, cada testimoni que va poder haver vist els fets al carrer Juan N. Álvarez en Iguala, per exemple. Cal un procediment llarg, profund, de recerca, perquè no se li pot culpar simplement al narcotràfic.

El narcotràfic tenia forta presència a Iguala, amb participació i complicitat de l’exèrcit, de la policia, i de les autoritats municipals. No és possible que a l’exèrcit no sigui investigat, quan ja hi ha indicis des de fa anys que estaven participant amb el crim organitzat. Llavors, mentre no hi hagi noves línies de recerca nosaltres no acceptarem cap versió unilateral. Per exemple, jo, per al problema que vaig tenir en l’ull en l’enfrontament que va haverhi el 12 de gener he consultat com 5 oftalmòlegs, perquè no em vull quedar amb el punt de vista d’un.

Seria un idiota si em quedés amb el punt de vista d’una sola persona només. I així els pares tampoc no són idiotes, i molt menys si es volen convèncer amb la versió unilateral de l’Estat. Doncs no, hi ha altres Estats, altres organismes,… Hi ha gent més capaç que el govern mexicà que podria trobar més pistes sobre on són els nostres companys.

LI.- Hi ha altres reivindicacions, a part de les has comentat, Omar?

O.G.V.- És que aquestes porten a les altres. O sigui, volem que persegueixin als culpables, però si no es tipifica el delicte com a desaparició forçada el càstig serà com el de qualsevol delinqüent. Una altra: també demanem garanties que aquests fets no es repetiran i això vol dir que assumim que no som els únics. El problema de la desaparició forçada a Mèxic és greu, i és general.

LI.- Et volíem preguntar també per les experiències d’autogovern, perquè hem llegit informacions d’Iguala d’ajuntaments que han estat ocupats per la gent. Com està tot aquest assumpte?

O.G.V.- Aquest esforç de la gent ve de fa molt temps. Allà no hi ha governabilitat, el narcotràfic ha guanyat a l’Estat i la gent s’ha organitzat i s’ha aixecat contra el narcotràfic.

Veient que les autoritats no garanteixen la seguretat ni justícia a què tenim dret . L’article 39 i d’altres de les lleis estatals permeten que la gent es defensi, o el 14 o uns altres, que permeten que tinguis un arma a casa per defensar-te, com a forma d’autodefensa.

LI.- I quants municipis hi ha en aquesta situació i com funcionen, com s’organitzen?

O.G.V.- Mira, estan en un procés inicial, no és que estiguin c o m p l e t a m e n t funcionant. Al principi es van ocupar més de 20 municipis, però no es van arribar a governar. Aquest és el problema, com li va passar al moviment. I l’Estat també va aplicar una política molt dura i va treballar fort per recuperar-los finalment. I ara queden 5 municipis ocupats, i tampoc estan completament controlats. És el que estem intentant fer ara. Governarlos, administrar-los, nomenar a autoritats, consells municipals amb plena legitimitat i plena representativitat. I amb una lògica diferent a l’actual, doncs. Est és un procés que no sabem com acabarà, és molt incert.

LI.- Quines funcions d’autogovern hi ha a part del tema de l’autodefensa?

O.G.V.- Doncs l’educació, la justícia… No és solament brindar seguretat, també és aplicar justícia: què cal fer amb aquells que han comès una infracció o un delicte,... Perquè no serveix de res brindar seguretat i lliurar per exemple un pres al Ministeri públic, perquè és del govern. De què serviria? El deixen anar immediatament… Llavors, en educació, doncs, també hi ha alternatives, en producció hi ha projectes...

LI.- Explica una mica el paper dels normalistes a Mèxic. Perquè és un rol important des de fa molt. Què signifiquen els normalistes en la situació mexicana?

O.G.V.- Doncs signifiquen per a molts poc, i per a pocs molt…Nosaltres sabem que per a la comunitats rurals signifiquen massa. Són els que porten l’educació: allà, on no hi ha mestres nosaltres arribem i ens quedem anys a participar en els assumptes de la comunitat. Llavors són molt importants, perquè ajuden al progrés, a treure endavant als nens en la societat, en el seu conjunt. El mestre juga un paper determinant en les comunitats. No solament és mestre, també és assessor polític, és jutge, sacerdot o llevador gairebé. Que si li fa mal la pota al ruc, van a veure al mestre!

LI.- I el propi mestre també sorgeix de la pròpia comunitat, de les classes populars, no?.

O.G.V.- Exacte, d’on ve és on va. A l’escola de Ayotzinapa, en les normals reals com la nostra no s’aplica el sistema que fa que les persones escapin del seu context, o se’ls eradiqui del seu context, sinó que els crea identitat, més aviat. Hi ha molta gent que s’estereotipa, o s’acultura, però nosaltres no, nosaltres coneixem la nostra identitat. Coneixem altres cultures, les respectem i com a la resta, però sabem què som nosaltres també. I que així també com nosaltres vam estar fotuts hi ha uns altres que també ho estan ara, i cal ajudar-los.

LI.- I això suposa també un desafiament per al govern, no? Un mal exemple.

O.G .V .- Exactament, un mal exemple que cal eradicar. Un problema, un mal, per al qual cal posar remei. I una d’aquestes medicines més letals que se’ns pot aplicar és la desaparició forçada, la repressió i els assassinats.

LI.- Com s’explica, Omar, aquest nivell de violència tan bestial, a Mèxic, per part de l’Estat? Perquè fins i tot per a la situació llatinoamericana, el cas mexicà està, ara com ara, per sobre de tots, no?

O.G.V.- Doncs nosaltres creiem que és part de la política neoliberal, que serveix als interessos dels empresaris… En quins llocs està més marcada la delinqüència, els problemes socials? És aquí on hi ha recursos naturals encara, on hi ha petroli, aigua, boscos, minerals,...

Aquí és on es veu més el conflicte i la desaparició forçada, els assassinats, els presos polítics, els feminicidis, per què? No és coincidència, és aquí on hi ha recursos naturals, perquè volen aquests territoris. I nosaltres hem donat suport a tota la gent que lluita per ells: llavors ens convertim en una molèstia. Nosaltres així ho expliquem, sense ànim de polititzar ni res, però al cap i a la fi, el problema de la desaparició forçada és un problema polític i social. Un problema que incumbeix la societat mexicana.

LI.- Com se us pot recolzar? Com es pot ajudar a la vostra lluita?

O.G.V.- Doncs de moltes maneres. Nosaltres, primer, voldríem que aquest tema no s’oblidés. No està resolt. El govern mexicà té el costum d’anar arxivant els problemes, passant-los a les pàgines de la història, als arxius. Però això no vol dir que se’ls doni solució. Que no s’escolti als problemes d’abans del 26 és perquè ja passen a formar part d’aquest munt de problemes irresolts. Nosaltres no volem passar al munt dels problemes irresolts, volem que el nostre problema es resolgui i sigui un exemple, un problema solucionat, perquè d’altres també vegin que així es poden solucionar els problemes a Mèxic.