L’1 de febrer es realitzarà el trasllat dels presos a Madrid i previsiblement, el 5 de febrer s’iniciarà el judici contra l’1 d’octubre. Tot sembla indicar que serà un judici curt, que acabaria abans de les eleccions municipals i autonòmiques de maig, tot i que la sentència sembla que serà posterior. Unes coses i altres, responen a les serioses dificultats dels dos governs -estatal i autonòmic- i al seu darrere, del règim de conjunt. El judici és el colofó de totes les citacions, detencions i retencions, denúncies d’odi, etc ... que s’han vingut succeint des del 1-O. Les últimes de Girona (veure article) en són una mostra, amb alcaldes, militants de CDR i periodistes afectats. Per això, no es jutja als que s’asseuen al banc dels acusats, sinó a tot un poble que va aconseguir vèncer a l’estat votant massivament l’1-O i defensant el vot el 3-O.

La Monarquia al banc dels acusats

L’Estat se sent humiliat i traspua la seva ràbia per tot arreu. El referèndum català va provocar un salt qualitatiu en la crisi del règim monàrquic. La Monarquia ja feia aigües, qüestionada i embolicada en escàndols de corrupció, quan es va optar pel recanvi amb Felipe VI. El règim del 78 des del 15M ja era tema de tertúlies televisades, però va ser el dret d’autodeterminació que el poble català va posar sobre la taula, el que va constatar a ulls de tots la farsa democràtica. I la resposta de Felip VI d’ «a por ellos», va posar de manifest les profundes arrels franquistes del règim. Res era nou, però tot es va fer evident d’una manera grotesca: amb milions d’euros dilapidats i milers de policies buscant inútilment urnes, apallissant votants, amb ordres de detenció internacionals desacreditades o retirades vergonyosament ... L’Estat es va agitar com un animal ferit.

Ara vol venjar-se. No va voler ni avenir-se a rebaixar mesures cautelars davant els retrocessos dels advocats de la defensa. Vol que les sentències del judici siguin molt dures, per donar una lliçó exemplar no només als catalans, sinó a qui pugui qüestionar: ja hem vist com de fàcilment amplien la seva «justícia» contra pintors o rapers. Nosaltres hem de convertir el judici en un bumerang i aconseguir fer asseure al règim, a la Monarquia, al banc dels acusats. Els advocats de la defensa també han plantejat un judici polític. Però la clau serà un pla de lluita que, d’una banda a Catalunya culmini en una altra vaga general com la del 3-O, i de l’altra, que les concentracions i manifestacions s’estenguin a altres racons i pobles de l’estat.

Sigui com sigui, el judici se celebrarà en període preelectoral, per la qual cosa, la judicatura ja ha apanyat el decorat, donant carta blanca a Vox (gelosa garant de la Monarquia) com a acusació particular i per tant facilitant-li propaganda diària des del primer fins a l’últim dia.

¿Punta per Sánchez?

El judici a més ha de conviure amb la debilitat del govern. Per això es preveu que s’acabi abans de les eleccions, però que el desenllaç arribi després, perquè difícilment el govern del PSOE podrà sobreviure a la sentència.

No es tracta només de la minoria al Congrés o les dificultats per fer aprovar els Pressupostos Generals de l’Estat, o els resultats a Andalusia. Són també les pròpies divisions internes, com van demostrar a Extremadura votant l’aplicació del 155 a Catalunya, mentre el PSC (com Sánchez), intenten trobar un inexistent camí que permeti la tornada de les coses a abans de l’1-O. Però encara hi ha un altre element que fa trontollar més la debilitat del PSOE: la dinàmica del propi aparell d’estat (o d’alguns dels seus sectors) que encara tensen més la situació amb accions com les 16 detencions de Girona. Per això, una sentència dura podria ser el cop de gràcia.

I el Govern de Torra?

Les divisions d’ERC i el PDeCat, el renaixement ara de la Crida, bus- quen la quadratura del cercle. El camí impossible que permeti no enfrontar a l’Estat sense cedir-li, que permetria, com també vol el PSC, retornar a una situació prèvia a l’1-O.

No existeix aquest espai, perquè la disjuntiva és deixar- se deixa aixafar per l’estat i enfontar-lo amb la gent. Només pot guanyar si la mobilitza; però això implica el risc que passi com l’1-O el 3-O, en què un cop mobilitzada, la gent no es deixi aturar.

ERC i PDeCat ho han intentat de totes les maneres. I a més intents, més s’enfronten entre ells (l’última la de Puigdemont i la Mesa del Parlament), i no resolen res amb l’Estat, perquè al darrera hi ha la gent que no està disposada a dilapidar la lluita i a tornar a abans de l’1-O . I és possible que les sentències, tensin més la situació i facin caure també a Torra. El vídeo de l’ANC de fa uns dies assenyalant els incompliments del Govern, ja era un avís.

Cal una nova direcció que respongui a la voluntat dels sectors populars i no els temi. Una direcció que podria tenir el seu embrió a la CUP-CC, amb la seva defensa de la doble ruptura, nacional i anticapitalista; si impulsa efectivament la mobilització en defensa dels presos i del dret d’autodeterminació expressat l’1 i el 3 d’octubre; si es mostra intransigent davant del Govern PDeCAT-ERC amb les urgents necessitats de la classe obrera catalana; si s’impulsa un necessari front a tot l’estat en defensa dels i les treballadores i els pobles. És a dir, si es posa al capdavant del combat contra la Monarquia.

Esther del Alcázar i Fabregat
27/01/2019 M.