Encara no ha passat ni un any de la traïció de Tsipras, que va acabar acatant les condicions dels creditors per al tercer «rescat del país» (més privatitzacions, més retallades i més deute) després del valent No del poble grec al referèndum del 5 de juliol. I ara ja torna a estar contra les cordes dels creditors: al juliol ha de pagar 2.300 milions d’euros de deute al Banc Central Europeu, més 300 al Fons Monetari Internacional. El Quartet (a la ‘troika’ s’hi ha sumat el Mecanisme Europeu d’Estabilitat) encara posa condicions per desencallar el primer tram del tercer rescat (86.000 milions en tres anys): reclamen a Atenes una retallada de 5.400 milions addicionals (un 3% del PIB) fins al 2018.

Ara, pensions i IVA

El govern de Syriza està fent els deures i ha aprovat ja la pitjor estocada a les pensions (aquest cop no hi ha hagut cap vot dissident entre els 153 diputats de Syriza) i una polèmica reforma fiscal que augmenta l’Iva.

Des de l’inici de les polítiques d’austeritat, el 2010, les pensions a Grècia s’ha retallat onze vegades. La nova reforma suposa rebaixar la pensió mínima fins a 384 euros per als pensionistes que han cotitzat 20 anys, eliminar el fons de solidaritat complementari (per a les vídues menors de 55 anys, per exemple) i també els fons de pensions gremials. Amplis sectors de treballadors que tenen treball estacional (agricultura, construcció) patiran una retirada de les pensions del 30%.

L’impacte no és només sobre els pensionistes: després de tots aquests anys de retallades i amb un nivell d’atur (oficial) del 30% (50% entre els joves) moltes famílies sobreviuen només amb els ingressos dels avis. Un altre cop, el pes de la crisis es descarrega sobre els treballadors més febles. Després de 40 anys cotitzats, un treballador grec de 67 anys no rebrà més de mil euros de pensió.

La reforma fiscal no és menys greu: l’IVA general puja un punt, fins al 24% (a Espanya és del 21%) i en l’impost sobre la renda es rebaixa el mínim vital exempt fins als 8.600 euros. Les rendes mitjanes i altes també són penalitzades, però amb la rampant evasió fiscal del país no hi haurà cap milionari que se’n ressenti. També s’han retirat les anunciades taxes als hotels de luxe i l’impost al joc, al·legant que afectarien el turisme.

Els següents passos estan marcats pels creditors: privatitzacions i acomiadament de treballadors públics, rebaixes salarials i la fi de la moratòria als desnonaments després d’haver posat totes les hipoteques impagades en mans de fons voltors.

Syriza traeix, la gent lluita

Com tantes vegades ha fet la socialdemocràcia a Europa, el fracàs de Syriza està obrint les portes a la dreta. A les enquestes, els conservadors de Nova Democràcia, amb el seu flamant líder, Kiriakos Mitsotakis, ja estan per davant de Syriza. Si a més afegim la política sobre els i les refugiades, amb la repressió, la detenció, la militarització de les fronteres... el raonament és obvi: per aplicar aquestes polítiques ja està la dreta i millor l’original que una còpia odiada perquè a més ha traït l’esperança de la gent. És d’aquesta manera que Syriza ajuda a la reconstrucció de Nova Democràcia.

Seria massa fàcil reduir la traïció de Syriza i de Tsipras a una característica personal, no convertim la història en una llista de bons i dolents, sinó del resultat de la lluita de classes. El capitalisme viu una intensa crisi amb dificultats per a la reproducció ampliada de capital, i exigeix tots els recursos disponibles per mantenir la maquinària i que no aturi la roda. I, en aquestes condicions, les polítiques socialdemòcrates (es diguin PASOK, PSOE o Syriza) no tenen espai per diferenciar-se de la dreta, no poden fer la clàssica política de compensar els enormes serveis que presten a la patronal amb un mínim de recursos dedicats a polítiques d’atenció a les classes populars: la bèstia ho devora tot i ho vol tot. La socialdemocràcia perd a tota Europa la seva base material i el resultat és la polarització social. I aquest és un advertiment per a qualsevol procés de recomposició de l’esquerra: es digui Podemos o altre. Que no ens venguin fum, que no ens expliquin altre cop la història de les negociacions.

El cop que suposa el que està aplicant Syriza contra la població treballadora grega el panorama és desolador des del punt de vista de les esperances de milions de grecs i de molts i moltes treballadores a la resta d’Europa: era un llum d’esperança. Hi va haver veus a l’esquerra, també la nostra, que ja va advertir de la disjuntiva que havia d’encarar Syriza: seguir aplicant els plans del capital amb l’espiral de pobresa i destrucció que arrossega o obrir un camí de ruptura, trencar les cadenes del deute, utilitzar els recursos per a crear ocupació per defensar la vivenda, la sanitat i l’educació, en definitiva per a la nostra gent... i el camí no serà fàcil, perquè els llops es tiraran a sobre i caldrà internacionalitzar la resistència, però aquesta és l’alternativa realista per a la gent treballadora: construïm un nou sistema, construïm el socialisme.

Però aquest camí no es pot fer sense organització i l’organització neix de la lluita en les idees, però sobretot de la lluita al carrer. Per això ha estat tan important la resistència popular als plans que vol aplicar el Govern Syriza: tres vagues generals. Les mobilitzacions han recuperat la força de les millors vagues contra els governs del PASOK y dels conservadors. Els carrers s’han tornat a omplir i havia por en «els mercats» i a les institucions europees que altre cop Syriza no aguantés la traïció i alguns dels seus diputats/des votessin en contra. Però aquest cop el bloc imposat per Tsipras es va imposar. La votació es va haver de fer, com en els temps de Samaràs, blindant el parlament dels manifestants.

Sí, un cop més reconstruir el moviment, reconstruir el programa, sortir a la lluita, no hi ha cap altre camí. És amb la gent senzilla que estat la clau de l’acollida dels i de les refugiades, amb la gent treballadora que s’ha de construir una alternativa al Govern Syriza.

Layla Nassar