La sentència del Tribunal Suprem vol ser un càstig exemplar, una revenja per la derrota política que l’Estat espanyol va patir l’u i el 3 d’octubre de 2017, quan la seva brutalitat va ser impotent davant la força del moviment popular. Les llargues penes de presó -99 anys en total- pel delicte de sedició estableixen a més un perillós precedent que criminalitza la llibertat d’expressió, reunió i manifestació. És tot un avis a navegants contra les protestes polítiques i socials que puguin sorgir, a Catalunya però també més enllà.

La massiva resposta als carrers aquesta setmana ha canviat la dinàmica de desmobilització i retrocessos que havien imposat les direccions d’ERC i el JxCat. S’ha vençut la por, s’ha recuperat la força al carrer i s’ha tornat a respirar l’ambient d’aquell octubre: mobilització, lluita i solidaritat. Colze a colze hem tornat a fer els carrers nostres. La protesta a l’aeroport de Barcelona i els talls de carreteres arreu, mobilitzacions estudiantils multitudinàries a secundària i universitat amb ocupació dels rectorats, les marxes per la llibertat avançant pel territori demostren la força i la combativitat d’un moviment popular que no es dóna per vençut...

I això és el que més tem l’aparell del règim, que no té més respostes que la repressió.. I també el Govern català, que de cap manera vol que les coses se li escapin de les mans i ha posat els Mossos al servei de la repressió. Les brutals càrregues d’aquests dies, en coordinació amb la Policia Nacional, han deixat desenes de ferits i han estat temeràries i totalment gratuïtes. Miquel Buch, conseller d’Interior, ha de plegar immediatament, igual que el ministre Grande Marlaska. Després dels set membres del CDR a qui s’ha aplicat sense cap prova la llei antiterrorista, s’han dictat cinc nous empresonaments. Aragonès i Torra ja han sortit a apuntalar la criminalització de la lluita i avalar obertament la repressió. Nosaltres no ens sumem al cor de condemnes a la «violència», perquè mai sorgeixen davant a la violència de l’Estat, sinó contra gent que ja n’està farta. Els violents són la policia que buida ulls i atropella manifestants, els feixistes (a qui ahir cap policia no va impedir campar pels carrers de Barcelona apallissant joves), els jutges que dicten sentències que destrossen vides amb total impunitat. Vides com les dels 16 presos polítics catalans, o com les dels joves d’Altsasu. Al carrer apostem per mobilitzacions massives i organitzades des de baix, als centres d’estudi i de treball i als barris, aquesta és la nostra millor arma per avançar i vèncer al repressió.

Per avançar en l’alliberament nacional i també per obrir una perspectiva per a l’alliberament dels presos és imprescindible superar les direccions de JxCat i ERC –que es comencen a desbordar, recuperant pes els CDRs- i que quedi clar que darrera dels discursos per «la unitat estratègica de l’independentisme» s’amaga un objectiu: evitar el xoc amb l’Estat i continuar reculant. ¿Algú es creu que desdir-nos del que vam fer l’octubre, servirà per què l’Estat afluixi la repressió i opressió sobre el poble català? Les vacil·lacions i incompliments de l’octubre del 2017 no van aturar el règim, i alhora van marcar els límits de les actuals direccions d’ERC i JxCat.

El tripartit de dretes del PP, C’s i Vox vol l’aixafament sense concessions i la derrota total del moviment independentista. El PSOE, a l’espera del resultat electoral, aparca de moment el 155 però avisa que no descarta cap mesura. Valora que la repressió pot no ser suficient per liquidar el moviment, i cerca la seva derrota política, és a dir, que una part substancial de la direcció independentista es recol·loqui en el marc autonomista monàrquic, i així desactivi i desmoralitzi el moviment de ruptura. Ja sabem que el PSOE és un partit del règim monàrquic i al servei de les ordres de l’Estat i l’IBEX 35 i deixa que sigui l’estat i el seu aparell repressiu judicial i mediàtic qui marqui la pauta. Per això el ministre Jaime Àvalos es queda sense paraules quan se li recorden l’indult a Barrionuevo pels GAL o el tercer grau d’Urdangarín o que la majoria de colpistes del 23F estan al carrer mentre el PSOE reclama el compliment íntegre de les penes pels condemnat pel Procés. I l’equidistància de Podem i els Comuns no s’aguanta per enlloc.

Ens cal un pla de lluita, amb una nova vaga general començant per la convocatòria del 18-O. Un pla de lluita que doni un sentit polític a les accions que impulsem. Les xarxes socials poden ser una eina per potenciar la mobilització, però no substitueixen l’organització de base, amb espais de debat i de construcció d’una resposta col·lectiva. Propostes teledirigides com el Tsunami democràtic no ajuden a avançar en organització i la construcció d’una nova direcció.

Ens cal organitzar-nos des de baix, reconstruint i enfortint els CDR que han estat els organismes més dinàmics que va generar l’octubre del 17. També cal apostar per un moviment estudiantil assembleari i al carrer que, com a molts moments de la història, va tenir un rol clau el 2017 amb les vagues i ocupacions. Ens cal tornar a donar impuls a la Plataforma 3 d’octubre, amb les organitzacions sindicals, polítiques i moviments que vam convocar aquella vaga general. Tot això, en aquests dies, ha començat a caminar, però falta més i més organització i objectius polítics de lluita. Ens cal un gir a l’esquerra, cap a la classe obrera i la gent treballadora.. «Eixamplar la base» no és obrir la porta a més privatitzacions com preveu la Llei Aragonès. Si bona part de la classe obrera ha estat absent de la lluita per la república catalana ha estat perquè la direcció del Procés -JxCat i ERC- és la mateixa que va aplicar i manté brutals retallades de serveis públics i privatitzacions, i perquè els i les treballadores no hi tenen res a guanyar amb la república que els ofereixen. Però és clar que sense la classe treballadora catalana no hi haurà república. I sense un gir a l’esquerra aquesta no s’hi implicarà de manera decidida.

Alhora guanyar la classe obrera per la República catalana és –pels orígens d’una bona part d’ella- el canal més directe per construir ponts de solidaritat amb els i les treballadores i pobles de la resta de l’estat, que també pateixen les conseqüències d’aquest règim hereu del franquisme, com queda clar amb la condemna als joves d’Altsasu o la persecució a les companyes del SAT. I sense aquesta solidaritat l’estat té les mans lliures per colpejar: aquests dies, l’hem vist començar a expressar-se. És essencial acompanyar la lluita per la república catalana a la de tots els treballadors/es i pobles per acabar amb el règim monàrquic del 78.

Construir moviment i organització vol dir avançar una alternativa per la República catalana, trencar amb l’estat i amb un sistema capitalista que ha portat la gent treballadora a la misèria. Apostem per què CUP-CC sigui un motor d’aquesta reorganització. I per això cal que emprengui un camí compromès amb el poble treballador, sense concessions al Govern català. Cal avançar en un reagrupament més ampli de forces, que cerqui també arreu de l’estat una plataforma de moviments i organitzacions anticapitalistes, contra la repressió, pel dret a l’autodeterminació dels pobles i contra la Monarquia. La candidatura CUP-Per la Ruptura (coalició de la qual formem part) a les eleccions del 10N és un pas en aquest repte de construir un referent polític de classe i de ruptura necessari per tombar el règim.

Prou repressió. Fora forces d’ocupació. Buch i Marlaska dimissió
Amnistia preses polítiques i arxivament de totes les causes
Construïm una alternativa d’Esquerres obrera i popular

Lluita Internacionalista
18/10/2019
luchaint@telefonica.net
@luchainternacio