2015 serà recordat com l’any de la fi del govern kirchnerista, amb show inclòs en el traspàs del comandament. Davant d’això, milions ho faran des d’òptiques oposades. Uns amb alegria i uns altres amb tristesa, especialment els que consideren que malgrat tot el govern K era «popular i progressista» i el de Macri serà de «dreta». Des de ja que el govern de Cambiemos serà un govern patronal i antiobrer i res de bo poden esperar els treballadors. Però és equivocada la visió, induïda pels portaveus del peronisme K, de que serà un canvi qualitatiu respecte al suposat «govern progressista i popular» K. Quina Argentina ens deixa el kirchnerisme? Quina Argentina tindrem amb Macri? Hi haurà canvis, però en l’essencial hi haurà més continuïtat que canvi. A l’Argentina de 2016 seguirà l’ajustament, l’atac al salari, el pagament del deute i l’aliança amb els empresaris.

A l’Argentina i a Llatinoamèrica (per la crisi del chavisme a Veneçuela i a Brasil per la del govern de Dilma-PT) s’ha instal·lat una falsa opció entre «dreta» i «esquerra». Cosa que lamentablement, de vegades sectors de l’esquerra revolucionària repeteixen, contribuint a la confusió. Els governs tipus K, Maduro o Dilma, són falsos governs «populars» o de «esquerra», que van acabar governant defensant a les multinacionals i amb polítiques d’ajustament, sota un doble discurs. En aquest sentit és molt important que els lluitadors fem un balanç sobre què van significar els 12 anys de peronisme kirchnerista i quin país van deixar.

Els 12 anys de peronisme K: un govern patronal de doble discurs

En la campanya electoral, el Frente para la Victoria va tractar de recuperar vots de treballadors i joves, instal·lant el «perill» de que tornessin els «90», el desastre del «corralito» i que calia «defensar el model nacional i popular» de la «industrialització» i contra «les corporacions». Però la realitat és que el kirchnerisme, des que va assumir en el 2003, no va fer cap canvi qualitatiu de l’estructura capitalista semicolonial del país, lligat a les multinacionals i al capital financer.

Però tot això ho va amagar en el seu doble discurs inaugurat per Néstor Kirchner. Va ser des del principi un govern patronal diferent al que havia estat un Menem o De la Rúa, que eren odiats per les masses. Justament el kirchnerisme va haver d’assumir amb un discurs de centre-esquerra fruit del procés de l’Argentinazo del 2001, la rebel·lió popular que va derrocar al govern de De la Rúa i Cavallo i va aixecar el «que se’n vagin tots». Tal va ser la crisi política del règim que Kirchner arriba al govern amb el 22% dels vots.

La patronal argentina necessitava d’un govern que busqués desviar i esmorteir aquestes mobilitzacions i el rebuig a tots els polítics patronals. Per això el govern peronista kirchnerista va ser un govern patronal de conciliació de classes i en certa forma de centre-esquerra.

Per guanyar suport va sortir amb un discurs antimenemista, contra la «concentració econòmica», els militars genocides i el FMI. Va assumir envoltat de les Mares de Plaça de Mayo, les Àvies, Lula, Chávez i Fidel Castro. En els seus començaments, va aconseguir econòmicament un respir amb la moratòria del deute (que va decidir Rodríguez Saá a la calor de la rebel·lió popular de 2001 en la seva breu presidència provisional) i la millora dels preus mundials de la soia i els cereals (el «vent de cua»).

D’aquesta manera va aconseguir reactivar parcialment l’aparell productiu (amb 4 milions de noves ocupacions encara que en la seva majoria precaritzats i amb baixos salaris) i mantenint subsidis a les tarifes i els plans socials.

Què significa que va ser un govern de doble discurs? Que mentre feia forts discursos criticant a les «corporacions» i als «grups hegemònics», va acabar governant per a ells. Ni tan sols va arribar a ser un govern nacionalista-burgès com Perón en el 45-55. Maleïa contra el deute que després de 12 anys de govern seu no ha deixat de créixer.

En el 2005 era de 126 mil milions de dòlars i en el 2015 va arribar a 250 mil milions (dades Clarín 3/12/2015). El procés de concentració capitalista i de estrangerització de l’economia va continuar. En el 2007, amb Néstor Kirchner, de les 220 empreses que més facturaven, 128 eren estrangeres, quan a 1997 eren 104 (La Nación 21/6/09). Entre les primeres empreses segueixen estant els grans polps exportadors de cereals com Cargill, Dreyfus, Nidera, Bunge o les automotrius estrangeres. Amb tot tipus de prebendes, va créixer la inversió estrangera en mineria amb la canadenca Barrick, Cerro Vanguardia (Anglo Cod, Sud-àfrica) i Alumbrera (australiana-canadenca). El govern K ens deixa a Monsanto i l’acord «secret» amb la petroliera ianqui Chevron, associada a YPF, que només en un 51% és estatal.

Va tenir frecs amb els grans grups patronals del camp però va utilitzar part de la renda agrària (retencions) per afavorir a un sector patronal «nacional » lligat als seus negociats (via els De Vido, Boudou, Jaime i altres «pingüinos») com el grup Cristóbal López (casinos-mitjans), Lázaro Báez (construcció), Eskenazi (bancs i petroli) o Avila-Manzano (mitjans).

L’altra cara de l’herència K va ser la seva política antiobrera per afavorir els guanys d’aquestes patronals. La crisi de l’economia capitalista mundial iniciada en el 2007-08 va portar a despullar la veritable cara patronal del kirchnerisme. Va aplicar la recepta de l’ajust al poble, que és el que explica la seva gradual reculada i el final amb el vot de càstig. El seu centre va ser l’atac al salari, al súmmum d’imposar un impost al salari. La inflació va baixar el sou i el nivell de vida popular. Va seguir el baix pressupost per a salut i educació. Es va criminalitzar la protesta de la mà de Berni. Va seguir la sustentació a la burocràcia sindical. La corrupció i els negociats van prevaldre en el si del govern.Aquesta és l’Argentina que ens deixa la fi del kirchnerisme.

El que vindrà amb Macri

El temps del peronisme K s’ha acabat. Tenim un nou govern. Se’n va anar un govern patronal de «doble discurs» i ve un govern patronal de la centre-dreta liberal argentina. Però com diem, res de bo poden esperar els treballadors i sectors populars d’aquest govern patronal. Des del punt de vista patronal, el nou govern de Cambiemos (PRO, UCR i altres) va reflectir més directament als grans grups econòmics nacionals i estrangers, especialment els del camp (els Grobo i altres grups exportadors de gra) i a les multinacionals. Governaran sense els intermediaris tipus els De Vido, Randazzo o Guillermo Moreno, amb els quals havien de negociar i pactar. Aquest serà un dels canvis.

Cap els treballadors i el poble, el govern de Macri vindrà a aprofundir l’ajustament que ja havia iniciat Cristina Kirchner. Ho farà sense «anestèsia» i sense el discurs «popular » mentider K. Els «bons modals» de Macri, Marcos Peña i la governadora Maria Eugenia Vidal no amaguen més que la preparació de nous ajustament contra el poble treballador.

El govern de Macri se sap feble per a aquesta tasca. És conscient que ja el kirchnerisme havia sofert diverses vagues generals i moltes de docents, treballadors de la salut i empleats públics. Part d’això es va reflectir en el vot de càstig. Una de les febleses estructurals del nou govern és que no compta amb una sòlida base obrera i popular. I no s’enganya amb els «vots prestats» que va tenir. Per això tracta d’arribar a acords amb sectors del peronisme com els renovadors Massa i De la Sota, i suma al govern funcionaris d’aquest origen, com Jorge Todesca en el Indec, Lino Barañao segueix com a ministre de Ciència i Tècnica i en el Sedronar van designar al peronista pampeà Roberto Moro. El nou ministre d’economia, Prat Gay, ja va anunciar la cerca d’un «diàleg social» (molt semblat al «Pacte Social» peronista) amb «treballadors i empresaris». Una de les primeres reunions de Macri va ser amb la CGT d’Hugo Moyano.

Ja en assumir va mostrar el seu veritable rostre ajustador. La promesa d’aixecar l’impost al salari va ser postergada per a març de 2016 a través d’un projecte de llei. I només ho va a suspendre parcialment de la mitja extra de finals d’any.

2016: ens preparem per a un any de noves lluites

Els treballadors saben per la seva experiència que els «diàlegs» i «pactes socials» són tots paranys per intentar reduir el salari, assegurar guanys als empresaris i privilegis a la burocràcia sindical. També saben que l’única manera d’enfrontar aquests «pactes» és amb la mobilització obrera i popular. El govern de Macri buscarà que li «donin temps» amb l’eterna excusa de la «herència rebuda». El seu centre serà buscar un pacte amb Moyano i la resta de la burocràcia sindical a canvi de llocs i, essencialment, el maneig dels fons de les obres socials.

Per això la perspectiva per al proper any, més enllà dels ritmes, estarà marcada per la resistència de la classe treballadora i el poble a l’ajustament macrista. En la mesura que la crisi del capitalisme mundial segueix el seu curs, sense solució a la vista, la política de l’imperialisme i de les multinacionals no és cap «xoc» d’inversions sinó continuar amb l’ajust i saqueig dels països «emergents». El macrisme està obligat, més aviat que tard, a aprofundir l’ajust. Per això la tendència serà cap a noves confrontacions socials i a noves expressions de desgast polític del nou govern i del règim. En aquest marc és previsible que segueixi el procés de sorgiment de nous dirigents sindicals combatius i antiburocràtics i l’enfortiment del Frente de Izquierdas com l’única alternativa política dels treballadors i l’esquerra.

Per tot això ens preparem i sumarem esforços des d’Izquierda Socialista. Aquest és el nostre brindis de cap d’any.

15/12/2015.

Publicat a la web de la UIT-QI www.uit-ci.org