L’Estat Espanyol està impulsant una retallada generalitzada de drets i llibertats, la imposició d’un pensament únic i controlat des del poder, i reapareixen els vells trets del franquisme amb el qual mai s’havia trencat Així s’evidencia amb la situació a Catalunya però també amb la sentència contra el raper mallorquí Valtonyc o la repressió contra els i les veïnes de Múrcia que lluiten contra el mur i pel soterrament de les vies de l’AVE. En particular, l’Estat pretén la derrota total del poble que es va revelar l’1 i 3 d’octubre a Catalunya i amb això donar un missatge disciplinador a la resta de pobles de l’Estat i a qualsevol que s’atreveixi a qüestionar-lo. Una escalada repressiva que es fa en el marc de la continuïtat de la crisi econòmica i dels plans de retallades i privatitzacions. Així ho demostren els mínims històrics als pressupostos en educació i sanitat, i les pensions amenaçades pel buidat de la caixa de reserva.

Però la resposta als carrers creix a tot arreu. Així s’ha vist amb la lluita dels i de les pensionistes arreu de l’Estat que van protagonitzar importants jornades de mobilització contra el miserable augment ofert pel PP (amb suport de C’s) i en defensa d’un sistema públic de pensions dignes. Aquesta lluita evidencia també la situació de precarietat que pateix la classe treballadora, en gran part pels efectes de les Reformes Laborals. Els i les treballadores de l’Aeroport per les seves condicions laborals, d’Amazon contra la precarietat, o de Titanlux que amb la vaga indefinida van aconseguir aturar els acomiadaments, en són exemples. El moviment feminista està tenint un rol molt important també, protagonitzant una històrica jornada de vaga general el passat 8M i amb manifestacions massives contra la vergonyosa sentència a La Manada, denunciant la justícia patriarcal i la responsabilitat de l’Estat envers la situació que patim la majoria de les dones.

Cal no oblidar la situació del Govern Rajoy que encapçala l’ofensiva, que es segueix afeblint, amb el PP en caiguda en intenció de vot i amb els casos de corrupció que volten la direcció del PP i el mateix Rajoy. C’s amenaça amb el sorpasso en enquestes i encén la guerra entre les dues formacions pel predomini a la dreta espanyola. Ara el PSOE, amenaçat per una crisi que abasta a tota la socialdemocràcia europea, es suma també a aquesta carrera demanant, entre altres coses, la modificació del codi penal per als delictes de rebel·lió per a poder aplicar-ho a la situació catalana o similars. Tot plegat amenaça la delicada estabilitat del govern.

La situació a Catalunya ha fet trontollar al Règim. Ara, això es combina amb l’ascens de moviments de lluita arreu de l’Estat. Cada vegada s’obren més fronts contra el Règim del 78. Hi ha una crisi que no aconsegueixen tancar.

Cap pas enrere aturarà la repressió

La persecució contra els dirigents independentistes, és la punta de l’iceberg del macro procés contra bombers, professorat, mecànics, regidors, estudiants, i que ara ataca amb força als Comitès de Defensa de la República (CDR) com va passar fa uns dies amb les citacions per la vaga del 8N o amb el cas de l’Adri d’Esplugues acusat de terrorisme i buscat per la Guàrdia Civil des de l’1 de abril. Al mateix temps, l’Estat suspèn la llei catalana de sanitat universal o renova via 155 gairebé 2000 concerts. L’ofensiva es fa en tots els fronts. Alhora, continuen i s’incrementen els atacs de grups d’ultra dreta i feixistes, crescuts per l’onada repressiva i criminalitzadora i protegits per la impunitat que els dóna el Règim.

L’objectiu de l’Estat monàrquic es una ofensiva recentralitzadora i reaccionaria del Règim per continuar aplicant retallades de drets i llibertats. Per això continuem afirmant que cada pas enrere fet per la direcció de JxCat i ERC no atura la repressió sinó al contrari, perquè l’Estat no busca un acord sinó una derrota per salvar la Monarquia. I ha creat els instruments per tenir lligades les institucions. Ni la repressió ni la intervenció de l’Estat es limiten al 155: al desembre del 2017 el TC ja havia suspès 46 lleis aprovades pel Parlament de Catalunya. La intervenció de l’economia va ser anterior al 155 i ja han dit que continuarà després, igual que la repressió o els atacs a l’escola pública.

Per això, el permanent acatament a la legalitat de l’Estat i l’intent de retorn a l’autonomisme de JxCAT i ERC representada a la investidura de Torra és una utopia reaccionària. Utopia perquè l’Estat de les autonomies, tal i com el vam conèixer és cosa del passat. I reaccionària perquè no atura la repressió i desgasta i desconcerta al moviment. El darrer anunci de PP, C’s i PSOE sobre la continuïtat de l’article 155 és la mostra més evident d’això. L’Estat no vol cap rastre relacionat amb l’1 d’octubre i per això no vol publicar al DOGC els nomenaments del consellers, negant els drets polítics dels presos i exiliats. Està disposat a tot per tenir govern i institucions domesticades pel Règim. Torra ha enviat una car- ta demanant «diàleg sense condicions» però és evident que no hi ha diàleg possible. Ja n’hi ha prou. O avancem de veritat cap a la República Catalana, no amb discursos buits de realitat sinó amb fets concrets que facin efectiu el trencament amb l’Estat, o avançarà el model cada vegada més centralitzat i autoritari que aquest vol imposar.

L’abstenció de la CUP-CC a la investidura: una oportunitat perduda

La investidura de Quim Torra (JxCat) ha provocat un debat a la CUP-CC que, per petició de diferents assemblees territorials, va convocar una trobada per discutir la seva posició. Hem compartit la posició de només donar els vots necessaris per portar a terme una hipotètica investidura de Puigdemont, perquè va ser el President cessat pel 155 i perquè hauria suposat un acte de sobirania davant les prohibicions de l’Estat que ha negat sistemàticament els resultats de les eleccions del 21D. També havíem compartit la posició d’abstenció davant la investidura de Sánchez i Turull, perquè encara hi havia elements de possible xoc amb l’Estat, en tant que es tractava de candidats a la presó o amenaçats de ser-hi, i en aquest context particular de repressió -sense els nostres vots ni cap compromís-, no posàvem pals a les rodes i si JxCat i ERC volien, podien formar govern.

Però davant la política de JxCAT i ERC de seguir reiterant acataments a la legalitat estatal, per evitar el xoc, al punt de presentar un candidat totalment adaptat als requisits imposats, la CUP-CC no hauria d’haver permès la formació d’aquest govern i havia d’haver votat en contra. Avui es pot veure amb molta claredat que era fals el plantejament de «recuperar les institucions», doncs, amb investidura feta continua el bloqueig, la intervenció econòmica i fins i tot el 155.

El pas del temps i l’acumulació de reculades va fent cada vegada més evident la manca de voluntat de la direcció majoritària del procés de portar a terme el mandat popular de l’1 d’octubre i això comença a visibilitzar-se també pel moviment de lluita. Arriba un moment a on no hi ha més espai per falses jugades mestres i simbolismes i, no es pot fer cap mena de seguidisme a això. En aquest punt d’inflexió, facilitar una investidura de fals autonomisme i presentada per un dels partits responsables de les retallades durant els últims anys, és contrari al necessari camí de postulació de una direcció alternativa, d’esquerres i rupturista. Més encara si, a més, es tracta d’un candidat que representa un catalanisme identitari, que xoca amb els necessaris llaços de solidaritat amb els pobles de la resta de l’Estat.

Ni l’escenari de noves eleccions ni el bloqueig institucional tampoc havien de condicionar la posició ni generar por. Perquè, com diem, el bloqueig institucional continuaria amb o sense investidura, perquè aquesta situació de bloqueig també ho es per l’Estat, que no pot tancar la crisi i al qual se li obren nous fronts de lluita, i perquè la responsabilitat no era de la CUP-CC sinó de PdeCAT i ERC que no van voler fer la investidura que millor ens posicionava, que era la de Puigdemont.

Per això entenem les abstencions de la CUP-CC com una oportunitat perduda en la disputa per la direcció política i la construcció d’una alternativa que sigui referent per la classe treballadora perquè, insistim, la República ha de ser dels i les treballadores o no serà. En un moment en el qual el moviment comença a fer el balanç és més necessària que mai una alternativa diferenciada que proposi un full de ruta independent.

Tot i això, rebutgem l’oportunisme de la direcció dels Comuns-Podem que, després d’haver estat pressionant per la formació d’un Govern autonòmic per «recuperar les institucions i l’autogovern» han carregat contra la CUP-CC per la seva abstenció mentre ells hi votaven en contra. El seu plantejament de Govern «autonomista però social» és, en el context actual, tan utòpic com el que venen defensant del referèndum pactat ja que nega la realitat del caràcter de l’Estat.

Tombar la repressió, guanyar els nostres drets i trencar amb l’Estat amb la mobilització des de baix

La clau de la situació és la mobilització contra el 155, per la llibertat del presos, la intervenció, la persecució política i tots els atacs repressius de l’Estat. El moviment continua viu, el que cal és un pla de lluita, amb convocatòries organitzades des de baix, àmplies i massives, i no accions de pocs que allunyen la majoria. Aquest pla també ha de incloure la discussió sobre la necessitat d’una vaga general com a eina indiscutible de lluita. En aquest sentit, els Comitès de Defensa de la República i el sindicalisme i organitzacions que van convocar a la vaga general del 3 d’octubre tenen un rol molt important. Però a més de la lluita antirepressiva hem d’impulsar amb molta força la lluita pels drets socials i econòmics pendents, molts dels quals es troben avui en suspens. Eixamplar la base social no es fa retrocedint cap a un autonomisme inexistent, sinó connectant la satisfacció de les necessitats socials de la majoria obrera amb la ruptura amb l’Estat. Ahir com avui, és al carrer on guanyem els nostres drets i llibertats.

En aquest sentit, seran fonamentals les lluites per exigir al nou Govern de la Generalitat la reversió de les retallades pendents així com mesures urgents per millorar les condicions de vida dels i de les treballadores. L’aplicació de moltes d’aquestes mesures, com ara les suspeses pel TC, passen també per desobeir a l’Estat. No tenim cap confiança que aquest Govern ho faci però la seva exigència ha d’evidenciar dues coses: que l’Estat no és només una presó de pobles sinó també de drets socials i que cap Govern que l’obeeixi podrà oferir als i a les treballadores millores substancials en les seves condicions de vida. Els drets socials i democràtics passen, com el dret d’autodeterminació, per la ruptura amb l’Estat.

I per això mateix, la lluita per la República la guanyarem si fem de la solidaritat amb la resta de pobles de l’Estat una constant. Perquè la lluita per la República Catalana és la lluita contra el Règim del 78 que oprimeix a tots els pobles i treballadores de l’Estat.

Lluita Internacionalista,

22 de maig del 2018