Del 31 d’octubre fins el 12 de novembre es va celebrar a la ciutat de Glasgow la 26 Conferència de les parts de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (COP26). La conferència també va incloure la 16ena reunió de les partes del Protocol de Kioto i la tercera reunió de les parts de l’Acord de París. COP26 ens indica que és la 26ena vegada que es produeix aquesta reunió per tractar sobre el Canvi Climàtic. Això vol dir que fa més de 26 anys que, una part dels científics especialistes en disciplines relacionades amb l’estudi del clima i de la seva variació, ja publicaven el resultat de recerques que demostraven que l’emissió continua de diòxid de carboni principalment i d’altres gasos d’efecte hivernacle com el metà comportarien canvis importats en el clima del nostre planeta.

No va ser fins la Cimera de Kyoto, celebrada el 1997 que es signen els primers acords del països industrialitzats on es comprometen a reduir emissions de diòxid de carboni. Aquest primer protocol no el va signar en cap moment els EUA ja que afectava a la seva economia. No és fins el 2015 amb els acords de París, davant de cada vegada evidències més clares de la relació entre l’increment de la concentració del diòxid de carboni a l’atmosfera, increment de la temperatura mitjana del planeta i el canvi climàtic, que és signat per pràcticament tots els països.

En aquests últims anys s’han fet més evidents les conseqüències que té l’increment de la temperatura mitjana del planeta amb un major nombre de fenòmens meteorològics extrems.
El que podem destacar en aquest moment és que ja no hi ha cap dubte, ni per part de la comunitat científica ni per part dels polítics de tots els països, que l’increment de les emissions del diòxid de carboni comporta un increment de la temperatura mitjana i sobretot que aquest increment comporta un canvi important el les característiques climàtiques en les diferents zones del planeta i el gran problema que representa el desglaç del Pol Nord o del permafrost de les zones siberianes.
La celebració aquest any del COP va despertar moltes expectatives ja que consideraven que es presentava com el millor moment polític per abordar la crisi climàtica.

La celebració del COP26. Qui pren realment les decisions??

Per una banda tenim els representants de tots els països que formen part de l’ONU. És en l’assemblea general, com s’ha d’arribar a uns acords que han de marcar l’agenda per fer front en els propers anys a la crisi climàtica. Aquest acords s’han de prendre per consens de tots els països.
En paral·lel al COP hi participen ONG, empreses, grups religiosos, científics i altres grups com les delegacions d’indígenes sobretot de zones directament afectades pel canvi climàtic. Tots ells participen en trobades, debats i fòrums paral·lels a la reunions dels representats polítics dels diferents països.

Les conclusions a les que puguin arribar en totes aquestes reunions i fòrums paral·lels, que en general són molt més importants per a un desenvolupament més sostenible i sobretot de com a de ser el canvi en el model energètic i social per fer front a la crisi climàtica, no es tenen en compte a l’hora de arribar als acord finals de l’assemblea que són els que marquen el resultat de la Cimera.
Com hem esmentat els acords que surten de la Cimera teòricament els prenen per consens entre tots els països. Però la realitat és una altra.

Els països que formen part de les Nacions Unides els podem agrupar en diverses categories d’acord amb la seva influència i pes econòmic:
 En primer lloc, tenim les grans potències econòmiques amb EEUU al cap davant i al seu darrera els països europeus encapçalats per Alemanya, França,... Aquestes són les potències econòmiques que fan moure el món, encara que no són en aquest moment els principals centres de producció industrial i per tant els principals punt d’emissió de gasos i de contaminants industrial.
 En segon lloc, trobem els que s’han anomenat les noves potències emergents. En realitat són països que han aconseguit incrementar el seu pes industrial gràcies a la deslocalitzacions de les grans empreses a la recerca de sous menys baixos i menys restriccions en quan a les emissions i a la contaminació. En les últimes dècades s’ha produït en aquest països un deteriorament molt important de contaminació i de destrucció ambiental. Aquí trobem Xina, la Índia, Brasil,... Com un exemple entre molt que podem mencionar, Brasil en els últims anys ha destruït una bona part de la seva selva amazònica per transformar-la en pastura per la cria de bestiar per l’exportació de carn als EEUU.
Tots aquest països necessiten gran quantitat d’energia per a poder acomplir el seu paper de grans productors per als països demandants.
 En un tercer lloc, podem considerar tots els països productors de matèries primeres i actualment també els grans productors d’aliments i cereals per a biocombustibles tot en mans de les grans empreses i multinacionals . L’expropiació de grans extensions de terra per part de les grans indústries per a una producció intensiva ha comportat el desplaçament i empobriment de la població que ha perdut la seva font de vida, la utilització de grans quantitats d’energia i la destrucció dels ecosistemes; les dues coses contribueixen a l’increment de la crisi climàtica, Els principals països afectats els trobem a l’Amèrica Llatina i a l’Àfrica.
 En un quart lloc, podem agrupar a tots els petits països, molts d’ells els més directament afectats pel canvi climàtic amb l’amenaça de la seva desaparició.
Això ens porta a la conclusió de que realment els acords que poden sortir d’aquesta COP, dels que han sortit de les anteriors o de la que es celebrarà el proper any, responen als interessos socials i econòmics de les grans potencies econòmiques i a les necessitats energètiques dels països productors, sense els quals els primers es quedarien sense els bens de consum. Hem de tenir clar que aquest bens de consum són la base de la seva economia i sobretot són imprescindibles en el model sòcio-econòmic.

Quins són els punts claus en els acords finals?

• S’insta als països desenvolupats a duplicar els fons per als països en desenvolupament per a ajudar-los a adaptar-se al canvi climàtic.
• Es sol·licita als països a actualitzar com a molt tard per el proper any els seus objectius de reducció de carboni pel 2030.
• Es fa una crida per a la reducció gradual de l’ús del carbó com a font d’energia i als subsidi als combustibles fòssils ineficients.
• Es fa èmfasi en la necessitat d’augmentar significativament el recolzament als països en desenvolupament més enllà dels 100.000 milions de dòlars a l’any
• S’establirà un diàleg per a examinar el tema dels diners a canvi dels danys que el canvi climàtic ja ha causat

Una primera anàlisi d’aquest acord posa de manifest els interessos de les grans potències capitalistes. En cap moment es parla de la necessitat d’un canvi en el model sòcio-econòmic que comporti unes altres prioritats per a la població i que porti a la vegada a un model de desenvolupament social i econòmic amb una petjada de carboni menor.

Aquestes grans potències saben que no poden seguir amb el seu model sòcio-econòmic si els grans països productors no disposen de prou energia per a les seves fàbriques. No es pot parar la producció dels bens de consum que mou tota l’economia. Hem de tenir present que aquests països són les grans fàbriques del món per a les seves condicions de treball i per acceptar una tecnologia moltes vegades obsoleta el que incrementa encara més la seva despesa energètica. Encara que la instauració d’aquestes industries ha pogut millorar mínimament les condicions de vida de la població, ho paguen amb deteriorament de les condicions ambientals que encara tenen un cost molt més gran que els petits beneficis que poden obtenir.

Les úniques fonts d’energia que poden donar resposta a aquesta demanda són els combustibles fòssils, per aquest motiu no hi ha ni una sola referència a la necessitat de posar fi al seu ús. A més la dependència de l’Índia del carbó, va fer canviar la proposta inicial de prohibició a curt termini el seu ús per una reducció gradual.

I com fer callar les queixes dels països productors de matèries primeres i els que han patit un deteriorament més gran de les seves condicions de vida i de les possibilitats de supervivència? Amb la difusa promesa “s’insta”, però no s’obliga, a duplicar els fons pel desenvolupament. Així i tot ens hem de preguntar a les butxaques de qui van a parar realment aquests fons. A la població que ho ha perdut tot i que no té mitjans de subsistència per tal de trobar noves maneres de producció i de desenvolupament sostenible amb el seu entorn? o les grans empreses en mans de gran capital perquè són les que fan augmentar el PIB del país?

Quin futur ens espera?

En aquest moment el problema de la crisi climàtica és la noticia durant una setmana l’any i després tot segueix igual o pitjor.

Mentre que una part de la societat dels països més desenvolupats i amb més mitjans no prenguem consciència del problema i de la necessitat d’adquirir els coneixements necessaris per posar en marxa un nou model de vida serà molt difícil que es produeixi els canvis necessaris per frenar el canvi climàtic. És necessari que repensem un model de vida on el consum desenfrenat de bens no estigui en el centre, sinó que aquest l’ocupin les necessitats reals per una vida saludable i sostenible, on es valori més les relacions, la cultura ,... que comporti una disminució importat en la nostra petjada de carboni i una disminució important de la contaminació i de la destrucció dels sistemes naturals del planeta. Disminuir la nostra petjada de carboni és saber que consumim i de quina manera ho fem. I a la vegada col·laborar de manera activa a ajudar a la resta de països del món a trobar també noves maneres de desenvolupament compatible amb el medi i el clima.

I hem de ser els grans consumidors i per tant, els principals responsables de la crisi climàtica, els primers.
Però aquesta no és una tasca fàcil ja que totes les grans corporacions hi tenen molt a perdre si la població ens plantegem canvis en les nostres prioritats i en la nostra manera de viure.

Per molt que tots els polítics i alguns de les principals fortunes del món (com el fundador d’Amazon) surten fen els seus discursos sobre la necessitat del canvi del model energètic res els interessa que canviï.

Tant els polítics del sistema com les grans empreses, esperen que la tecnologia els hi solucioni el problema de subministrament d’energia suficient per a seguir com fins ara. Però no es possible pensar que aconseguirem obtenir la mateixa quantitat a partir de les fonts renovables. Per a disminuir les emissions hem de començar per a reduir el consum d’energia.

Un exemple el tenim avui mateix 2 de febrer quan la Presidenta de la Comissió Europea ha anunciat que aquesta concedeix l’etiqueta d’energia verda a les inversions en gas fins el 2030 i per a lenergia nuclear.

Anna Morelló, química