El gir a l’esquerra que es constat a Europa i el
pes creixent de la resistència obrera i popular, ve
acompanyat per un canvi en el discurs dominant.
Del «no hi ha res a fer si no combatem el dèficit»
es passa ara al «sense creixement no hi ha futur».
Hollande exemplifica aquest nou discurs, encara
que una altra vegada, no es tracta de línees
ideològiques, doncs és compartit des de la dreta,
com a Espanya.
Grècia representa un 3% del PIB de tota la UE.
El seu deute suposa una quantitat important però
no determinant. No obstant això a Grècia es juga
molt més que un 3% de l’estabilitat política de la
UE. Com es va demostrar amb la simple crida a
Referèndum de Papandreu acorralat per la situació
de vagues generals d’un
costat i de l’altre dels dictats
de la UE/Merkel/Sarkozy/FMI.
Avui la situació es reprodueix,
ampliada.
Grècia segueix sent el lloc
més avançat en la lluita de
classes, no només per la
duresa dels plans d’ajust
aplicats sinó per la capacitat
de resistència del moviment
de masses: vagues
generals,.... Aquest ascens
del moviment té la seva
expressió electoral:
l’enfonsament dels dos grans
partits sobre els quals s’havia
basat la transició democràtica.
L’ascens de Syriza, el fracàs
en l’intent de comprometre’l
en els plans d’aplicació del
rescat, obre una situació
d’inestabilitat política extrema a Grècia. Les noves
eleccions són l’intent de tancar aquesta situació,
però una derrota dels partits compromesos amb
el pagament del deute pot precipitar la crisi, la
sortida de l’euro. En tot cas Hollande tindrà com a
tasca tancar els acords amb Syriza per evitar que
aquest procés es desenvolupi.
De nou l’efecte contagi es podria estendre per
Europa i llavors, no només seria l’estabilitat de
l’euro sinó l’estabilitat de l’Europa del capital
la que estaria en joc.
