Dur enfrontament entre el poder judicial i la llei d’amnistia, que s’acaba d’aprovar al Congrés. Greus acusacions de corrupció que afecten el PSOE i el PP a Madrid. Cau el govern català i es convoquen eleccions anticipades per al 12 de maig. De rebot, el PSOE renuncia aprovar els seus pressupostos generals per al 2024.

La llei d’amnistia obre esquerdes no només entre el govern i els seus suports i la dreta amb l’extrema dreta, sinó amb la declaració de guerra del Consell General del Poder Judicial (que té el mandat caducat des de fa més de cinc anys) contra la decisió del legislatiu i l’executiu. El PP frenarà tant com pugui la tramitació al Senat, on té majoria. La llei d’amnistia és l´instrument que la dreta utilitza per agitar la lluita contra l´independentisme i treure’n rèdit electoral.

Tot i això la llei aprovada al Congrés posa al mateix sac repressors i reprimits, no parteix de reconèixer que l’octubre del 2017 es van vulnerar drets democràtics elementals, sinó que es basa en què els fets d’octubre no havien d’haver-se produït. Alhora, atrapat per la legislació antiterrorista no derogada que permet des de la il·legalització de partits, la repressió de manifestacions o el tancament de diaris, tot pot ser catalogat com a tal i aquest instrument estarà en mans dels jutges que volen boicotejar la llei, i no assegura la llibertat de tots i totes les perseguits/des.

El govern de Catalunya va caure davant la impossibilitat d’aprovar els pressupostos. La negociació amb el PSC permetia el canvi de cromos entre l’aprovació dels pressupostos de l’Ajuntament de Barcelona a canvi dels de la Generalitat, preparant l’acord per als pressupostos Generals. A Barcelona el vot de Comuns no era imprescindible, però sí a la Generalitat. Convidats de pedra a l’acord entre ERC i PSC, que esperaven que el vot Comuns caigués sense més per l’interès de Sumar d’aprovar els Pressupostos Generals, els Comuns van dir prou i van votar en contra. Davant de l’extrema debilitat del Govern Aragonès, aquest va decidir precipitar la crisi i convocar eleccions per al 12 de maig, esperant guanyar la iniciativa amb una convocatòria ràpida.

Junts ja ha anunciat que recupera l’expresident a l’exili, la seva última carta per intentar no tornar a quedar a l’oposició. La llista serà Junts+Puigdemont per Catalunya , en un intent d’escapar a de les sigles de Junts per Catalunya, que s’identifiquen cada cop més amb la vella Convergència, el partit de la burgesia catalana, en temes com el suport a Israel, a megaprojectes turístics com les ampliacions de l’aeroport, el Hard Rock…

Ben aviat es tanquen les coalicions. A l’esquerra, Comuns es presenta i Podem renuncia a fer-ho accelerant la tendència a desaparèixer. La CUP presenta candidatura com a CUP- Defensem la terra. Estem discutint el programa per a la nostra possible incorporació a les llistes.

El 21 d’abril les eleccions basques decidiran si Bildu ja avança el PNB com a primera força. Encara que no per això accedeixi a la lehendakaritza, ja que ja s’anuncia la reedició del pacte PNB-PSE. També sembla confirmar-se una nova caiguda del bloc Sumar i Podem, que van per separat i perdrien gairebé tots els 6 escons actuals.

Mentrestant les acusacions creuades de corrupció esquitxen el PP i el PSOE. En el cas Koldo ja va provocar la caiguda del l’aleshores secretari d’organització del PSOE amb Sánchez, Ábalos. El PSOE contraatacava denunciant la parella d’Ayuso per corrupció i demanant-ne la dimissió. El ventilador alimenta el vot de descontentament que sovint capitalitza l’extrema dreta.

Les tensions generades pels processos electorals poden introduir una desestabilització del govern PSOE-Sumar, que necessita molts equilibris per tirar endavant. Però el que és decisiu és que la sortida de la crisi institucional no es resolgui per les altures, sinó que sigui la irrupció de la mobilització obrera i popular la que determini el sentit de la sortida. I amb la mobilització, la necessitat d’avançar en la construcció d’una alternativa a l’esquerra del govern PSOE-Sumar. La CUP podria ser un punt de referència, que més endavant es concretés en un front a les eleccions europees. Anticapitalistes també tindria responsabilitat en avançar en la construcció d’aquest front. Sense referents d’oposició a l’esquerra del govern, serà la dreta i encara més l’extrema dreta qui canalitzarà el descontentament.