La dinàmica global d’ascens de la ultradreta ha estat acompanyada en molts casos de discursos contra les dones, i en particular, contra el que denominen «ideologia de gènere». Trump, Bolsonaro i VOX són alguns exemples. A l’Estat Espanyol VOX ha arribat a demanar la derogació de la llei de violència de gènere i també la tornada a la il·legalitat del dret a l’avortament. Consideren aquestes lleis com a discriminatòries cap als homes i diuen voler una legislació contra la violència domèstica, sense distinció. Aquest discurs està acompanyat d’una forta defensa de les formes de família tradicional, en oposició als drets aconseguits pel moviment LGBTI durant tots aquests anys. Un conjunt de mesures reaccionàries, conservadors i anti-drets que no casualment es produeixen en un context d’ascens de la lluita feminista arreu del món.

Nosaltres sostenim que les violències de gènere (i els feminicidis com a màxima expressió) no són un problema individual o de parella, sinó una problemàtica social que té arrels històriques: el patriarcat com a sistema d’opressió cap a les dones. El sistema patriarcal, que porta milers d’anys i ha anat canviant les seves formes, és un ordre social que disciplina els cossos a través de restriccions a la sexualitat femenina, la imposició de l’elecció heterosexual i l’apropiació del treball productiu i reproductiu de les do- nes. Es va consolidar quan van sorgir les primeres societats de classes i es va constituir la família monogàmica. A la dona se li van assignar tasques exclusives de criança dels fills i neteja de la casa, mentre que l’home va guardar per a sí l’exercici de la vida econòmica i política. Per això, actualment, des de petites, a les dones se’ns ensenya a ser passives i submises.

La violència de gènere és doncs la que patim les dones pel fet de ser-ho. La domèstica la que es dona a casa. La primera es refereix a una violència social, contra un col·lectiu; l’altra és circumstancial. Amb la segona, es tracta d’esborrar l’avenç social que representa el reconeixement de la primera, la violència contra el col·lectiu. Es pretén esborrar, el que ha aconseguit la lluita feminista per fer possible que la societat de conjunt reconegui la xacra estructural que pateix i perquè la dona, quan la pateix, la senti part d’un problema col·lectiu i no com una qüestió individual ni circumstancial 1 .

Però a més, vivim en un món capitalista i això significa que la societat està dividida fonamentalment en dues classes, els treballadors i treballadores d’una banda i els i les capitalistes, per una altra. És a dir, explotats/des i explotadors/es respectivament. Reconèixer aquesta divisió antagònica de la societat ens serveix per a col·locarnos sempre del costat de les explotades i per lluitar per canviar aquesta realitat que porta a la misèria i a la pobresa a la majoria de la humanitat. Però no només lluitem contra l’explotació, sinó contra totes les formes d’opressió i discriminació. I no només perquè són injustes, sinó perquè en el capitalisme, explotació i opressió, es combinen per a aixafar doblement als oprimits. Així és com els capitalistes, aprofitant-se de les situacions d’opressió, aconsegueixen augmentar els seus guanys precaritzant encara més als treballadors oprimits com passa amb les dones en el món sencer rebent un menor sou, sofrint discriminació, assetjament laboral, etc.

Per tant, la violència de gènere i els feminicidis no són fets aïllats, sinó que són una expressió del sistema capitalista i patriarcal que ens necessita dòcils perquè siguem dominades. A l’Estat Espanyol cada 8 hores hi ha una denúncia per violació i en els últims 7 anys han estat assassinades més de 800 dones. Els discursos socials que s’han escoltat en aquests dies com «també maten als homes» 1 o «les dones també són violentes» no són més que part dels discursos legitimadors de la violència estructural en la qual vivim i que reacciona quan les dones ens mobilitzem i diem prou.

Els governs patronals són els principals defensors del sistema capitalista i patriarcal i utilitzen tots els mitjans per a perpetuar la situació actual de les dones. Per això, no podem esperar res d’ells. El PSOE ara s’omple la boca en defensa de la llei de violència de gènere però calla que aquesta llei no reconeix com a violència els casos on no hi hagi un vincle sentimental (si els inclogués, la xifra d’assassinades el 2018 passaria de 47 a 97) i continua finançant a l’Església Catòlica mentre manca pressupost per als programes de gènere i continuen les retallades en els serveis públics. Com ha demostrat la història de les dones, cada avanç, cada dret guanyat i fins i tot el seu sosteniment com succeeix en molts països amb el dret a l’avortament, s’aconseguirà amb la nostra mobilització permanent. Podem aconseguir conquestes parcials però hem de lluitar amb ràbia fins a aconseguir el nostre alliberament definitiu de tota opressió i explotació construint un món socialista. Cap pas enrere!

Notes 1 Dins el mateix àmbit domèstic, segons les sentències del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), entre 2008 i 2015, hi va haver 58 homes morts per les seves parelles dones, mentre que van ser 458 les assassinades per les seves parelles homes.