L’1 de gener ha tornat a entrar en vigor l’anomenat Pacte d’Estabilitat i Creixement, un sistema de normes que limita la despesa pública dels estats de la Unió Europea. El Govern espanyol PSOE-Sumar s’afanyava, també pocs dies abans de festes, a aprovar un límit de despesa del 0’5% superior al darrer pressupost. Un increment que inclou els fons europeus del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència. Aquest augment màxim, que està per sota de l’increment de la inflació del 3’8% i també del creixement del PIB previst entre el 1’4 i l’1’7%, és previ als Pressupostos Generals de l’Estat per al 2024 que el Govern vol enllestir el febrer. Tornen les retallades... si és que mai van marxar.

El Pacte d’Estabilitat i Creixement es va suspendre amb la pandèmia i es va deixar suspès amb l’inici de la invasió a Ucraïna. La Comissió Europea havia proposat el mes d’abril una reforma abans que tornès a ser actiu. Els dos blocs van tornar a actuar: el nord liderat per Alemanya que rebutjava qualsevol negociació bilateral per ajustar terminis i mesures i el bloc del Sud que volia més flexibilitat. Finalment, i sobre la campana, el 21 de desembre, els 27 arribaven a un acord per a suavitzar (deixar més temps per arribar als objectius) les exigències alemanyes: polítiques d’ajustament per limitar el dèficit públic al 3% i l’endeutament al 60% del PIB.

La política d’ajustament també ha generat tensions dins del Govern de coalició alemany. Amb un repunt de la inflació fins el 3’8% i en pràctica recessió (segon i tercer trimestre del 2023 amb una caiguda del 0’1% del PIB), el 25 de desembre Liberals (FDP), Verds i Socialdemòcrates (SPD) signaven un acord in extremis per reajustar els pressupostos del 2024: retallada dels subsidis a aturats i de despesa social, reducció d’ajudes a renovables, no compensada amb l’increment d’impostos al gasoil agrícola, els plàstics i l’impost sobre emissió de CO2.

La França de Macron també haurà de retallar uns 30.000 milions d’euros. L’estat espanyol uns 12.000 milions. És com a mínim sorprenent que el Govern “progressista” espanyol fixés una forta reducció de la despesa amb el límit de sostre, quan a la tardor havia aprovat un augment extra de la despesa militar de 16.543milions d’euros, segons el Centre d’estudis per la pau Delàs, una despesa que supera la xifra total del pressupost del Ministeri de Defensa per tot el 2023.

Una llarga reunió del darrer Consell de Ministres Sánchez-Díaz acabava de decidir per on comencen a posar la tisora. Els desacords profunds feien que les ampliacions a les mesures de l’anomenat “escut social” només s’ampliessin uns mesos. Veurem per on venen les retallades, però -si no es vol ampliar els impostos a les grans empreses- les receptes neoliberals acaben amb una menor contractació, salaris més baixos (pensions ho tenen més difícil, de moment apliquen el 3’8%) i menor finançament als serveis públics.

Per a les treballadores i treballadors, plou sobre mullat. Perquè el suposat “escut social” no va impedir que els salaris perdessin clarament poder de compra (veure quadre de l’economista Niño Becerra). I si les pensions no ho van fer va ser per la perseverant lluita dels i de les pensionistes, que posen el llistó molt alt per una no aplicació de l’IPC. De fet el Govern tanca l’any amb unes xifres enganyoses sobre l’atur que es situaria a nivells rècord d’ocupació, que amaguen dues realitats conseqüència de la Reforma laboral de Díaz, a més de la pèrdua de poder adquisitiu dels salaris: l’augment de la precarietat laboral i de la rotació en l’ocupació. Més del 60% de contractes son fixes discontinus, i els mesos que no treballen no es compatibilitzen con aturats/ades. Molts contractes són indefinits, però tenim rècord en acomiadaments: fins a setembre del 2023 havia crescut un 28% respecte del 2022. I encara que baixen els acomiadaments col·lectius, es disparen els objectius i els disciplinaris, i també els per no superar el període de prova.

Preparar-nos per fer front a noves retallades

Les retallades aniran caient esglaonadament al llarg del 2024, en ajuts i encara més important, als serveis públics si la mobilització no ho impedeix. Un any que s’espera que la recessió que es viu a Europa arrossegada per l’economia alemanya comenci a provocar un augment dels acomiadaments. De moment Telefónica, que fins a setembre havia guanyat 1.262 milions, signava un ERO amb CCOO, UGT i Fetico per a l’acomiadament de 3.421 dels 16.500 treballadors/es que té a l’estat espanyol, més del 20% de la plantilla. Les direccions de CCOO i UGT tornen a pactar acomiadaments, encara més greu, amb empreses amb beneficis.

La inflació ha tornat a repuntar a Europa, amb el 2’9 que a l’estat espanyol és un 3’1%, els salaris i les pensions segueixen amenaçats. Caldrà impulsar la unitat del sindicalisme combatiu, que no entri a negociar els acomiadaments i que planti cara decidida als plans patronals i del govern. El 2023 es va tornar a demostrar que allà on més s’ha lluitat s’han aconseguit salaris més elevats.

Per seguir lluitant per la derogació de la reforma laboral, la que havien promès i no van fer el Govern PSOE-IUPodem, que frenin els acomiadaments i la precarització laboral. Per aconseguir una valorització automàtica de sous i pensions amb l’increment de l’IPC. Per un ampli moviment en defensa dels serveis 100% públics, que augmentin els recursos a la sanitat, educació i serveis socials públics.

El Govern del PSOE/Sumar haurà de fer equilibris permanents per seguir viu. D’una banda al parlament, doncs necessita cada cop ajuntar totes les forces que li van donar la investidura. Però més encara li caldrà que les direccions de CCOO i UGT li segueixin controlant la mobilització obrera i popular. També és un any electoral: el 18 de febrer estan convocades a Galiza. El PP pot perdre la majoria absoluta davant un tripartit BNG, PSOE i Sumar. A Euskal Herria probablement siguin a la primavera amb la incògnita de si Bildu avença els PNB. I a juny eleccions europees, on les enquestes apunten una nova pujada de l’extrema dreta.

Venen retallades i les polítiques d’austeritat donen ales a l’extrema dreta. Seguirem treballant per la construcció d’una alternativa a l’esquerra del Govern PSOE-Sumar, que estigui al costat de la lluita del sindicalisme combatiu i dels moviments socials. Sense les mobilitzacions i la construcció d’aquesta alternativa anticapitalista, dels treballadors/es i els pobles, l’arribada de l’extrema dreta a més posicions de poder serà qüestió de temps.

Josep Lluís del Alcázar Fabregat