Els diners no arriben a aquestes comunitats de veïns que són els pressupostos dels estats, comunitats autònomes i municipis. Els diners no arriben per a les comissions del faraó, de la cort i els sacerdots, per rescatar als prestamistes, per construir les piràmides i per alimentar al poble, que s’ha acostumat a tenir conveni, sanitat, ensenyament, pensions i atur públics. Tenim dèficit. Estem vivint per sobre de les nostres possibilitats. Caldrà retallar les racions de menjar. Sort que el Banc Central Europeu i altres bancs privats ens compren el deute – la promesa de pagar en el futur – ja que Maastrich va llevar als estats de la UE la facultat d’imprimir diners per comprar el seu deute.

Cada setmana es coneix un nou cas de corrupció, de blanqueig, d’evasió fiscal o de mentides vergonyants. No s’acaba de comprendre com els protagonistes de Wikileaks – la soldat Manning i Assange estiguin a la presó o privats de llibertat, que Snowden l’ex-empleat subcontractat de l’espionatge electrònic d’EUA estigui fugit - i que els papers de Panamà en canvi vagin administrant les seves revelacions des de 100 mitjans de comunicació corporatius de 76 països. En l’estat espanyol són «El Confidencial» i «La Sexta».

Al moment d’escriure, encara no ha sortit Juan Carlos I ni les empreses de l’IBEX, ni
organitzacions criminals de la droga, armes o tracta de persones. Sí que han sortit el president del govern de Gran Bretanya, el de Xina, el d’Argentina, el d’Islàndia, el de Pakistan, els Le Pen de França, Pilar de Borbó, l’ex-ministre Soria, Arias Cañete encara comissari de la UE a instàncies del PP, Blesa l’ex de Bankia, Paesa l’espia que es va quedar els diners que Roldán va robar, Oleguer Pujol Ferrusola, la família Domeq, la família Thyssen i Messi, entre d’altres. Recentment han aparegut l’ex del Rei Juan Carlos i la parella de Felipe González.

En altres papers que no són els de Panamà han sortit els escàndols de la trama Gurtel del PP, de l’Ajuntament de València, el blanqueig de Conde, el saqueig dels Pujol Ferrusola, la multa a Aznar. Montoro té vista cansada i no veu d’aprop el que fan els seus companys de partit. Però Hisenda tampoc va donar major importància a que Conde rebés transferències de bancs suïssos mentre estava a la presó. D’altra banda, sectors de la policia admeten que fa 20 anys ja coneixien l’existència de diners dels Pujol Ferrusola a Andorra. Aquests indicis confirmen el que afirma repetidament GESTHA, el sindicat de tècnics d’Hisenda: que la recerca es centra en contribuents amb ingressos baixos i mitjans. Per a les grans empreses i fortunes, es deixa fer o s’administra políticament la denúncia.

Una gran empresa paga de mitjana el 6%. Una petita empresa paga de mitjana el 16%. Un treballador assalariat entre el 20% i el 47%. Els que es van acollir a l’amnistia fiscal de Montoro de 2012 van pagar el 10% dels interessos generats pels diners que afloraven en els últims tres anys, és a dir, el 3%.

És curiós que encara no hagi sortit cap empresa de l’IBEX en els papers de Panamà. 32 de les 35 empreses més grans de la borsa espanyola tenen filials en paradisos fiscals. Fa un any sumaven 810 filials en paradisos fiscals (el preferit és l’estat de Delaware a EUA). Però potser no és estrany, tampoc han sortit corporacions d’EUA ni alemanyes. De fet, un efecte indirecte dels «descobriments» de paradisos fiscals i trames (HSBC i llista Falciani, trama de Gao Ping, Deutsche Bank de Moscou, Luxemburg Leaks, BPA i Banc Madrid d’Andorra, i ara Panamà) és el reforçament dels fluxos de capitals cap als paradisos fiscals d’EUA ( Delaware, Dakota del Sud, Nevada, Wyoming). El govern d’EUA exigeix al món que se’ls passi informació sobre els diners que els ciutadans nordamericans tenen en bancs de fora d’EUA, i en canvi ofereixen el secret bancari als ciutadans d’altres països, amb el que encoratgen l’evasió fiscal al món. Però no només es tracta d’això. Amb el Crack del 2008 es va avariar la circulació mundial de capitals que tenia a EUA com el gran mercat per a les mercaderies de les potències exportadores, que al seu torn reinvertien una elevada proporció dels seus beneficis al mercat financer d’EUA. Ni el fluxe de mercaderies ni el de capitals han recuperat els nivells anteriors a la crisi. El govern d’EUA intenta compensar la falta de diners blancs amb diner negre, eliminant la competència. Poden oferir seguretat i protecció a aquests capitals, mentre que el seu rentat i entrada en l’economia legal pot omplir el forat i enfortir la feble recuperació. Si es confirma aquest efecte, anem a una integració més centralitzada de l’economia il·legal (drogues, armes, tracta, comissions, saqueig, explotació i evasió fiscal) amb la legal.

Perquè ens adonem de l’avançada que està aquesta integració, dos exemples. Catalunya Caixa va col·locar 480 milions en preferents mitjançant una filial a les Illes Caiman (paradís fiscal) amb la benedicció del Banc d’Espanya, eludint la retenció fiscal. Això s’ha documentat en la comissió de recerca a les entitats financeres del Parlament de Catalunya. D’altra banda, fa més d’un any es va descobrir que el nou president de la Comissió de la UE, Jean-Claude Juncker, que havia estat president del govern de Luxemburg (paradís fiscal) des de 1995 a 2013 havia negociat acords secrets pels quals diverses multinacionals amb seu fiscal a Luxemburg (500 conegudes, previsiblement milers) pagarien el 1% o una mica més. Entre aquestes empreses estan Google, Facebook, Pepsi, Ikea, AIG, Fiat, Amazon, JP Morgan, Heinz, Burberry, PIMCO, Deutsche Bank, Walt Disney, Telecom Itàlia, Skype. Juncker contínua sent el President de la Comissió de la UE.

Els paradisos fiscals a Europa serien Suïssa, Luxemburg, Gibraltar, Illa de Man, Illa de Jersey, Mònaco. Però els països que han entrat de ple en la rebaixa fiscal perquè els seus clients estrangers evadeixin impostos són Andorra, Malta, Irlanda, Holanda, Alemanya. Gran Bretanya alberga la City de Londres que és la segona plaça financera del món després de Nova York. La City pot considerar-se un paradís fiscal i el centre dels paradisos fiscals que abans eren colònies de l’imperi britànic.

Retallades o avanços cap al socialisme

Els governs socialdemòcrates a Europa «descobreixen» que no hi ha diners. Poden «descobrir-ho» abans o quan ja governen. Ara, a més, poden descobrir que els estats (i comunitats autònomes i municipis) estan plens de deute mentre la desigualtat i la pobresa ofereixen situacions d’emergència social que poden afectar a barris o regions senceres.

Estem en la ressaca de la «solució» provisional que es va donar a una altra crisi dels anys 70, quan per revertir la disminució de la taxa de benefici dels capitals, en els anys 80 es van iniciar les baixades de salari directe, indirecte i diferit, l’augment de les privatitzacions i l’augment del crèdit a empreses i particulars perquè el consum no col·lapsés. Però el crèdit (l’expectativa de pagament en el futur) no pot ampliar-se infinitament. Les bombolles i la restauració del capitalisme a Rússia, Xina i els països de l’Est van donar oxigen a aquesta fase, però en 2008 un primer crack va avisar que s’havia arribat als límits del crèdit. Com més a prop d’aquests, més inestable la situació.

En els 8 anys de crisi, els estats han rescatat la banca, han avalat a les seves grans empreses tant en les aventures internes (es diu RPA, Responsabilitat patrimonial de l’administració i ja s’ha utilitzat per indemnitzar fracassos empresarials com la plataforma Castor, les autopistes d’accés a Madrid i una concessió de transport de mercaderies per tren), o per avalar les aventures exteriors de les grans constructores espanyoles (com SACYR al canal de Panamà) una vegada esgotades les bombolles d’habitatge i infraestructures inútils. Les grans empreses, fortunes i rendes han escapat al pagament d’impostos, de manera legal i il·legal, però injusta. No només el deute s’ha tornat aritmèticament impagable, sinó que l’atur i les necessitats socials demanen prioritat, des de qualsevol escala de valors menys per a la capitalista.

Les perspectives econòmiques globals són d’estancament (cronificació o augment de l’atur) amb o sense nous cracks, que en cas de donar-se iniciarien noves rondes d’acomiadaments. La UE va apostar per un govern del PP i va avalar la seva versió que havíem sortit de la crisi, esperant un nou govern que triga mesos a arribar, que tornaria a augmentar els impostos que el PP va baixar, que retallaria despesa social públic i que aplicaria nous o majors copagaments en la sanitat i l’ensenyament. El recanvi triga, i la Comissió Europea s’impacienta, traient a relluir la necessitat de retallades per valor de 8.600 milions d’euros a veure si això ajudava a forçar la gran coalició que l’hi garanteixi, però si no, posant per davant que pagar és el primer i que sigui qui sigui, haurà de fer-ho: i Grècia és l’avís a navegants, es diguin Sánchez o Iglesias.

La Comissió de la UE i l’Eurogrup (reunió informal de ministres d’economia de la UE) estan dirigits per Juncker i Dijsselbloem, expresident del govern i ministre d’economia de dos paradisos fiscals, Luxemburg i Holanda. En la negociació amb el govern grec de Syriza no van dubtar a provocar una fugida de capitals, a provocar un pànic bancari i un tancament de la liquiditat que venia del Banc Central Europeu obtenint un tancament del sistema bancari que hauria acabat amb la paràlisi de l’economia, i de mantenir-se, gana. El govern de Syriza no va respondre a les agressions amb la previsió i magatzematge de materials necessaris per a la vida, el control primerenc de capitals, la nacionalització de la banca, el control del comerç exterior. Juncker i Dijsselbloem i la UE van ser aliats dels oligarques grecs que tenen les seves fortunes en paradisos fiscals i que no paguen impostos, i de l’exèrcit grec que carrega els pressupostos amb la compra d’armes i que al seu torn atresora les comissions d’aquesta compra en paradisos fiscals.

El govern del PP en funcions, ja ha traslladat les retallades a les CCAA. Algunes se li han rebel·lat, i davant del risc, de Guindos aconsegueix de Brussel·les una petita reducció de les retallades, ampliant el dèficit. La translació a les CCAA que són els qui essencialment paguen els serveis socials, ha estat de la meitat de l’aconseguit i ja aquestes assenyalen que és insuficient i els
obligarà a noves retallades…. I a més l’augment del dèficit és un ajornament de noves mesures d’austeritat, només que l’any que ve… A cap governant se li passa pel cap lligar-ho als paradisos fiscals i als capitals fugits, i tampoc sabem de cap partit institucional que negui la major i faci el que Tsipras no va fer: avantposar el poble al pagament del deute. De Sánchez és esperable; d’Iglesias, també després del seu suport a Syriza quan va trair el seu poble. Junqueras amenaça amb no retallar i plantar-se: veurem si ho fa, encara que sigui difícil de creure. Però si ells no ho fan, caldrà construir la força que estigui disposada a fer-ho, perquè mentre filtren i no filtren papers de fortunes i estafes, i seguim pagant el deute amb els nostres impostos, ens quedem sense metges, sense escoles, sense treball i sense cases… en una cadena sense fi. Com a Grècia, seguim pagant.

No a les retallades. Aplicar des d’ara impostos progressius que pagui més qui més té. Prioritat a la despesa pública social i als plans d’emergència social. Ocupació pública i inversió en producció útil social, material i ecològica. Control de capitals. Nacionalització de la banca. Control del comerç exterior. No al pagament del deute.

Víctor Messeguer
Enllaços: http://is.gd/VYhULT enllaçar no implica avalar