Aturar un possible govern de dretes (PP, C’s i VOX) ha tingut un efecte revulsiu en la participació, que creix un 9’27% fins al 75’75%, és a dir, 2’2 milions de votants més. No és casual que sigui a Catalunya on ha crescut més la participació, on s’ha viscut l’amenaça del tripartit de dretes com un atac més directe a les llibertats. Però també País Basc. I, com a instrument d’aturar la dreta, el vot PSOE. Encara que aquest augment de participació a Catalunya i País Basc s’ha vertebrat essencialment pels partits nacionalistes. La crisi del règim segueix oberta.

La dreta derrotada

El bloc de dreta ha aconseguit un resultat global en vots similar al que van obtenir el 2016, poc més de 11 milions de vots, amb un augment de 139.842 vots. Aquests 11’2 milions de vots són també similars als que ha obtingut el bloc PSOE-Unidas Podemos, però la llei elec- toral castiga la divisió de la dreta, que passa dels 169 que tenien PP+C’s als 147 (PP+ C’s + Vox), mentre que PSOE i Unidas Podemos n’obtenen 165. L’intent de la dreta per oblidar l’eix dreta-esquerra per prioritzar la defensa de la unitat d’Espanya, no els ha funcionat.

El Partit Popular obté el pitjor resultat de la seva història. Perd 3.550.162 vots, amb una severa desfeta de Casado, el delfí d’Aznar. Un partit en caiguda lliure, impregnat amb la corrupció i amb divisions internes profundes, com les que es van viure en el darrer congrés entre Casado, Saez de Santamaria, Rajoy... Sense temps per reaccionar i condicionats per les properes europees , municipals i autonòmiques que podrien fer més gran la desfeta. Els mals resultats i l’afectació sobre el nombre de càrrecs i els diners per a mantenir el partit acceleraran l’efecte fugida. Molt probablement som davant la crisi irreversible del partit de la dreta de les darreres dècades. Simplificant, aquest 3’5 milions que perd el PP i els 100.000 i escaig que rasquen de l’augment de participació van a parar 1 milió a Ciudadanos i 2,6 a Vox.

Ciudadanos guanya 1.012.831 a sumar als 3.123.769 que tenia. Passa dels 32 als 57 diputats/ades i del 13’1% al 15’8%. Acaricia el sorpasso al PP i es converteix en cap de l’oposició. Aquest fet també fa difícil un acord a la dreta, en què un dels partits accepti la jerarquia de l’altre. Però el que ha passat a Catalunya, on neix C’s és significatiu. Passa de 378.445 a 477.096, i manté 5 escons, és a dir s’estanca, però en aquest període C’s va obtenir 1,1 milions que havia rebut a les autonòmiques del 21 de desembre del 2017, les del 155. El cinturó industrial que s’havia tenyit de taronja, i ha canviat de color.

Vox treu 2.677.173 vots i es col·loca amb 24 diputats/ades. El salt és important. El seu vot fort són vells bastions del PP (País Valencià, Madrid i Andalusia) que li reporten 14 dels 24 diputats i entre els barris de classe alta, on multipliquen per dos els resultats dels barris treballadors. Tambe ́ un sector important de militars i de les forces repressives vota Vox: només cal veure els resultats en les meses on hi ha pes de casernes de la Guàrdia Civil (per exemple Sant Andreu de la Barca, Talarm... veure quadre). A Catalunya, País Basc, Galiza o Canàries els seus resultats són baixos. El PSOE capitalitza el «vot útil» per aturar la dreta

El resultat del rebuig d’un possible govern de la dreta ha estat la recuperació de vot de PSOE i que li funcionés el «vot útil». Guanya 2 milions de vots, que l’apropen als 7’5. S’emporta bona part del creixement de participació i també una bona part del vot d’Unidas Podemos. Amb aquests resultats Sánchez es reforça davant els barons que li havien fet un cop d’estat fa uns anys i que esperaven la derrota electoral. Les eleccions permeten al secretari general del PSOE no només passar de 85 a 123 diputats/ades sinó que a més aquests siguin de la seva corda, havent purgat els opositors de les llistes. Però el preu que té aquest resultat és que Sánchez s’ha de repenjar en la base del partit -com va fer per recuperar la secretaria general-, i la mateixa nit electoral i davant la seu del partit, eren aquests militants els que exigien a Sánchez un gir a l’esquerra: «con Rivera no», «no es no», «sí se puede» el crit de Podemos, i van transformar l’eslògan de campanya «fes que passi» en el «no passaran» . A Sánchez se li glaçava el somriure.

El segon gran derrotat electoralment és Unidas-Podemos ,que perd 1.316.805 vots, més del 25%. Debilitada per coníinues divisions internes, l’orientació política de Po- demos l’allunya de les grans expectatives que va generar inicialment. Que lluny queda allò de la fer fora la casta ... Parla del dret d’autodeterminació però no ha cridat a cap mobilització enlloc de l’estat contra la repressió a Catalunya i és especialment greu la seva absència el 16 de març a Madrid. La formació morada s’ha fet abanderada d’uns pressupostos del PSOE maquillats que no suposaven cap ruptura amb les polítiques dictades per Brussel·les. I posa com a centre de la seva campanya electoral entrar al govern de Pedro Sánchez. Les declaracions de Cayo Lara agressivament anticalanistes amb l’argument que no es pot permetre la independència de Catalunya perquè no es podria pagar el nou PER són un escàndol per l’esquerra i provoquen un somriure no només a la Monarquia i la seva unitat de la pàtria sinó també per la Duquesa de Alba i altres terratinents que mantenen els seus latifundis amb mà de ferro mentre hi ha més 800.000 jornalers/res en atur.

Per votar la còpia tothom prefereix l’original. Podemos amb IU apareixen com la pota esquerra del règim i del sistema.

Reforçament de l’independentisme a Catalunya i País Basc, on la dreta es fon

A Catalunya, en nombre de vots de l’eix independentista ha passat del 1’1 milions a 1’5 (1’6 si sumem Front Republicà FR), capitalitzant la major part del creixement dels 12% de la participació, passant de 17 electes a 22, amb un 32’09% dels vots (35% si sumem FR). L’equilibri entre les dues forces independentistes s’ha desplaçat fortament cap a ERC que més que dobla a JXC de Puigdemont. El creixement d’ERC, que ja havia guanyat un sector del PSC, també fa forat a En Comú Podem, a qui prenia dirigents com Nuet i Alamany. Mentre, el PSC recuperava el control del cinturó industrial de Barcelona que en les anteriors eleccions havia guanya En Comú Podem. El gran derrotat a Catalunya és el bloc de la dreta, que perd 20.000 vots, queda amb 825.786 vots, passa del 24’29% al 20% dels vots i d’ 11 electes a 7 (5 de C’s, 1 de PP i 1 de VOX).

La desfeta del PP és total, passant de 6 a 1 diputada. En el País Basc EH Bildu i PNB sumaven 438.997, amb el 38’21% dels vots emesos i 7 electes: ara pugen a 606.827 vots, que representen més del 47% i obtenen 10 electes. Creixen els dos (PNB de 5 a 6, Bildu de 2 a 4), encara que en vots el PNB (394.627) amplia la diferència respecte de Bildu (212.200). Ni el PP –en tenia 2-, ni C’s ni Vox han obtingut cap electe al País Basc. Sumats havien tingut 190.388 (inclosa UPyD), i ara es queden en 162.543, passant del 16’3% al 12’79%.

Continua la crisi de governabilitat i crisi de règim. El Govern PSOE no atura l’extrema dreta. La crisi de governabilitat continua. El tripartit de dretes, no suma. El PSOE, amb Unidos Podemos, tampoc. La Unió Europea i les empreses de l’IBEX 35, particularment la banca ,de qui depenen la majoria dels préstecs dels partits majoritaris, exigeixen estabilitat amb un govern PSOE-C’s. Però en la recerca de ser el referent de dretes, Rivera va assegurar que mai pactaria amb el «traïdor a Espanya» Pedro Sánchez i ara ho té complicat per fer el gir. Tampoc ho té fàcil el PSOE a qui la base demana un gir a esquerra. Per altra banda, en la pugna electoral, el PSOE ha denunciat un cop i un altre que no pactaria amb el nacionalisme català i basc, i ara això fa difícil que aquest li doni els vots que necessita per sortir elegit president. A més, una cosa és unir forces per fer caure el Govern del PP i Rajoy, encara que de retruc pugi el PSOE al govern, que avalarlo directament. Sánchez intentarà el govern en minoria, però per què li haurien de donar el suport sense res a canvi? Amb aquestes condicions el nou govern Sánchez –si es pot formar- tornarà a ser un govern dèbil i necessàriament transitori perquè difícilment podrà abordar els dos reptes grans que té sobre la taula.

Gestionar la sentència i les retallades

El primer repte serà gestionar les conseqüències de les sentències contra els i les dirigents independentistes empresonats , que seran previsiblement dures, i tornaran a posar el Govern en minoria contra les cordes. I el segon, aplicar les noves mesures d’austeritat i noves retallades per fer front a les exigències de Brussel·les i el pagament de l’enorme deute acumulat, en un marc d’estancament econòmic internacional. En el primer de maig, fins i tot els dirigents sindicals de CCOO i UGT deien que ara ja no hi ha excuses per mesures com, per exemple, derogar les reformes laborals com havia promès. Les eleccions no tanquen la crisi del règim que també s’expressa en la dificultat de formar un govern estable.

Que el Govern PSOE que surti serà monàrquic i burgès, no serà cap novetat, i governarà contra els i les treballadores i els pobles. Però alerta, perquè molts i moltes treballadores han votat PSOE amb la intenció d’aturar l’extrema dreta, i el Govern del PSOE posarà catifa vermella a l’avenç de Vox. Per això no hem de minimitzar –com ha fet la UE- la importància que té l’entrada de Vox amb 24 diputats, i la plataforma de propaganda que disposaran. Només cal veure els precedents anteriors com l’extrema dreta entra amb força sobre les traïcions de l’esquerra institucional. Per això no pot haver treva per a la construcció d’una alternativa de ruptura amb el règim, i amb el capitalisme. Comença el compte enrere.

Sense una alternativa de ruptura per l’esquerra En aquestes eleccions no hi ha candidatures significatives a l’esquerra de Unidas Podemos, i això és extremadament greu. Tots els intents de crear aquest espai han estat sense èxit. Ho hem repassat. Podia partir del que va ser Iniciativa Internacionalista en el 2009, però l’esquerra basca està en el projecte interclassista i socialdemòcrata de Bildu i ells mateixos fan del seu referent ERC o el BNG. Podia sortir de la direcció del SAT, el que havia estat CUT-BAI, però gran part d’ella amb Cañamero està a Podemos, i qui l’enfronta encara no dona el pas. Podia haver sortit de la CUP-CC, però la CUP va decidir no participar ni a les generals ni a les europees.

El greu error de la CUP de no participar, ha suposat a més que molts i moltes dels seus militants o votants acabessin votant ERC, quan des de fa mesos havia anat creixent el balanç crític amb a JXC i ERC. Ni tan sols els actes en paral·lel a la campanya que la CUP havia votat fer ha arribat a fer-se realitat, amb les greus dificultats i el desconcert que tenien els portaveus per explicar que no cridaven ni a un vot concret ni a l’abstenció. El Front Republicà (amb Poble Lliure. Som Alternativa i Pirates), va rebre 113.000 vots, lluny dels resultats que podia obtenir laa CUP-CC, i que ja vem parlar que es construïa quasi exclusivament amb la ruptura republicana però sense una política de classe.

Les bases per a construir l’alternativa de la doble ruptura (amb el règim i amb el capitalisme) estan a les lluites, com les del 8 de març, les marees pensionistes, les resistències a les noves onades d’EROS a les empreses, en les que han de venir contra les noves retallades que apliqui el govern, en les mobilitzacions massives contra el procés... Però cal i és urgent avançar en el reagrupament polític de forces.

Josep Lluís del Alcázar

• -*-*-*-*-*-*-*-*-*

Vox. El partit del règim monàrquic

Un tret distintiu separa Vox de la majoria de populisme d’extrema dreta europeu: la seva afecció al règim, és a dir a la Monarquia. Els seus mítings sovint s’acaben amb el «Visca Espanya !, Visca el Rei! Cap dels altres partits de l’extrema dreta europea ho fa, més aviat al contrari, tots intenten posar distància amb el règim, presentar-se fins a cert punt com una opció antisistema.

Aquesta passió per la Monarquia és ben resposta des de la Monarquia i l’essència del règim: les seves forces armades i els cossos de seguretat de l’estat. A Catalunya el municipi amb millors resultats de Vox és Sant Climent Sescebes (Girona), amb un 14’58% (que contrasta amb el 2’8% de mitjana a la província) on hi ha el regiment de l’Exèrcit de Terra. A Talarn, a Lleida, on s’ubica l’Acadèmia General Bàsica de Suboficials, Vox rep un 12,7% de suports (per un 2’66% de mitjana a la província). A la província de Barcelona el millor resultat de Vox va ser un 14,9% a la taula el que està emplaçat la caserna de la Guàrdia Civil de Sant Andreu de la Barca, el major caserna de Catalunya i la segona més gran l’Estat. Però el més significatiu és al cor del règim: a La Zarzuela. Vox ha estat primera força amb un 37% dels vots al districte electoral on voten els que viuen al Palau de la Zarzuela, molt per davant del PP amb un 21%.

Espanya és diferent perquè el règim no sorgeix d’una ruptura democràtica, sinó d’un pacte pel qual es preservava l’aparell de l’estat franquista (jutges, exèrcit, inclosa la corona nomenada per Franco) i es sobreposaven unes institucions pseudodemocràtiques i un estat fictíciament descentralitzat amb el cafè per a tothom de Suárez, per ofegar i enfrontar en un mar d’autonomies el dret d’autodeterminació nacional. I no és per casualitat que la immensa mobilització del poble català en el referèndum de l’1 d’octubre i més encara la vaga general del 3 d’octubre van fer que el rei sortís a la palestra i -deixant atònit a mig món- va avalar la repressió , amenaçant durament i marcant el camí que més tard havien de transitar els jutges.

El gir a la dreta del PP, amb Aznar-Casado és insuficient, i estava dictat no per electoralisme, com s’ha demostra: Vox és qui representa la política que l’estat monàrquic vol imposar i tampoc per casualitat el Tribunal Suprem li cedeix el protagonisme de l’acusació particular en el judici del procés català.

Per construir l’extrema dreta no cal fer alguna cosa nova, només cal destapar el que ja existeix i mai va desaparèixer. En la seva gènesi, Vox neix com una ala a l’interior del PP, un PP el president fundador va ser Manuel Fraga Iribarne, que va ser ministre franquista lligat a l’ala falangista del règim. Qui també va ser ministre de Governació en el primer govern després de la mort del dictador que havia d’imposar a sang i foc el «atado y bien atado» que va dir Franco, el ministre de la cèlebre frase autoritària «la calle es mía» després de la massacre de Vitòria del 3 de març de 1976, amb cinc vaguistes assassinats per la policia.

Vox defensa liquidar les autonomies, il·legalitzar partits ... és a dir treure les «concessions» i restaurar el vell règim sota la Monarquia.

• -*-*-*-*-*-*-* -*-*-*-*

Pais Valencià: La dreta tampoc suma

El Pacte del Botànic de les eleccions del 2015, que donava la presidència al socialista Ximo Puig amb Compromís i Podemos, s’ha revalidat. La dreta no suma per recuperar el control de la Comunitat. El tripartit d’esquerres ha tornat a superar el tripartit de dretes. 1,29 milions a 1,24, és adir el 48’79% dels vots contra el 46’77%. PSOE-PSPE puja de 23 a 27 escons, Compromís baixa de 19 a 17 i Podemos de 13 a 8. En escons, el bloc d’esquerres perdia 3 diputats/ades, però els 52 són suficients per una majoria absoluta de la cambra.

La coincidència de les autonòmiques amb les generals permet confirmar la clau determinant de l’eix dreta/esquerra. Un nombre de vots pràcticament idèntic ha votat «esquerra» a la Comunitat i a les generals, però amb una distribució molt diferent: a les generals Compromís perdia més de 260.000 vots respecte de les autonòmiques, que es repartien entre poc més de 100 mil PSOE-PSPV i altres 160 mil a Podemos.

A les dretes, C’s creix un 50% en vots i puja de 13 a 18 escons, quasi atrapa el PP. Vox entra amb 10 diputats. Mentre que el PP cau de 31 diputats/ades a 19. Seguint la tònica general el PP s’allunya irreversiblement de la còmoda victòria dels 20 anys entre 1995 a 2015 en que va controlar amb mà de ferro la Comunitat Valenciana.