L’economia xinesa és la segona del món i també la segona que disposa de més super-rics (amb més de mil milions de dòlars), en els dos casos només superada per EUA. Però les seves dimensions no ens han de portar a engany: així com EUA és la potència imperialista dominant al món, la Xina és un país que depèn de les inversions estrangeres i de les exportacions. Però, a banda de la seva grandària, hi ha unes característiques que la diferencien d’altres països dependents. Primer, que la dictadura del Partit Comunista Xinès (PCCH) ha garantit fins ara unes altes taxes d’explotació i d’acumulació de capital que ha atret empreses i capitals amb l’incentiu de baixos salaris i alts beneficis. Segon, el seu caràcter de fàbrica del món implica la major classe obrera del món. Tercer, com a vestigi d’haver estat un estat obrer, continua tenint uns importants sectors bancari i productiu públics i planificats (però al servei del capital).

A 1978 es va iniciar la restauració capitalista (eliminació de les comunes agràries, creació de zones franques industrials amb obrers sense drets i liberalització de preus), i a 1989 amb la matança de Tiananmen es va consolidar la dictadura del PCCH i la política de baixos salaris, la qual cosa va provocar un salt en les inversions estrangeres. Deu anys més tard van començar les lluites de camperols i jubilats. A 2008, reflex del Crack, 20 milions de treballadores van ser acomiadats a Xina, no sense resistència. A par-tir de 2010, les lluites i vagues il·legals van am-pliar el seu nombre i èxits. Els salaris mitjans van passar de 60 dòlars al mes a 371. Algunes empreses van respondre deslocalitzant a Viet-nam, Filipines, Indonèsia, Tailàndia, Bangladesh, Pakistan, Malàisia, Cambodja o a regions rurals de l’interior de la Xina (salari de la meitat que a la costa).

Com descriu Varufakis, el crack de 2008 i la gran recessió van avariar (sense eliminar-lo)

el corrent mundial d’exportacions a EUA i la tornada a Estats Units d’una part dels beneficis d’aquestes per invertir-los al mercat de valors nord-americà. Xina va perdre una part del seu mercat i una destinació per als capitals que s’acumulen. Va esmorteir el cop gràcies a les restes de la seva economia planificada i sector públic, creant una bombolla immobiliària i d’infraestructures (el consum de ciment de la Xina en tres anys equival al d’EUA en tot el segle XX) que va començar a desinflar-se en 2015 però que encara no ha esclatat. Al mateix

temps, es va crear una bombolla borsària que va «netejar» els estalvis de sectors de la classe obrera i la petita burgesia (estalvis que compleixen la funció de compensar que els programes socials de lloguer barat, seguretat social i ocupació segura de l’estat obrer van desaparèixer per a les treballadores del sector privat). Aquesta bombolla borsària tampoc ha esclatat malgrat un ajust en l’estiu de 2015 (havia pujat un 150% en un any i va baixar el 40%).

A 2015 el PIB mundial ha baixat un 5%, la qual cosa també va ocórrer en 2009 però solament 3 vegades més en els últims 40 anys. L’economia xinesa està deixant de fer el paper d’amortidor de la crisi mundial que realitzava des de 2008. Per mesurar la seva incidència, cal recordar que, a banda del petroli, la Xina és la compradora del 40% del conjunt de les matèries primeres mundials. Però per comprendre el seu caràcter de país dependent, n’hi ha prou amb indicar que un Ipod d’Apple fabricat a la Xina que es comercialitza a 200 dòlars, només deixa al país el 4% d’aquesta quantitat (8 dòlars). La Xina ha estat aplicant des de 2008 una barreja de polítiques keynesianes amb una part de l’economia planificada i creació de bombolles (no inversió en producció útil socialment), esperant una recuperació mundial que després de 7 anys, no arriba. El crèdit guanyat pel PCCH en la població després de 30 anys de creixements per so-bre del 10% pot esgotar-se per l’estancament o la crisi que augmentarà la desocupació, la pobresa i l’explosió de les bombolles creades. La reacció del govern Xinès és la de traslladar el cost de la crisi a les treballadores, augmentant la crisi de sobreproducció endèmica (feblesa de la demanda interna pels baixos salaris). També pot obrir els seus mercats financers i vendre el sector bancari i productiu estatal als capitals imperialistes. Aquesta me-sura donaria una oportunitat d’especulació i espoli amb altes taxes de benefici que possiblement esmorteiria i retardaria per uns anys els cracks i volatilització de capital que l’economia mundial té pendents.No hi ha una solució tècnica per als problemes de les treballadores xineses, i una millora de les seves condicions repercutirà en millores per a les treballadores de la resta del món.

Fora la dictadura del PCCH! Respecte al dret de vaga! Llibertat per construir sindicats obrers, camperol s i d’estudiants! Augmen t d e salaris ! 8 hores màximes de treball! No al robatori de terres pel capital! Retorn al sector públic, amb control de les treballadores de les empreses privatitzades! Retorn dels progra-mes socials, garantits per a tota la població! Legalització dels partits polítics!

Víctor Messeguer


NOTA: En http://is.gd/egIAFZ estan els enllaços.