Com és possible que un partit revolucionari proposi facilitar la investidura d’un govern amb partits burgesos? I certament el fet de votar, ni que sigui dos, o fins i tot una abstenció, és efectivament facilitar la seva investidura. Tampoc no tenim cap dubte que el govern de JxS seria un govern burgès Lenin, a «Esquerranisme, malaltia infantil del comunisme» deia que era obligatori utilitzar «la menor «esquerda» entre els enemics, tota contradicció d’interessos entre la burgesia dels diferents països, entre els diferents grups o diferents categories burgeses en l’interior de cada país; cal aprofitar igualment les menors possibilitats d’obtenir un aliat de masses, encara que sigui temporal, vacil·lant, inestable, poc segur, condicional.» En un altre moment escriu: «Des de 1905 van defensar sistemàticament l’aliança de la classe obrera amb els camperols, contra la burgesia liberal i el tsarisme, no negant-se mai, al mateix temps, a donar suport a la burgesia contra el tsarisme (en els empats electorals, per exemple); i prosseguint així mateix la lluita ideològica i política més intransigent...».

Algú pot minimitzar l’escletxa que s’obre entre l’Estat i el Parlament de Catalunya que surt d’aquest 27S? Efectivament tots dos són burgesos, però a ningú escapa el caràcter progressiu de la lluita del poble català, les mobilitzacions massives, que una part d’aquest poble (i no només la burgesia) veu reflectida en els 62 escons de JxS contra l’opressió de l’Estat Monàrquic. Ningú pot dir que entre els 1,6 votants de JxS hi ha només burgesia, hi ha molts sectors populars. Hem d’establir un diàleg amb ells: «Voleu la independència?, nosaltres també. Creieu que JxS us hi portarà?, nosaltres creiem que no, però estem disposats a lluitar per posar data a la proclamació de la República catalana. El que no podeu demanar-nos és que renunciem a la lluita per les condicions de vida de les classes populars: atur, desnonaments, acomiadaments, escola i sanitat pública, per tant votarem amb ells la República catalana, però no pararem ni un instant per defensar a la majoria obrera i popular d’aquest país... i sense ella aquesta República catalana tampoc no és possible.» Qui no dóna importància a anar a unes noves eleccions és que no comprèn aquesta escletxa que han obert mitja dotzena de massives manifestacions populars: un crit per la ruptura que hem de fer més gran.

Tampoc es pot treure importància a la confrontació entre sectors burgesos. El que sí que mai Lenin va posar en joc va ser la claretat de la lluita: la independència política i la confrontació ideològica, per això diem que no hi ha res a negociar amb el nou govern, no hi ha pacte de legislatura, ni entrada en el govern.

Perquè no aprofitem per aconseguir més coses a canvi del vot per la investidura pels i per les treballadores? Tenim definit un pla de xoc o de mesures d’emergència. Si partim de la seva totalitat el posem com a condició, aleshores en realitat és un recurs per no donar els dos vots, doncs sembla obvi que CDCERC no l’acceptaran i anem a eleccions anticipades. Aquest debat és una simple variant del que ja hem fet més amunt.

Si el que hi ha al darrera és la legítima temptació de pensar que si ara els tenim a l’abast i ens necessiten ho hem d’aprofitar per arrencar algun dels punts en defensa de la classe treballadora, efectivament estem obrint una negociació, en la qual tothom entendrà que caldrà que les dues parts cedeixin. Però justament quan parlem de pla d’emergència social o de xoc es tracta de necessitats urgents i vitals pels treballadors/es, no es poden posar en una taula de negociació per a sortir amb uns mínims que aturin la lluita pel conjunt. No poden justificar que segueixin desnonant per què ens donin cobertura als menjadors escolars, com no podem deixar que segueixin acomiadant amb diner públic (com a Panrico) a canvi que aparquin el Consorci Sanitari de Lleida.

El problema de voler esgarrapar algun punt és quin és el preu a pagar i com se surt de la negociació amb un govern de JxS. Amb un acord signat amb mesures de govern concretes i declaracions generals d’intencions, necessàriament s’hauran d’aparcar altres temes(els que nosaltres mateixos no hem posat com a imprescindibles a la negociació) i i serà difícilment explicable una crida a la mobilització contra aquest govern. I a qui donarem el vot ja no serà a JxS per no posar en qüestió la majoria independentista del 27S, sinó a un pla de govern –resultat de la negociació- de mínims, que ens compromet com a mínim en els punts acordats. I si hi ha coses bones que es poden aconseguir amb la pressió dels parlamentaris, ¿no farem pensar a molts que caldria seguir pressionant el Govern des del Parlament per anar obtenint mica en mica coses pels treballadors/ es?. I això és crear falses il·lusions amb un Govern CDCERC.

Des del primer moment nosaltres diem que el que necessitem no és un Govern de CDC-ERC, sinó un Govern dels treballadors/es, que és el que pot resoldre els problemes de fons que ens imposen l’Estat Monàrquic i el capitalisme.

Josep Lluís del Alcázar

Davant la imputació d’Artur Mas

Acaben d’anunciar la imputació el 15 d’octubre de Mas i altres consellers/es dos dies abans, acusats per fer possible la consulta del 9N. Efectivament Artur Mas- com diu Ermengol Gassiot, secretari general de la CGT de Catalunya- ha estat el responsable d’atacs sistemàtics a la llibertat d’expressió, de la repressió, de molts tancaments i retallades... és a dir una persona odiada i amb raó per qualsevol lluitador social. Efectivament com diu l’article «No és un dels nostres».

Però d’aquí ell dedueix que nosaltres no podem solidaritzar-nos amb Mas. Nosaltres no compartim aquesta forma de raonar. Si Mas estigués imputat per qualsevol altre delicte, nosaltres no tindriem cap problema, però imputant a Mas per la convocatòria del 9-N el que es vol és imposar la llei del silenci al poble de Catalunya. El que pretén l’Estat i el Govern Central és utilitzar Artur Mas per colpejar un dret que no podem obviar: el dret d’autodeterminació del poble català.

Aquesta lògica de neutralitat no és la que hem aplicat amb casos més llunyans, i de fet, més greus. Personatges com el líder palestí Iàsser Arafat, o el kurd Abdullah Ocalan eren també burgesos, van ser els artífexs de traïcions a les lluites dels seus pobles. Per aquestes traïcions mereixen la condemna dels seus pobles, però ni Israel ni Turquia són ningú per jutjar-los, ni empresonar-los. I és evident que no els jutgen per aquestes traïcions sinó per castigar la lluita que representen.

Doncs passa el mateix amb Mas: cap tribunal espanyol té dret a condemnar-lo pel 9-N. I el que aquí es jutja no són les privatizacions i les retallades, sinó el dret d’autodeterminació sinó del poble català. I en aquest conflicte no som neutrals. Mas és un canalla, però no correspon a la fiscalia ni als tribunals espanyols jutjar-lo.

Mas no és un dels nostres i ho diem molt clar, però nosaltres no passem de la provocació de l’estat contra el poble de Catalunya i aquesta ha de tenir resposta. És per això que sense disoldre cap ni una de les crítiques a Mas cridem a la mobilització contra aquest atac de l’estat.