1. A propòsit del comitè de vaga

Com ha passat al llarg d’aquest conflicte i altres certament compartim moltes de les anàlisis sobre la vaga de Panrico. Però és important fer algunes puntualitzacions. Comencem per la més important la que es refereix al comitè de vaga, llegim:

9. Els intents de constituir una adreça obrera alternativa als dirigents de la burocràcia sindical es van dur endavant amb un retard important i sense que els sectors que més s’havien destacat en la baralla contra la burocràcia durant la vaga tinguessin prou feines presència en el nou comitè de vaga que es va proposar gairebé al final del conflicte i de manera poc organitzada. Això va facilitar que la mateixa direcció alternativa acabés absorbida per la política de la vella direcció quan la vaga va entrar en la seva etapa més crítica. En aquesta situació és que la burocràcia de CCOO va aconseguir guanyar per la seva posició d’aixecar la vaga a tots els membres del nou i vell comitè de vaga excepte una honrosa excepció, un obrer que havia estat en els comitès de la caixa de resistència i els piquets de la nit.

Efectivament aquesta era una de les pedres angulars del conflicte, i sense aixecar una adreça alternativa no hi havia possibilitat de seguir endavant, ja que la burocràcia sindical de CCOO ofegava tota iniciativa, controlava i ocultava gran part de la negociació amb la Generalitat i l’empresa. I, té raó Cynthia quan diu que el problema es va abordar amb endarreriment, també que "sense que els sectors que més s’havien destacat en la baralla contra la burocràcia durant la vaga tinguessin prou feines presència al comitè de vaga ...". El primer assenyalar és que la lluita contra la burocràcia no només es va desenvolupar en les intervencions de les assemblees, sinó en multitud d’activitats en què van participar desenes de companyes i companys.

El segon no es pot passar de puntetes sobre per què "els sectors que més es van destacar en la baralla contra la burocràcia" penes tingueren presència en el comitè de vaga. Després de demanar-insistentment en assemblees, quan finalment en l’assemblea de Can Taió es va desautoritzar la direcció burocràtica i els treballadors / es van imposar obrir el comitè de vaga a nous companys / es, va resultar que cap dels companys que més s’havien destacat van aixecar la mà, alguns per consell de les organitzacions que ells prenien com a referència. Personalment en aquesta assemblea em vaig dirigir insistentment a tots aquests companys perquè s’incorporessin al comitè, sense èxit, perquè la política de LI sempre va ser unir a tots el companys / es que s’oposaven a la burocràcia, tinguessin com a referència el SUT o la mateixa CCC.

És així de senzill però també és d’honestedat reconèixer-ho. I això honra -i de quina manera- a aquests companys no tan destacats que no els va tremolar el pols a l’aixecar la mà i afrontar posar-se al capdavant d’una gran lluita en un moment molt difícil. Van aixecar la mà simplement perquè els seus companys / es i la vaga ho necessitava. Efectivament faltava experiència i la burocràcia que va anunciar la seva dimissió fins a quatre vegades més després de Can Taió, mai va arribar a dimitir. No acabar d’exigir la dimissió anunciada de la burocràcia va ser una equivocació. Però era imprescindible fer pinya i integrar tots els sectors que havien combatut la burocràcia -sense excepció-. Més tard aquests companys "més destacats" percebre l’error però no van presentar la seva proposta per ser aprovada en assemblea, que era l’únic lloc que es podia guanyar i es havia de resoldre. Segur que ho haguessin aconseguit.

 "Això va facilitar que la mateixa direcció alternativa acabés absorbida per la política de la vella direcció quan la vaga va entrar en la seva etapa més crítica. En aquesta situació és que la burocràcia de CCOO va aconseguir guanyar per la seva posició d’aixecar la vaga a tots els membres del nou i vell comitè de vaga excepte una honrosa excepció, ... " Finalment això és un insult i un menyspreu cap als companys / es no només elegits per al comitè de vaga del comitè de vaga que van sortir de l’assemblea, sinó també a altres companyes del comitè d’empresa que honestament van enfrontar les maniobres burocràtiques per desbaratar els últims intents de la burocràcia de liquidar el conflicte i signar l’acord , i en diverses ocasions es van derrotar els esforços de la burocràcia de liquidar la vaga.

Finalment una majoria de treballadors / es, inclosos membres de comitè de vaga van votar la fi de la vaga, efectivament. ¿Però algú pot atorgar-se el dret de qüestionar que els treballadors decidissin deixar la vaga després de 8 mesos? ¿Calia allargar la vaga fins quan? Els 4 dies que faltaven per al període de consultes de l’ERO haguessin estat decisius? Un mes més? ... Després de la nefasta sentència de l’Audiència Nacional i les primeres reaccions de l’empresa, la política de LI va posar en el centre la preservació de la unitat dels treballadors i sobretot la no signatura de l’acord. Era un desastre si després dels 8 mesos de vaga amb una forta unitat entre els treballadors / es, aquesta acabava trencant-se i, per allargar uns dies més, una part dels vaguistes entraven a treballar. Abans que es donés aquesta situació nosaltres érem partidaris de desconvocar. No obstant això l’important és que els treballadors van derrotar tots els intents de signar la pau social després de la vaga i de liquidar i tancar el conflicte.

Suposo que és perquè el centre és denunciar al comitè de vaga que Cynthia afirma "Però tot i així, un sector significatiu de l’activisme va mantenir un full de ruta per sostenir la lluita contra els acomiadaments, la retallada salarial i l’ERTO, vinculant-també a la revocació del comitè de vaga i l’agrupament dels treballadors acomiadats per donar en comú aquesta baralla ". Que jo sàpiga mai es va aixecar la lluita per la" revocació del comitè de vaga "sinó el d’empresa.

Es volgués entrar o no, calia fer pinya amb el sector honest del comitè d’empresa i del comitè de vaga i això no es va fer. Finalment l’intent de desautoritzar tot el que no fa un, en el cas de CCC ha anat massa lluny. Al llarg d’aquest any llarg sense vaga s’han sostingut activitats per mantenir viu el conflicte, a l’espera del que resulti el tram crucial quan surti la sentència del Suprem. Totes les iniciatives s’han fet obertes a qui volgués participar. Al costat d’un grup de companys (amb participació precisament de la majoria d’aquests companys / es que van ser elegits / des al comitè de vaga) denunciem la Generalitat després de trobar el préstec dels 8 milions relacionat amb nous acomiadaments, com ara ha estat la denúncia dels diners rebuts per CCOO i UGT de Panrico en aquest període d’ERO. Una d’aquestes iniciatives va ser un piquet a la porta de la Conselleria de Felip Puig denunciant "l’escandalosa complicitat de Felip Puig" en el finançament dels acomiadaments amb diners públics (s’havia presentat denúncia a antifrau), i exigència de explicacions. Es poden discutir les iniciatives i la seva conveniència, el que no és acceptable és enfrontar els treballadors / es que segueixen lluitant. No és acceptable el menyspreu als treballadors que hi eren, amb frases públiques dels vostres companys / es que deien sentir-se "avergonyits / des" pel piquet. No companys i companyes de CCC, no tot s’hi val i menys dividir o enfrontar als treballadors en lluita ... perquè la lluita de Panrico no ha acabat encara.

Avui el mateix problema d’aixecar una adreça alternativa a la burocràcia a la fàbrica, segueix sent vital. I la resposta torna a ser la mateixa que ho va ser en el comitè de vaga. Cal unir les forces - molt delmades pels acomiadaments- que en la vaga es van oposar a la burocràcia, de nou sense sectarismes ni excepcions. Aixecar una candidatura unitària de CGT, SUT i companys / es que avui no estan en aquestes organitzacions però que van estar amb la vaga. Lamentablement no sembla ser aquesta la posició del SUT. És un error, de nou entre divisió i amb guerres d’aparells, es tornarà a colar la burocràcia.

2. Sobre la política de Lluita Internacionalista

Hi ha més qüestions que respondre de l’article. La primera per òbvia són les referències vetllades -com de costum- a Lluita Internacionalista. Escriu Cyntihia sobre el pes de les organitzacions de l’esquerra en la lluita:

Començant per la de més pes, en aquest moment amb dos diputats al Parlament de part de l’esquerra independentista, les CUP, on a més es van integrar la majoria dels corrents de l’extrema esquerra. Aquests corrents han donat un suport exclusivament simbòlic, amb declaracions i "performance de suport" al Parlament -fins i tot de forma tardana, però sense cap força militant que ajudés als obrers ia les obreres a donar el combat polític contra la Generalitat, en els carrers, en la vaga mateixa.

El primer a assenyalar és que al llarg de la vaga al Parlament hi havia tres diputats de CUP-AE una coalició entre la CUP i molt poques "corrents de l’extrema esquerra", una d’elles Lluita Internacionalista. Així doncs ni Lluita Internacionalista s’havia integrat a la CUP, ni creiem que sigui de rebut o s’ajusti a la veritat dir que Lluita Internacionalista donés un "suport exclusivament simbòlic, amb declaracions i" performance de suport "al Parlament (...) i sense "cap força política militant que ajudés els obrers a donar el combat polític contra la Generalitat, als carrers i la vaga mateixa". No farem una llista del que intentem ajudar a la vaga però seria tan injust com que nosaltres minimizáramos l’ajuda militant de CCC a la lluita de Panrico.

Després ve l’atac polític, sempre sense nomenar-, però és així el mètode. "La burocràcia sindical ... Va reorientar, amb l’acord pràctic d’algunes organitzacions del comitè de suport, tot el pla de lluita a accions simbòliques i pressió institucional i parlamentàries moderades que van ajudar a mantenir la" pau social "que va imposar la burocràcia. Aquesta pau social va portar a un impàs a la vaga que feia veure com a única sortida la via judicial. "

Hi ha una qüestió bàsica en les relacions de l’esquerra revolucionària i és la lleialtat, no tot s’hi val. La burocràcia ni tan sols va impulsar "accions simbòliques" ni "pressió institucional", la burocràcia va boicotejar sense excepció totes les iniciatives que van sorgir des del comitè de suport. Lluita Internacionalista vam estar en desenes d’actes d’extensió, als carrers, en la coordinació amb empreses en lluita ... i tampoc vam tenir problema aquí (com fem a l’Argentina, on tenim diputats comuns amb Classe contra Classe en diferents parlaments) en utilitzar aquests parlaments com caixa de ressonància per a les lluites. Efectivament Lluita Internacionalista va ser qui va insistir en la CUP-AE perquè així fos. Perquè a Argentina s’acorda utilitzar aquest altaveu i aquí no? Però pot ser una discussió política si utilitzem ara la roda de premsa que ens pot oferir algun grup amb presència parlamentària o no.

Nosaltres pensem que cal utilitzar-lo, però el que no pot ser de rebut és que alhora s’utilitzi i es critiqui. En les dues rodes de premsa van parlar respectivament una treballadora i un treballador de CCC a petició seva. I, tot i que havíem fet les gestions per a la roda de premsa i ja estaven preparades, es va fer tot el necessari perquè poguessin estar. Quan parlem de falta de lleialtat de CCC és que no és compatible primer demanar per estar a les rodes de premsa i hores després treure una andanada contra "el suposat parlamentarisme".

Jose Luis del Alcazar i Carlos Rodriguez (Militants de Lluita Internacionalista)

14 desembre 2015