Després de les eleccions del 7 de juny el president Erdogan i el seu govern del Partit de Justícia i Desenvolupament (AKP) van donar per acabat el "procés de solució" en què negociaven amb el moviment polític kurd. Immediatament es va incrementar l’opressió del Govern sobre el poble kurd. A finals de juliol, bombes suïcides de l’Estat Islàmic (IS) van assassinar 20 activistes joves en Suruc que feien un viatge de solidaritat a Kobani i, dos dies després, el Govern va atribuir el PKK la mort de dos policies a casa seva. Aquestes van ser les excuses del Govern per intensificar la seva política de guerra al Kurdistan turc. A partir de llavors el govern va seguir "castigant" al poble kurd abans i després de les eleccions generals de l’1 de novembre, en què amb la política de terror i por va poder aconseguir la majoria absoluta al parlament.

A les províncies on el moviment polític kurd està més organitzat i on el Partit Democràtic del Poble (HDP) va aconseguir els seus millors resultats en les eleccions del 7 de juny, com Diyarbakir, Hakkari i Sirnak, el govern va decretar tocs de queda per organitzar operacions militars , matant més de 100 persones amb centenars de ferits i detencions. Amb els tocs de queda es va prohibir entrades i sortides de ciutats i pobles, així que centenars de famílies van quedar privades de les seves necessitats bàsiques com alimentació, aigua i llum. Centenars de milers de persones han estat obligades a abandonar les seves cases i refugiar-se en altres zones. El toc de queda a Sud (província de Diyarbakir) segueix des de fa més de 30 dies, i en Silopi i Cizre (províncies de Sirnak) des de fa 20 dies. En les operacions organitzades en aquestes ciutats, no solament els equips especials de les forces de la policia sinó també les forces armades amb tancs i artilleria pesada duen a terme matances i destrucció d’edificis, deixant ciutats i pobles en ruïnes, donant la imatge de zones destruïdes per forces colonials.

Hi ha dos motius bàsics darrere de la política de guerra d’Erdogan i el govern de AKP. El primer és que el HDP que va sorgir en les eleccions de 7 de juny com una barrera davant els plans d’Erdogan que volia guanyar-les amb una majoria suficient per canviar la Constitució cap a un sistema presidencialista. Just abans d’aquestes eleccions quan va veure que HDP anava creixent en les enquestes en un entorn de pau i "procés de solució" per poder superar la barrera electoral del 10%, Erdogan i el seu govern van donar per acabades les negociacions amb el líder d’PKK la presó, Abdullah Öcalan. Quan HDP va obtenir en les eleccions un 13% de vots i AKP va perdre la majoria absoluta al parlament, Erdogan i el govern van posar en marxa la política de guerra. Alhora van convocar noves eleccions per destruir aquesta vegada al HDP amb el terror i atreure tots els vots nacionalistes antikurdos. La resposta del moviment kurd a aquesta agressió va ser declarar la "autogestió" en diverses ciutats. No obstant això el govern va destituir els alcaldes i representants municipals electes del HDP i va començar amb les operacions policíac-militars. En les eleccions del 1 de novembre, amb una oposició social terroritzada, AKP va aconseguir la majoria absoluta per poder formar govern, però no va poder deixar a HDP per sota del llistó electoral mínim. Avui continua l’agressió a la zona kurda del país.

El segon motiu de la política de guerra del govern és la consolidació del control i poder del PYD (Partit de la Unió Democràtica) i YPG (Unitats de Defensa Popular), organitzacions declarades com a "terroristes" pel govern turc, al Kurdistan sirià (Rojava). El govern, tement que l’exemple de Rojava sigui un model per als kurds de Turquia en els seus territoris, va decidir obrir l’ofensiva en dos fronts, tant a fora contra les organitzacions polítiques i armades de Kurdistan sirià com sobre el poble kurd dins el territori turc.

Recentment al Congrés de la Societat Democràtica, que agrupa diversos sectors del poble kurd, s’aprovaren la demanda d ’"autonomia democràtica" per atorgar estatus polític al poble kurd i la petició al govern per emprendre de nou les negociacions de pau amb els representants legítims d’aquest poble. No compartim la formulació de la "autonomia democràtica" perquè no respon al legítim dret d’autodeterminació del poble kurd ni a les demandes econòmiques i socials del poble treballador kurd. Des de la Unitat Internacional dels Treballadors- IV Internacional defensem sense condicions el dret d’autodeterminació del poble kurd i ens posem al seu costat contra els atacs brutals del Govern turc.

’El govern turc ha de parar immediatament les seves operacions a les terres kurdes i aixecar els tocs de queda!

En aquest sentit fem una crida a totes les organitzacions polítiques, sindicals, de joventut, de drets humans i altres organitzacions democràtiques, a organitzar una campanya internacional per donar suport i solidaritzar-se amb el poble kurd.

Unitat Internacional dels Treballadors-Quarta Internacional (UIT-QI)

2 gener 2016