El 10 d’octubre Puigdemont va trinxar una oportunitat històrica. República sí, però suspesa: la República catalana només va durar uns segons, un trist rècord. Una suspensió que evidentment no ha servit per minimitzar l’onada repressiva que l’estat vol descarregar sobre Catalunya. Perquè menys determinació és sinònim de més repressió (no a l’inrevés) i ara no tenim ni la república amb la qual defensar-nos. L’Estat no acceptarà cap via negociada i ara està ben abroquerat amb PP, C’s i PSOE fent pinya. Tampoc la via de la reforma constitucional obre cap perspectiva real de donar sortida a les reivindicacions del poble català. La suspensió tampoc ha servit per obrir una mediació internacional: cap estat de la Unió Europea farà pas que desautoritzi Rajoy, perquè la UE és un club d’estats, un eina contra els pobles i els i les treballadores.

El gest de Puigdemont es gira contra el poble que va defensar les urnes l’1 d’octubre. La suspensió de la República també es gira contra tothom, ell inclòs. Ara és l’estat qui controla els temps i pot anar dosificant la repressió i la intervenció. Sembla que els objectius prioritaris, després dels Mossos i les finances, son els mitjans de comunicació públics i l’ensenyament. La suspensió ha tingut l’efecte desmoralitzador, aturant la inèrcia que havíem agafat l’1 i el 3 amb la vaga general. A l’espera de què? De res! Aquest és el principal cost! Si s’atura la mobilització i l’estat pren la iniciativa ens desfaran.

Mai hem confiat en aquest govern: si ha arribat fins aquí ha estat empès per la gent al carrer. Ara també aquesta és l’única garantia: ara és més urgent que mai que recuperem els carrers. L’ANC ja ha reclamat la retirada de la suspensió. La crida a la mobilització ha de sorgir també de l’esquerra: l’esquerra sindical que va convocar la vaga general del 3 d’octubre, l’esquerra popular que s’ha organitzat en els CDR, el moviment estudiantil que van llençar la vaga i l’esquerra política des de la CUP-CC. Res no es pot esperar, en el marc el de la Taula de la Democràcia, amb la patronal CCOO i UGT que aplaudeixen la suspensió i aboquen el poble a un carreró sense sortida. També a l’espera d’un miracle negociador es posen Podemos, Colau i els Comuns, i avui sens dubte la seva política ens paralitza i fa el joc al règim. És imprescindible que els i les companyes que han compartit la defensa de les urnes l’1-O i la vaga general, exigeixin als seus dirigents que es posin al costat de la República i el Procés Constituent, davant una Monarquia hereva del franquisme.

Mentre, la patronal catalana, posa per davant els seus interessos a la llibertat, com ja va passar en els anys 20 i 30, i es va col·locant al costat del Rei, amenaça al poble amb l’atur i empobriment traslladant les seus socials. Algú s’esperava una altra cosa de la gran burgesia? No només això sinó que Foment del Treball ha aconseguit que TSJC declari il·legal la vaga general que tenia convocada la CSC. El nostre aliat per eixamplar la base social és la classe obrera catalana, una bona part de la qual continua sense prendre partit.

Per això cal també respondre clarament als moviments de la patronal contra el dret a la llibertat del poble. Si els bancs marxen, cal immediatament endegar un banca pública de la república, una banca que es posi sota el control de la gent treballadora. Caldrà iniciar un moviment contra el pagament del deute, una gran part d’ell a l’estat a través del FLA. Cal recuperar el control dels diners per destinar-los a cobrir les necessitats de la gent. L’estat posa en el punt de mira l’educació pública catalana: allò que Wert va voler “españolizar” els nens i nenes i catalanes amb la LOMCE ara ho volen fer amb la política i la Guardia Civil. Hem de posar dempeus la gent de l’ensenyament públic. A cada atac una resposta. Aquest és el procés constituent que cal posar engegar un procés que viu i dona resposta de les necessitats més urgents de la població treballadora.

El règim no només ofega i reprimeix Catalunya sinó a tots els pobles i treballadors de l’Estat. Aquesta mateixa setmana, colpejaven salvatgement als veïns de Múrcia que exigien el soterrament de l’AVE. El 4 d’octubre el Rei donava carta blanca al PP i l’escalada repressiva: el 6 la manifestació de Barcelona, amb unionistes d’arreu, consolidava un espai a Catalunya que mai havien aconseguit materialitzar en el Principat, amb crits significatius demanant presó i més repressió, “justificant” la que vindrà. I, al seu escalf, ja apareixen obertament grups amb la bandera franquista. L’atac furibund contra el poble català envalenteix els grups feixistes i aquests, amb la complicitat de la policia nacional, rebentaven i agredien als i les companyes valencianes en la seva Diada nacional. I la roda segueix, aquesta mateixa policia nacional, desfila el 12 ja amb els militars, com no ho feia des de fa 30 anys. És per això que la defensa de la República Catalana és en interès dels drets i les llibertats de la gent treballadora i els pobles d’arreu de l’estat.

En resum i com a propostes:
1.- Coordinació a nivell nacional dels tres pilars de lluita popular: CDR , plataforma sindical en defensa dels drets i les llibertats, i el moviment estudiantil de secundària i universitat. Ens cal exigir la República al Govern i que s’iniciï els procés constituent. Ens cal un pla de lluita. Aquesta mateixa setmana cal respondre amb una gran manifestació i tornar a posar sobre la taula una nova vaga general revisable, amb un pla de continuïtat.

2.- A nivell estatal cal una crida immediata a totes les forces sindicals i polítiques de l’estat que, com ho van fer des de les Marxes de la Dignitat, no només s’identifiquen amb el dret de Catalunya a la llibertat sinó amb la necessitat de l’abolició de la Monarquia i la fi del règim d’impunitat del 78.

4.- Des de la nostra participació a la CUP-CC, cal continuar amb la posició de fermesa en l’exigència de la proclamació de la República catalana JA evitant cedir cap posició i la crida a la mobilització popular, començant per a fer una proposta per aquesta mateixa setmana.

12/10/2017