La crisi de l’independentisme és una evidencia que ningú no pot negar. Després de dos dies esperpèntics, la retirada de l’escó a Torra i declaracions dels i de les preses a la comissió del 155, el president anunciava que s’ha trencat la confiança dins el Govern i que cal anar a noves eleccions, però que abans deixaran aprovats els pressupostos. Quin contrasentit –un més– afirmar que es poden votar els pressupostos, és a dir, el finançament de la política d’un govern que no està en condicions de governar!

ERC ha pactat amb el PSOE, donant-li una abstenció per facilitar la investidura de Sánchez. Un pacte que obliga la direcció catalana a una acceptació sense resistència del marc autonòmic monàrquic, sense que de moment ni es visualitzi que l’Estat afluixa la repressió, ni menys encara que pugui permetre el dret a decidir. Ja s’ha vist amb l’acatament de la resolució de la Junta Electoral de deixar sense escó a Torra, sense esperar tan sols a la sentència ferma del Tribunal Suprem que, de ben segur, confirmarà la inhabilitació.

El president del Parlament pretenia justificar la decisió de deixar-lo sense vot argumentant que així les futures votacions no serien impugnades, en particular els pressupostos (i potser fins ahir, la llei Aragonès). Però el mateix fet de quedar-se sense escó obligava Torra a convocar les eleccions. No semblava més elegant, haver evitat l’aplicació de la resolució de la Junta encara que fos dissolent el Parlament?

Mentre, la repressió de l’Estat no deixa de colpejar un cop i un altre. És un problema afegit la incomprensió –o negació– total del caràcter d’aquest Règim del 78, hereu del franquisme. No és gratuït. Aparells com el judicial, el militar o les clavegueres si cal, sortiran a defensar que «España antes roja – de sang– que rota», si arriba a ser necessari per fora de les ordres del Govern de torn: de moment, n’estan tenint prou amb els jutges. És per això, que per molt que Torrent deixi sense escó Torra per fer bona lletra, la «Justícia» no s’atura: el Constitucional demana a la Fiscalia que actuï per inhabilitar Torrent i dos membres més de la Mesa, i avui s’obre un nou cas d’inhabilitació contra Torra per tenir penjada la pancarta fora del període electoral... Sense una resposta a la repressió del govern PSOE-UP, hi acabarà havent una derrota profunda. I aquesta resposta, no passa per pidolar com fa ERC o per mitjà d’una queixa interminable sense més conseqüències de JxC.

Mentrestant, la traïció en tota la línia d’ERC fa reflotar JxCat, la vella Convergència. Algunes enquestes li donen una pujada de vots que l’apropa a ERC, després d’aparèixer amb una posició més bel·ligerant davant l’Estat, encara que en dos anys no ha fet res des del Govern que presideix. I quina és la proposta de JxC davant la situació? Cap, la dels gestos de disgust per acabar acatant, com amb la pancarta del balcó del Palau de la Generalitat. D’una banda, amb ERC, l’aterratge autonomista i l’enterrament de l’1 i el 3 d’octubre, i de l’altra la política sense rumb de JxC, l’hereu de la Convergència de les grans retallades i privatitzacions.

"Cal fer com s’ha fet amb la llei Aragonès: reunir organitzacions sindicals i socials"

Però el problema no és que hi hagi discussions i enfrontaments entre ells, perquè la unitat en el Govern JxC-ERC tampoc era sinònim de cap avenç ni en la lluita contra l’Estat ni en la defensa de les classes treballadores, sinó que al contrari, han generat una sensació de desconcert i desmobilització en la gent.

Hi ha un tercer actor: els Comuns. El triangle Ajuntament de Barcelona, Parlament de Catalunya i Congreso, donen als Comuns i ERC un lloc central en l’intercanvi de cromos. Podemos/Comuns han triat convertir-se en elements claus de l’estabilitat, l’ordre, i la «governabilitat» de les institucions monàrquiques i capitalistes. Empassant-se el 135 en la seva aplicació dura del 2020, al costat del PSOE del 155... Tot això els porta a donar per bons els pressupostos d’ERC-JxC i sostenir el Govern burgès de Torra, a costa de la gent: ni Sanitat, ni Educació, ni Serveis Socials rebran més que almoines... I això ens porta a com enfrontar els pressupostos.

Apart del ja dit i que s’està fent, de denunciar-los perquè són les xifres econòmiques d’una política de govern avui fracassada, i la propera per definir, cal ser didàctic en les mancances que té respecte les necessitats i ser molt durs sobre els Comuns que no només s’hi pleguen, sinó que els lloen, comptant en un proper govern ERC-Comuns –potser amb PSC– que ja tingui resolt el marró de fer aprovar uns pressupostos de llàgrima lligats als dictats del PSOE i de la UE.

Però fins aquí, tant la difusió com la denúncia, són propaganda. Cal fer com s’ha fet amb la llei Aragonès –i posant-la d’exemple–: reunir organitzacions sindicals i socials, per no només ser corretja de transmissió del que diguin dins el Parlament, sinó sobretot fer-los saber que des del Parlament nosaltres sols no ho aconseguirem i que la lluita és l’únic camí, ajudant-los a organitzar-la, posant-nos al servei de la mobilització, també al carrer.

Quin hauria de ser el paper llavors de la CUP-CC? Després de l’octubre de 17 (1 octubre, 3 vaga general i 27 proclamació de la República catalana) la CUP, mesos després de que hi insistíssim, feia autocrítica per què no havia sabut denunciar la traïció de JxC i ERC davant el mandat de l’1 d’octubre. Ara no es pot repetir l’error de no sortir amb força denunciant les direccions burgesa i petit-burgesa del procés, i obrint una perspectiva clara pels 2,3 milions de catalanes i catalanes que van sortir decididament a enfrontar la prohibició de l’Estat en el referèndum. I pels 1,8 milions que viuen sota el llindar de la pobresa. Estem en un punt d’inflexió: amb crisi de les direccions, pocs marges de maniobra, tant aquí com a nivell estatal, amb espai per construir-nos a l’esquerra quan tots els altres s’amunteguen i giren a la dreta, al PSOE: és el cas d’ERC i de Podemos/Comuns.

Però també continua colpejant la repressió i podem arribar per acumulació i sense mobilització –portem massa temps sense mobilitzacions significatives–, a la desfeta. Les possibilitats hi són i la responsabilitat també: si la CUP-CC no es presenta ara com una alternativa, clarament definida i oposada a les direccions «independentistes» i Comuns, quan ho farà?

Aquesta nova alternativa, no pot néixer amb les falses promeses de les direccions anteriors, ni de l’independentisme màgic, ni la utopia reaccionària dels Comuns d’esperar un acord per l’autodeterminació. Els dos camins acaben als peus de l’Estat i fent-li de crossa per recuperar l’estabilitat.

La nova alternativa només ho serà si ho fa des de l’esquerra, des de la lluita. Ni l’autodeterminació ni els drets socials vindran de la negociació: aquesta només es dona per ratificar allò guanyat al carrer, no al revés.

I lamentablement, dia a dia es desdibuixa el paper de la CUP i les seves propostes. Es va passar la campanya electoral de les generals sense cap acte que superés les 300 persones, lluny d’aquells actes multitudinaris. Bé, es podia justificar perquè l’organització estava molt dividida sobre si participar o no a les eleccions.

Però i ara? Què esperem a fer actes centrals i per tot el territori per denunciar la política que ens traeix d’ERC, ara de la mà dels Comuns i possiblement del PSC, i del camí sense sortida de JxC? Una alternativa d’esquerres, no només és possible sinó que és imprescindible per obrir una via davant el carreró sense sortida que ens porta a la derrota d’ERC i JxC. Una alternativa lligada a les necessitats de la classe obrera i classes populars per la República catalana. Ningú demana fórmules màgiques, sinó un pla seriós de lluita. Aquesta és la responsabilitat de la CUP-CC per evitar una desfeta.

No podem enganyar-nos –i menys a la nostra gent– amb subterfugis i falta de claredat, com ara amb la convocatòria de càrrecs electes «per construir contrapoder»: no podem confondre la gent. El poder està on està i, quan ens mobilitzem, aquest es troba al carrer. Cal guanyar sectors de Comuns i ERC, però a les nostres propostes, i això no es fa amb rebaixes –perquè habitualment la gent tria quedar-se on està si no veu imprescindible fer el pas–, sinó amb contundència i claredat, i amb la mà estesa perquè construeixin amb nosaltres, sobre aquestes noves bases, l’alternativa.

Ens cal explicar activament que només un gir a l’esquerra, entroncant amb les necessitats de la classe obrera catala-na, pot permetre el salt de qualitat que precisa el procés, aquesta és la necessària ampliació de la base per la República i no els pactes per dalt d’ERC amb Comuns i PSOE, que avui des del Govern de l’Estat, vendrán les esperances de les clases populars.

Però aquesta necessitat també és una necessitat arreu de l’Estat, i Catalunya no pot quedar aïllada de la resta de pobles i treballadors/es. També la CUP-PR és imprescindible avui. En primer lloc, perquè la lluita del poble català contra la Monarquia no pot quedar aïllada. Podemos, amb l’entrada al Govern Sánchez, tanca un cicle: aplaudeix el Rei, evita que declari per afers bruts en la venda d’armes a Aràbia Saudita, calla davant les condecoracions a la Policia i Guàrdia Civil que van atonyinar l’1-O o l’enviament d’assessors de la Guàrdia Civil a reprimir el poble xilè.....

Ens cal un pla de lluita també arreu de l’Estat per fer front a la repressió, un pla que ha de comptar amb l’esforç per estendre la solidaritat, juntament amb els altres casos de repressió (Altsasu, Causa Galiza, sindicalistes del SAT, Izquierda Castellana. ). I, a més, perquè cal posar les bases per un reagrupament polític a tot l’Estat de forces sobre les dues ruptures necessàries: contra la monarquia i pel dret d’autodeterminació dels pobles i per la fi de les polítiques d’austeritat i retallades, per polítiques anticapitalistes en un pla d’emergència per la classe obrera i les classes populars.

Avui la CUP-PR a l’Estat, com la CUP-CC a Catalunya, tenen l’obligació de representar una esquerra que no es rendeix i això és una responsabilitat que no pot defugir. Si tampoc és ara, quan?

5/02/2020

Lluita Internacionalista