Divendres es reunien a Barcelona als 8 alcaldes de Madrid, Saragossa, Barcelona, Badalona, a Coruña, Santiago de Compostela, Iruña i Cadis, als 100 dies de la presa de possessió, amb el propòsit d’articular una xarxa de municipis, ja batejada amb el nom de ‘Ciutats pel Bé Comú’. Les expectatives que han aixecat aquestes candidatures i les il·lusions de canvi en sectors amplis de classes populars i els aires nous que bufen són indiscutibles.

Les municipals i les autonòmiques han provocat una seriosa crisi política en els vells partits que van aguantar la transició.

Difícil que hi hagi un «bé comú» ... «allò del que es beneficien tots els ciutadans» perquè el bé d’uns és el mal dels altres, perquè ho vulguin o no la societat està composada per classes en lluita permanent. Per això diem que si no hi ha una política decidida de recolzarse en la mobilització popular i avançar en la ruptura amb els vells poders, l’estat i el capitalisme, la conciliació fa que siguin els de sempre els que surtin perdent. Per això serveixin alguns exemples d’aquests 100 dies ja complerts en les alcaldies de Madrid i Barcelona.

Ada Colau i la telefonia

Ada Colau signava el 19 de maig, abans de les eleccions, el compromís de les escales amb els treballadors en lluita de Movistar, comprometent-se a «suspendre, revertir i no renovar cap contractació pública de serveis amb Movistar ni qualsevol altra empresa que no garanteixi que tots els treballadors (directes o subcontractats) que intervenen en la prestació de servei o subministrament tinguin una jornada màxima de 40 hores setmanals i dos dies de descans, i se’ls retribueixi amb un salari digne i es garanteixi el mateix salari per un mateix tipus de treball «.

Telefónica havia de renovar un contracte per un any amb l’Ajuntament de Barcelona per valor de 3’2 milions d’euros i un altre de 216.594 euros. El 19 de juny els treballadors/es deixaven la vaga.

El 17 de juliol, incomplint el compromís, Ada Colau signava el contracte amb Telefónica per 1’6 milions euros, renovava «només» per sis mesos a l’espera de veure que es millorin les condicions dels treballadors/es.

Però la companyia i les subcontractes no esperen els sis mesos i van començar acomiadant: 5 vaguistes a Abentel; la majoria dels membres del comitè d’empresa en ITETE; una desena en Comfica Barcelona i demana 400.000 euros de multa contra el comitè per perjudicis econòmics produïts per la vaga; han buidat de feina la plantilla de Cotronic Barcelona.

Segueixen els contracte de falsos autònoms i a 30 d’ells que van participar en la vaga se’ls hi ha inhabilitat la targeta per accedir al centre de treball, és a dir, acomiadats. Va posar com a mínim alguna clàusula el consistori de Barcelona en comú almenys per impedir acomiadaments? Si el va posar és evident que no s’ha fet efectiva.

Però no és només això perquè si hi ha empreses que no respecten els drets dels treballadors/es, bona part està representada al Mobile World Congress (MWC) que acaba d’acordar amb l’alcaldessa allargar la seva presència a Barcelona fins 2023.

Carmena i la Banca.

Al juny, abans de prendre possessió, es va reunir amb José Ignacio Goirigolzarri, president de Bankia, més tard amb els presidents del BBVA i Banco Santander, Francisco González i Ana Botín. Segons la nota l’objectiu era agilitzar l’assignació de les residències que formen part del Fons Social d’Habitatges. Carmena diu que la trobada ha estat «positiva » i amb «gran l’afany d’escoltarnos ».

Però després d’aquests contactes al més alt nivell Manuela Carmena aparca totes la seva propostes relacionades amb la banca.

La creació d’un Banc públic que figurava en lloc destacat del programa per reforçar l’autonomia financera municipal i «com a eina de finançament de projectes socials i d’empreses i cooperatives que fomentin l’economia productiva », avui ens diu que «no cal».

A la fi de 2014, el deute de Madrid era de 5.936 milions d’euros.

El programa d’Ahora Madrid establia l’auditoria del deute, la seva reestructuració i quitances, com el de Syriza. Està previst el pagament de 734 milions el 2015.

L’Ajuntament afirma que seguirà pagant el deute i els terminis d’amortització obligats, ja que «si s’han pogut pagar, es van a seguir pagant». Sobre possibles quitances la resposta és «caldrà veure» i negociar amb els creditors.

Un altre tema directament relacionat amb la banca són els habitatges. Efectivament es va paralitzar la venda de 2.086 habitatges socials a fons d’inversió, que l’anterior Govern no va arribar a materialitzar, encara que veu difícil revertir la venda de 1860 habitatge protegit a un altre fons voltor. Però pel que fa als grans bancs estatals i els desnonaments Carmena va aclarir que en cap moment vol «interferir en la Justícia i que no pot alterar la llei, perquè no és la seva competència». Tampoc està previst «imposar taxes que penalitzin l’acumulació d’habitatge amb fins especulatius, en mans de grans empreses, immobiliàries i entitats financeres», mesura inclosa en el programa d’Ahora Madrid. L’Oficina contra els desnonaments té com a finalitat intervenir abans de la judicialització i oferir habitatge social alternatiu a les persones desnonades.

Ruptura o assistencialisme

Carmena es justifica a Europa Press: «El programa d’Ahora Madrid es va anar construint a poc a poc, es van incloure molts suggeriments i quan vaig assumir la candidatura vaig dir des d’un primer moment que ho entenia (el programa) com un conjunt de suggeriments però que no totes es podien entendre com pressupostos d’implicació programàtica activa «.

I segueix «després hi haurà mesures que es duran a terme o no perquè l’important és que s’ajustin als objectius com igualtat, anticorrupció, transparència».

Ningú dubta de la pressió que exerceixen els poders fàctics: Telefonica, Bankia, BBVA o Santander, La Caixa, Repsol ... i que compten a més amb partits polítics, lleis i mitjans de comunicació que els fan el joc.

Però no és possible conciliar amb els seus interessos: o s’està amb els treballadors/es o s’està amb Telefónica, amb les necessitats dels treballadors/es o amb la banca, aquesta és la disjuntiva. I això és determinant, ja que no hi ha possibilitat d’abordar el problema de l’atur o la precarietat sense parar els peus de les grans corporacions, sense denunciar les reformes laborals i garantir treball públic, sense paralitzar el pagament del deute i utilitzar els recursos de la banca al servei de les urgents necessitats de la població treballadora.

El camí de la conciliació, de que al final posarem a tots d’acord, ha estat el emprès per Tsipras i ha acabat aprovant contra el poble grec el memoràndum més dur que ha existit.

I no és casual que IU, IC / EuiA i Podem, els pilars de Barcelona en comú i Ahora Madrid donin suport a la traïció del Govern de Syriza. Si no s’entra a fons sobre els veritables problemes dels treballadors/es queda la política de gestos i l’assistencialisme. Però el primer és un recorregut limitat que aviat s’esgota (transparència, limitació de sous, eliminació de luxes ...) i el segon l’assitencialisme, que no acaba amb l’arrel del problema, sempre és insuficient i més aviat que tard es torna més insostenible econòmicament.

És cert que l’atur, les lleis d’estrangeria o l’habitatge, que l’escola i sanitat pública no tenen solució només des del marc municipal, però l’obligació d’un ajuntament compromès amb els treballadors/ es ha de ser: 1) posar tots els mitjans per denunciar les lleis i polítiques que lesionen els interessos dels i de les treballadores i a la mobilització contra elles; 2) Recolzar-se en l’organització de veïns i treballadors/es. 3) remunicipalització dels serveis privatitzats, 4) Un compromís inexcusable de suport a les lluites dels treballadors/ es, 5) Creació d’ocupació pública, 6) Posar els recursos públics per defensar els serveis públics i pal·liar les conseqüències de la crisi capitalista.

Notes:

1 http://teleafonica.blogspot.com.es/

2 http://diaritreball.cat/els-efectesde- la-revolta-de-les-escales-castig u e n - a l s - m e s - d e b i l s - a m b - acomiadaments-i-represalies/