El passat 8 de març, Dia Internacional de la Dona Treballadora, ha esdevingut una altra històrica jornada de lluita internacional del moviment feminista. Arreu del món han tingut lloc massives manifestacions contra les polítiques capitalistes i patriarcals dels governs. I en particular, hi ha hagut una expressió de rebuig contra l’onada reaccionària que ens té a les dones, migrades i persones LGBTI a l’epicentre dels seus atacs. Una vegada més es corrobora que el moviment continua amb una dinàmica de creixement i expansió. Destacables les manifestacions a l’Argentina continuant la lluita pel dret a l’avortament legal, segur i gratuït, al Brasil contra les polítiques reaccionàries del ultradretà Bolsonaro i denunciant el seus vincles amb l’assassinat de la militant feminista, antiracista i d’esquerres Marielle Franco, o a Argelia a on les dones han omplert els carrers en el marc de la lluita contra el règim autoritari de Bouteflika.

A Europa hi ha hagut convocatòries a vagues feministes a Portugal, Itàlia i Bèlgica, evidenciant els efectes de contagi produïts per la convocatòria i la força del moviment a l’Estat Espanyol que és referencia a tot el continent. Aquest últim, ha estat sense dubte l’avantguarda del 8M amb una vaga general que ha aconseguit una adhesió important a l’ensenyament (a on forçat la convocatòria de 24h de la burocràcia sindical de CCOO davant la política de boicot que signifiquen les aturades de 2h) i destacant particularment les universitats, a on l’adhesió ha estat d’arreu del 80%. A l’administració pública també s’ha sentit la vaga, com es el cas del sector social de l’Ajuntament de Barcelona, a on el 65% de les treballadores van fer vaga. En general, ha estat als sectors més feminitzats a on la vaga ha tingut major adhesió. Però el més impressionant han estat les mobilitzacions unitàries de la tarda que en alguns casos han doblat la participació en relació a les de l’any passat: 400.000 persones a Madrid, 260.000 a Barcelona, 200.000 a Zaragoza, o 50.000 a Bilbao i Sevilla, entre d’altres xifres que, fins i tot, per moltes es queden curtes respecte del que es va veure i viure als carrers. Les principals reivindicacions han estat contra les violències masclistes i els feminicidis, (assenyalant la responsabilitat de la justícia patriarcal), contra la bretxa salarial que es produeix principalment per la precarietat dels sectors feminitzats, per la derogació de la llei d’estrangeria, pel tancaments dels CIEs i contra el racisme i la xenofòbia institucional. Els crits de «No passaran» i «Ni un pas enrere» s’han fet sentir amb força, en un context d’ascens de l’extrema dreta i de les polítiques reaccionàries.

Un dels grans reptes del moviment feminista és avançar la seva activitat i influència en els centres de treball, als sindicats i en general en la classe treballadora. Cal reconstruir la consciència de classe dins del moviment, recuperant el sentit històric del 8M en homenatge a la lluita de les obreres tèxtils. La utilització, una vegada més, de la vaga general és un pas important en aquest sentit però hem de analitzar més a fons com podem enfortir-la. Les setmanes prèvies d’organització de la vaga amb comitès de barri i facultats va ser impressionant. Però és necessari que aquesta dinàmica es pugui estructurar més als centres de treball tal com van fer les treballadores de comunicació, amb una adhesió a la vaga molt alta i amb un acte massiu de més de mil persones al migdia a Jardinets de Gràcia. Aquesta orientació és per a nosaltres una necessitat, per fer de la vaga una veritable eina de lluita per guanyar drets i per seguir construint l’aliança estratègica del moviment feminista amb el conjunt de la classe treballadora. La nostra precarietat és producte d’un sistema capitalista que aprofita l’ordre patriarcal per a super-explotarnos. Per això, no hi ha forma d’acabar plenament amb les nostres opressions de gènere sense acabar també amb l’opressió de classe que defineix aquest sistema que cada vegada ens aboca a més misèria, pobresa, explotació i violència. Tenim la força i una energia que avui no es pot trobar a cap altre moviment, cal orientarla en aquest sentit. I això comença perquè aquesta força no es pot reduir només a dies predeterminats del calendari com el 8M o el 25N, sinó que ha de tenir continuïtat durant tot l’any. Fer un balanç col·lectiu de la jornada és el primer pas en el camí d’elaborar plans de lluita i mobilització des de baix: per la internalització dels serveis públics, la derogació de les reformes laborals, contra la llei d’estrangeria i per papers per a totes, per protocols contra les violències i assetjaments als centres d’estudi i treball, per la llibertat de les preses i contra la repressió. És necessari concretar els lemes generals com «ens aturem per canviar-ho tot» en reivindicacions específiques, doncs, no hi ha dubtes que amb aquesta força podem guanyar-les. Així com també hem de continuar responen a cada intent de fer retrocedir els nostres drets guanyats. Que quedi clar: les treballadores no pagarem la seva crisi.

Rosario Mendieta

• -*-*-*-*-*-*-**-**-*-*
  
  Debats sobre la vaga feminista
  

Evidentment el creixement del moviment implica també el sorgiment de debats polítics de gran importància. Un d’aquests debats s’arrossega des de l’any passat i és sobre la composició, el caràcter i els objectius de la vaga feminista. Hi ha companyes que defensen que la vaga feminista ha de ser una vaga de dones i que l’objectiu és la nostra visibilització. Per nosaltres, la vaga és general y feminista, i això vol dir que la fem totes les persones treballadores que donem suport a les demandes i reivindicacions feministes i que, evidentment, ha d’estar encapçalada i dirigida per les dones treballadores. La vaga general no és merament una eina de visibilització, es una eina de lluita que té com a objectiu defensar i aconseguir drets com a classe treballadora, colpejant econòmicament i políticament a les patronals i els seus governs que són els responsables de les situacions que patim. I això porta un altre debat: la vaga de cures.

És cert i compartim que les cures són un treball no reconegut, que encara recau exclusivament sobre les nostres esquenes, i pel qual els Estats s’estalvien milions en educació, sanitat, serveis socials i dependència. Per això demanem que aquestes tasques siguin reconegudes i socialitzades. Però és igual de cert que des del punt de vista del sistema capitalista (la clau del qual es el treball assalariat i l’obtenció de plusvàlua) aquest treball no genera guanys per a cap capitalista ni afecta en el funcionament de cap institució. Llavors, per més que sigui imprescindible per a que pugui reproduir-se la força de treball, la vaga de cures no afecta l’economia capitalista i no pot substituir en cap cas la vaga laboral. En conclusió, per dur a terme la consigna de la vaga feminista «si nosaltres ens aturem, aturem el mon», és primordial aturar la producció i això significa recuperar la jerarquia de la vaga laboral i cridar al conjunt de la classe treballadora a fer la vaga.