Normalment es presenta
l’interès de la URSS en afeblir
el poder del ja terminal Imperi
Britànic a l’Orient Mitjà com el
principal motiu del seu suport
a la fundació de l’Estat d’Israel.
La possibilitat de controlar una
zona estratègica ja era en el
punt de mira de les potències
que pugnaven per tenir una
base d’operacions en un país
ben situat. Isaac Deutscher
(“Els últims dies de Stalin”)
afegeix que va ser un intent de
millorar les relacions
russo-nord-americanes.

La situació interna de
la URSS

La URSS havia sortit
molt debilitada de la II Guerra
Mundial. Milions
d’homes havien mort:
segons el primer cens,
que es va amagar a la
població fins el 1959, dels
majors de 18 anys
quedaven 31 milions
d’homes en comparació
amb els 52 de dones, i
entre ells, milions eren vells
i mutilats; la primera collita
de la postguerra no va arribar
a més del 60 per cent
de les de la preguerra, les reserves
es van esgotar, les màquines
estaven en mal estat i no hi havia
mà d’obra suficient per al camp.
Treballaven milions de dones, i els
joves eren reclutats per treballar
sense les restriccions previstes per
la llei soviètica. Les jornades
setmanals excedien les 48 hores i
abundaven les deportacions a
camps de treball.

El fantasma dels processos de
Moscou de la dècada anterior es
mantenia viu: “Els camps de
concentració a l’extrem nord i a
Sibèria van tornar a omplir-se. Els
reclusos eren aquesta vegada
oficials i soldats que havien viscut,
com a presoners de guerra, anys
terribles als camps alemanys. Tot
just van tornar a creuar la frontera
del seu país van ser empresonats i
deportats. El mateix els va passar
a molts dels civils que l’enemic
havia mobilitzat a les províncies
ocupades com a treballadors
forçats a Alemanya. Tots van ser
qualificats de traïdors: els soldats per
haver desobeït les ordres de Stalin,
segons les quals no havien d’haverse
deixat capturar vius per l’enemic,
i els civils per haver col·laborat… ja
des d’abans del cessament de les
hostilitats Stalin havia ordenat la
deportació de nacionalitats
senceres acusades de traïció: els
tàrtars de Crimea i els ingushtxetxens,
igual que els alemanys del
Volga… Les rigoroses sentències i
les deportacions en massa tenien
per objectiu contenir els que havien
tornat de la guerra amb idees audaces
pel que fa a canvis i reformes
necessàries al país”
(Deutscher, que ja hem citat).

La postguerra i l’inici de la
Guerra Freda

Al març de 1946, Winston
Churchill havia alertat del “creixent
desafiament i perill per la civilització”
que representaven les “cinquenes
columnes comunistes” i va cridar
els Estats Units a conservar la seva
superioritat en armes nuclears i a
“donar suport als pobles d’Europa
oriental en la resistència al
comunisme”. Les seves afirmacions
tenien una base: la gran destrucció
de la Guerra Mundial (66 milions de
vides humanes, i la demolició de les
economies) no només havia suposat
una mostra del que la decadència
del capitalisme podia provocar, sinó
també l’enfortiment d’una classe
obrera que, tot i que minvada als
camps de batalla, ara estava armada
a bona part d’Europa i amb moral
de victòria sobre el que havia estat
l’exèrcit més poderós del món fins
aleshores. En la ment de
molts d’ells havien reviscut
les esperances
revolucionàries -aquest havia
estat el cas dels republicans
espanyols que havien anat
a concentrar-se prop de la
frontera amb l’Estat
espanyol, esperant una
ordre dels seus dirigents per
intentar revenjar-se del
feixisme de 1939, i que van
rebre, en canvi, l’ordre
d’abandonar les armes
perquè Churchill, “per la via
diplomàtica” acabés amb
l’afeblit règim de Franco “en
uns mesos”.

Per refutar Churchill, Stalin va
assegurar a Occident que creia que
era possible construir no només el
socialisme, sinó fins i tot el
comunisme, “en un sol país” (The
Sunday Times, 24/09/46). La
pràctica estalinista supeditava l’acció
dels Partits Comunistes a una política
consistent a demostrar a les
potències imperialistes que la URSS
continuava essent un aliat del qual
no s’havia de témer res, amb la
condició de preservar aquest
“socialisme en un sol país”. Els PCs
de França, Itàlia i l’Europa Oriental,
enfortits com a organitzacions de la
resistència, formaven part de governs “d’unitat nacional” que
havien de servir per consolidar les
democràcies occidentals, desarmar
els treballadors revolucionaris i
engegar els plans econòmics de
reconstrucció de les debilitades
relacions burgeses. Des de la
flamant Kominform -agrupació
exclusivament europea dels partits
comunistes i corretja de transmissió
de la política de Stalin- s’havia donat
l’ordre que es desarmessin i
dissolguessin els grups i milícies de
la resistència i que es deixés el canvi
social per més endavant, quan la
URSS estigués consolidada i fora
de perill.

Seguint la doctrina anticomunista
del president nord-americà Truman,
els PCs que havien procedit a desarmar
les masses van ser expulsats
dels governs d’unitat nacional a
França i Itàlia. Tot seguit, una
conferència de ministres de
Relacions Exteriors, reunida a
Moscou el 10 de març de 1947, en
la qual Stalin volia obtenir les ajudes
econòmiques compromeses amb la
URSS, va acabar en desbandada.
Al juliol de 1947, els EUA van llançar
el Pla Marshall, un pla de
reconstrucció per “ajudar l’assolada
Europa”, en el qual els estats que
van ingressar a l’OCDE van rebre
13 mil milions de dòlars de l’època.
La URSS va quedar-ne exclosa, tot
i les demostracions de “bones
intencions” estalinistes.

La fundació de l’Estat
Sionista

Al novembre de 1947 l’ONU va
adoptar la resolució que dividia el
territori palestí. Els diplomàtics
soviètics van prendre la iniciativa en
la defensa de la resolució, i el govern
de la URSS va proporcionar
armament i ajuda militar al sionisme
per sufocar les revoltes de les
poblacions que van intentar
defensar-se, i contra la feble
operació dels exèrcits àrabs que,
liderats pel rei de Jordània, van penetrar
pel sud al territori palestí. El
suport combinat de l’imperialisme
nord-americà, la URSS i les restes
del colonialisme anglès, va acabar
amb la declaració de l’Estat Sionista
d’Israel el maig de 1948, en un
territori més gran que el que havia
decretat la resolució de l’ONU.

La URSS es va afanyar a
reconèixer el nou Estat i a defensarne
la integració a l’ONU davant dels països que s’hi oposaven, en part
per intentar millorar la seva relació
amb l’imperialisme, i en part per
aconseguir consolidar algun punt
de control a la zona. Aspirava, a
més, que es complís l’acord amb
els aliats que li permetria tenir una
base naval als Dardanels). Però
aquests plans van fracassar. La
base naval que els aliats li havien
promès durant la Guerra li va ser
negada en la pau i l’Estat Sionista
aviat va entrar en males relacions
amb la URSS i va preferir
l’imperialisme nord-americà, al qual
va secundar en la seva política
anticomunista.

El suport de la URSS a l’Estat
Sionista va ser un episodi més, i
també un nou fracàs, de la política
de l’estalinisme en la postguerra
mundial. En poc temps van haverhi
noves purgues i execucions als
països de l’est europeu i a la URSS,
algunes d’elles dirigides contra
jueus (vegeu Deutscher, que ja he
citat), però tota la política estalinista
va tenir el mateix objectiu
contrarevolucionari: demostrar a
l’imperialisme que la burocràcia
governant de la URSS era la
garantia que no hi hauria cap altra
revolució semblant a la russa de
1917. Trotsky havia definit aquesta
política anys enrere: “socialisme en
un sol país… i en cap altre país”.