Contra la sentència i la repressió:
Pla de lluita cap a la Vaga General
Fora la Monarquia. República Catalana

Més de dos anys després dels fets de setembre, del referèndum de l’1 d’octubre de 2017 i de la vaga general del 3 d’octubre, i de casi dos anys en presó preventiva, el Tribunal Suprem ha condemnat els 12 dirigents polítics i socials catalans a un total de 100 anys de presó pels delictes de sedició, malversació i desobediència. Una sentència que es un missatge contra tot el poble que ens vam rebel·lar aquells dies. Des de l’Estat, l’aparell judicial vol imposar un càstig exemplar a la derrota política que els va suposar l’ 1 i 3 d’octubre, quan van exhibir brutalitat i impotència per aturar el moviment popular.

La clau de la situació a Catalunya rau en la resposta a aquesta sentència. ERC ja avança cap a unes eleccions anticipades amb l’objectiu de controlar el Govern i la reacció a la sentència i des d’aquesta posició de força espera negociar amb el PSOE a canvi de renunciar indefinidament a la república i al referèndum. Però aquest pla xoca amb un Estat que ha posat en marxa tota la seva maquinària al servei d’un pla contundent contra Catalunya i així s’ha vist amb les vergonyoses i provocadores declaracions del cap de la Guàrdia Civil. JxCat rebutja les eleccions, s’aferra a la presidència de la Generalitat (possiblement la darrera dels post-convergents), i proposa una “confrontació democràtica” des de les institucions, posant per davant el Parlament que presideix Roger Torrent d’ERC: és a dir, seguir com fins ara, cosa que tampoc ens ha portat enlloc.

Però, i la gent? ¿En tenim prou tornant a la pantalla de fa uns anys, enterrant l’1 i el 3 d’octubre i aparcant la lluita per la república catalana a declaracions simbòliques? La lluita per la llibertat dels i les preses i pel retorn de l’exili no pot ser al preu de renunciar a l’autodeterminació i la república. A més ¿algú es creu que per desdir-nos del que vam fer, l’Estat afluixarà la repressió i opressió sobre el poble català? Les vacil·lacions i incompliments de l’octubre del 2017 no van aturar el règim, i alhora van marcar els límits de les actuals direccions d’ERC i JxCat.

El tripartit de dretes del PP, C’s i Vox vol –com explica l’expresident espanyol José María Aznar- l’aixafament sense concessions i la derrota total del moviment independentista. El PSOE, que valora que la repressió pot no ser suficient per liquidar el moviment, cerca la seva derrota política, és a dir, que una part substancial de la direcció independentista es recol·loqui en el marc autonomista monàrquic, i així desactivi i desmoralitzi el moviment de ruptura. Per al seu objectiu, al PSOE ja li està bé tenir condemnats, ostatges de l’estat amb què amenaçar i eventualment negociar aquesta derrota política de l’independentisme. Tot i així, les recents declaracions de Sánchez amenaçant de reactivar l’article 155 ratifiquen el PSOE, una vegada més, com a un partit del règim monàrquic i al servei de les ordres de l’Estat i l’IBEX 35. La impossible investidura i la repetició d’eleccions el proper 10N ha estat en gran part a causa de les seves pressions, que –en el marc de la seva crisi- busquen un govern espanyol unificat i contundent en l’atac a Catalunya. És l’Estat i el seus aparells repressiu, judicial i mediàtic, els que assenyalen el camí.

Les detencions de 9 activistes independentistes vinculats als CDRs i diversos espais d’organització de base que han acabat amb 7 nous empresonaments des del passat 23S fa evident que ens estan jutjant a totes i l’escalada repressiva encara més generalitzada que pretén dur a terme l’Estat. És també una campanya de criminalització a un sector del moviment independentista. La detenció aquell mateix dia per part dels Mossos de dos militants de l’esquerra independentista i l’anunci de la incorporació de noves eines repressives per a les mobilitzacions contra la sentència, ratifiquen que uns i altres ataquen la clau d’aquest procés: la mobilització al carrer i organització des de baix.

Per això, la resposta a la sentència no pot ser cap altra que reconstruir la mobilització. És imprescindible superar les direccions de JxCat i ERC i desemmascarar que darrera dels discursos per «la unitat estratègica de l’independentisme» s’amaga la seva intenció d’evitar qualsevol xoc amb l’Estat i seguir per un camí que ja hem vist de reculades que tan sols ens portaria a la derrota. Ens cal un pla de lluita, amb una nova vaga general començant per la convocatòria del 18-O. Ens cal organitzar-nos des de baix, reconstruint i enfortint els CDR que han estat els organismes més dinàmics que va generar l’octubre del 17. També cal apostar per un moviment estudiantil assembleari i al carrer que, com a molts moments de la història, va tenir un rol clau el 2017 amb les vagues i ocupacions. Ens cal tornar a donar impuls a la Plataforma 3 d’octubre, amb les organitzacions sindicals, polítiques i moviments que vam convocar la vaga general.

Ens cal un gir a l’esquerra, cap a la classe obrera i la gent treballadora. Eixamplar la base que diu ERC, no són acords per dalt amb un PSOE que es gira contra la classe obrera i els pobles. Eixamplar la base no és obrir la porta a més privatitzacions com preveu la Llei Aragonès. Si bona part de la classe obrera ha estat absent de la lluita per la república catalana ha estat perquè la direcció del Procés -JxCat i ERC- és la mateixa que va aplicar i manté brutals retallades de serveis públics i privatitzacions, i perquè les treballadores i treballadors no hi tenen res a guanyar amb la república que els ofereixen. Eixamplar la base és establir un compromís ferm per a resoldre les greus mancances que pateixen la classe treballadora i els sectors populars. I també és entendre que la repressió al moviment independentista és la punta de llança per reprimir qualsevol dissidència o moviment de lluita que qüestioni els pilars d’aquest règim. La mateixa repressió que avui té 19 persones empresonades i més d’un miler d’encausades, podrà ser aplicada per dur a terme més retallades i plans d’austeritat. Per això és clar que sense la classe treballadora catalana no hi haurà república. I sense un gir a l’esquerra aquesta no s’hi implicarà de manera decidida.

Alhora guanyar la classe obrera per la República catalana és –pels orígens d’una bona part d’ella- el canal més directe per construir ponts de solidaritat amb els i les treballadores i pobles de la resta de l’estat, que també pateixen les conseqüències d’aquest règim hereu del franquisme, com queda clar amb la condemna als joves d’Alsasu o la persecució a les companyes del SAT. I sense aquesta solidaritat l’estat té les mans lliures per colpejar. És essencial acompanyar la lluita per la república catalana a la de tots els treballadors/es i pobles per acabar amb el règim monàrquic del 78.

Construir moviment i organització vol dir avançar una alternativa per la República catalana, trencar amb l’estat i trencar amb un sistema capitalista que ha portat la gent treballadora a la misèria. La CUP-CC pot ser un motor d’aquesta reorganització? Apostem per què ho sigui i per això cal que emprengui un camí decidit, compromès amb el poble treballador, sense concessions al govern català. Cal avançar en un reagrupament més ampli de forces, que cerqui també arreu de l’estat una plataforma de moviments i organitzacions –com les que van ser presents la manifestació del 16 de març a Madrid- anticapitalistes, contra la repressió, pel dret a l’autodeterminació dels pobles i contra la Monarquia. La presentació de la candidatura CUP-Per la Ruptura (coalició de la qual formem part) a les eleccions del 10N és un pas important en aquest repte de construir un referent polític de classe i de ruptura necessari per tombar el règim.

Reconstruïm el moviment i la mobilització
Llibertat preses polítiques, retorn de les exiliades i arxivament de totes les causes obertes: amnistia
Contra la sentencia i la repressió: pla de lluita i vaga general
Aturem la Llei Aragonès
Construïm una alternativa d’Esquerres obrera i popular

Lucha Internacionalista, 14/10/2019