Lenin i la degeneració estalinista de l’estat obrer. El testament 2/2
Stalin va tergiversar la història presentant-se com el continuador de l’obra de Lenin, i per això va amagar la seva darrera batalla política, contra la burocratització de la URSS. A 100 anys de la mort de Lenin, recordem aquell pols amb aquest text, que complertal’article publicat el mes passat

Hi ha una evolució categòrica entre els dubtes que Lenin expressa el 1921-22, l’enfrontament polític en les àrees que dominava Stalin (Inspecció Obrera i Camperola, Comissariat de les Nacionalitats i la pròpia secretaria general) i la conclusió a què arriba el gener del 1923: cal desplaçar Stalin del poder. Tres mesos més tard trenca tota relació personal.

Com a testament es coneix l’escrit d’un parell de pàgines dictades entre el 25 de desembre de 1922 i el 4 de gener del 1923, preparat inicialment per ser llegit en el XII Congrés del PCUS previst per l’abril del 1923. La malaltia de Lenin no li va permetre intervenir en el congrés i l’escrit no va ser llegit. Nadia Krupskaia, la companya de Lenin el va guardar i el va entregar després de la seva mort al Secretariat del Comitè Central per tal que el llegís -com havia insistit Lenin- davant el XIII Congrés del Partit. Però el triumvirat Zinoviev, Kamenev i Stalin va decidir fer-ho només davant un grup escollit de delegats el 22 de maig de 1924. Aquest grup escollit de delegats va decidir que no es llegís en sessió plenària, malgrat les queixes de Krupskaia.

El document seria tancat sota set claus per Stalin. L’oposició trotskista el va reivindicar i el va distribuir clandestinament. No va ser fins a febrer de 1956 que Nikita Kruschev en l’informe “secret” al XX Congrés del PCUS en va llegir parts per criticar a Stalin, de qui només justificava la lluita per destruir Trostky i el trotskisme. Aleshores l’escrit s’incorporà a les obres completes de Lenin.

En el testament Lenin es preocupa per evitar l’escissió a la qual pot portar l’enfrontament entre Stalin i Trostky, “els dos més destacats dirigents del CC”. Proposa l’ampliació a 50 o a 100 els membres del Comitè Central, amb obrers i camperols que no haguessin estat més de cinc anys dirigint institucions soviètiques. De Stalin afirma que “havia concentrat un poder immens i no estic segur que el sàpiga emprar amb la suficient prudència”. De Trostky diu que “es l’home més capacitat de l’actual CC” i té unes “excepcionals dots personals” encara que li qüestiona un “excés de confiança en sí mateix i una propensió a deixar-se portar massa per l’aspecte purament administratiu de les qüestions”.Adverteix que el passat no bolxevic de Trostky no ha de ser utilitzat contra ell.

Però amb una postdata del 4 de gener, Lenin assegura que Stalin és massa descortès i groller, i aquest defecte resulta intolerable per un secretari general, i “proposo als camarades que vegin la manera de retirar Stalin d’aquest càrrec” i que anomenin algú altre “més tolerant, més lleial, més correcte i més atent amb els camarades, menys capriciós, etc.”

Els darrers articles i cartes de Lenin tenien un element en comú: la lluita oberta contra Stalin. El triumvirat intentarà impedir la seva publicació. Busca l’acord amb Trostky. Al març la ruptura amb Stalin és total, l’acusa d’intimidar a Krupskaia, li demana que “es retracti de les seves paraules i demani disculpes o si prefereix la ruptura de les nostres relacions”.

En el Congrés del PCUS d’abril de 1922, el darrer en el que va participar, es mostrava molt crític: “Poderoses forces han allunyat a l’Estat soviètic del seu “camí propi”... “No, encara no hem posat els fonaments socialistes... L’essència del problema consisteix es saber separar de manera ferma, clara i serena el que constitueix el mèrit històric de la revolució russa, del que fem molt malament, del que encara no està creat i del que haurà de refer-se moltes vegades encara.”
La burocratització era incompatible con la construcció de l’estat transitori cap al socialisme. En el II Congrés dels Soviets Lenin deia: “La burgesia considera fort un estat només quan aquest pot, utilitzant tot el poder de l’aparell de govern, obligar les masses a anar on vol... El nostre concepte de força és diferent. La consciència de les masses és la que, al nostre parer fa fort a un estat. L’estat és fort quan les masses ho saben tot, poden jutjar-ho tot i ho fan tot conscientment”. L’estat soviètic es feia burocràtic i fort en el sentit burgès del terme, no en el revolucionari.

Lenin reivindicava per la construcció del socialisme la prudència, la paciència, la mesura, la moderació, el nou règim es construeix progressivament, havent de tornar passos enrere quantes vegades calgui. L’evolució de la consciència del proletariat i dels seus aliats juga un paper determinant. Reserva l’arma de la coacció només per la defensa del règim. Escriu a “Més val menys però millor” “Es precís impregnar-se d’una desconfiança saludable davant tot moviment brusc i desconsiderat, davant de tota presumpció.” És millor no precipitar les coses si no hi a esperança de formar un bon material humà”.

La mort de Lenin deixa l’ala esquerra del Partit Comunista de la Unió Soviètica sense el seu principal dirigent. Sense Lenin, Stalin, inicialment amb Zinoviev i Kamenev, té més opcions d’aïllar Trostky i s’accelera el procés de burocratització.

Però el procés de degeneració i la construcció de l’aparell burocràtic no és només qüestió de dirigents: responia a un canvi de la correlació de forces interna i internacional. La guerra civil havia desgastat l’impuls revolucionari. Molts revolucionaris i revolucionàries havien mort o s’havien dedicat a les tasques de defensa o administratives, apartats de l’acció política a les fàbriques i entre el camperolat pobre. La malaltia de Lenin coincideix en un canvi d’etapa: la derrota de la revolució alemanya d’octubre de 1923 tanca una situació revolucionària mundial oberta amb la revolució russa i obre una etapa d’ofensiva de la contrarevolució imperialista.

Lenin havia declarat el juny del 1921: “La República Socialista pot subsistir dins un setge capitalista, però, amb seguretat, no per llarg temps” I al febrer del 22: “sempre hem proclamat i repetit aquesta veritat elemental del marxisme, que la victòria del socialisme exigeix el conjunt d’esforços d’alguns països avançats”. Totes les mirades estaven a Alemanya. Necessitaven nodrir la revolució amb les forces productives més desenvolupades. Al novembre del 1922 Lenin afirmava amargament: “Estem sols, això és el que ens hem dit a nosaltres mateixos. Esteu sols: quasi tots els estats capitalistes ens ho han repetit (...) Aquí resideix la dificultat essencial, cal que ho sapiguem”.

El fracàs de la revolució alemanya era un cop terrible per l’avenç de l’estat obrer de la URSS i facilita la contrarevolució també dins la Rússia revolucionària, amb l’aparició dins el PCUS de tendències burocràtiques i restauradores del capitalisme. Stalin amb Bujarin li posen nom: la teoria del socialisme en un sol país, una completa revisió del marxisme.

La reacció contrarevolucionària no va poder destruir per complet l’estat que s’havia construït amb la revolució de 1917, però va impulsar un procés de greu degeneració. De la deslleialtat de Stalin que escandalitza Lenin es passa la destrucció sistemàtica de tota oposició, inclòs l’extermini de tota la vella direcció bolxevic als Processos de Moscou (1936-1938).

Amb Stalin es passa de la paciència en posar les bases per la construcció del socialisme als girs bruscos i la violència permanent per imposar els plans econòmics de la burocràcia, sigui quin sigui el preu humà a pagar. La classe obrera oprimida i silenciada es va allunyant d’un estat que cada cop reconeix menys com a seu. De la defensa dels drets de les minories i nacionals a l’opressió centralista i uniformitzada gran russa. No serà casual que en el primer moment en que van poder trencar amb l’estat centralitzat, en els referèndums dels 1990-1991 totes les 15 repúbliques votin per una majoria aclaparadora la ruptura.

Stalin al capdavant de la burocràcia no podia renunciar a la figura de Lenin. Mentre amagava els darrers escrits i, contràriament al que ell havia demanat i repetia la seva companya Krupskaia, el va deïficar embalsamant-lo, el va fer omnipresent amb milers de monuments... Mentre es construïa l’estat fort en el sentit burgès del terme, necessitava anul·lar-lo com a referent revolucionari i crític amb la burocratització.

Josep Lluís del Alcázar