Ja es veia venir. Aquest 24M, a 48 anys del cop genocida, anava a ser massiu. Vaja si ho va ser! Va ser multitudinari, de masses. La Plaza de Mayo es va omplir diverses vegades. Les diagonals eren rius pels quals seguien ingressant milers de manifestants. La marea mai no es va aturar des del migdia fins a caiguda la tarda. Persones de totes les edats, famílies senceres amb les seves filles i fills, grups d’amics, columnes sindicals, mocadors verds de la marea del 8M, destacant-se les i els milers que van participar per primera vegada com a “individuals”, és a dir, aquells que de manera espontània van acudir a la convocatòria. Es va entrar i va sortir diverses vegades de la Plaça mostrant que no oblidem, no perdonem, no ens reconciliem; són 30.000 i que continuarem lluitant contra la impunitat d’ahir i d’avui, ara contra el repugnant negacionisme del govern ultradretà de Milei. Marxes que es van donar a tot el país, amb llargues illes a la majoria de les províncies, arribant a estimar-se en 500.000 la concurrència a CABA, més diverses desenes de milers a tot el territori nacional, fins i tot en ciutats més petites i fins i tot pobles de l’interior.
Primera conclusió: el multitudinari 24M va ser un altre dur revés contra aquest govern negacionista i repressor de Milei-Villarruel i la gendarme Patricia Bullrich. Aquest 24 hem derrotat el “protocol anti piquet” que prohibeix mobilitzar-se pels carrers! Tremolo del pas que vam fer!

Dies previs, hi va haver un atemptat mafiós contra la vida d’una militant d’H.I.J.O.S. i van amenaçar Teresa Laborde; filla d’Adriana Calvo, que va declarar en el Judici a les Juntes. I de manera provocadora, el govern va treure un vídeo el 24 negant als 30.000 desapareguts, dient que no hi va haver genocidi (enarborant una altra vegada la “teoria dels dos dimonis”) i per la “memòria completa”. On parla, per exemple, el tèrbol personatge “Tata” Yofre, extitular de la màfia de l’exSIDE durant el menemisme, que es va dedicar a escriure llibres amb la versió dels genocides. Per la seva banda, la vice Villarruel en va fer un de propi amb el hashtag #NoFueron30.000. Això va generar més rebuig, provocant que milers es bolquessin als carrers.

Negar el genocidi quan hi ha proves i condemnes contundents de la desaparició forçada, els vols de la mort (amb l’avió que es mostra a les visites guiades de l’Ex ESMA), el robatori de nadons, les tortures i tantes vexacions, és una canallada per seguir salvant els militars genocides i els seus còmplices civils. I per seguir amb “La misèria planificada” de la dictadura que denunciava Rodolfo Walsh, delicte que se segueix cometent ara amb Milei. “No va ser guerra, va ser genocidi”, es va cantar a les places.

Aquesta gran demostració de força als carrers prova la clara predisposició del nostre poble treballador i de les noves generacions per enfrontar aquest govern, que no es deixaran arrabassar impunement les seves condicions de vida i l’atac a les mínimes llibertats democràtiques per aquests ultradretans.

Aquest 24M va ser un nou capítol de l’enfrontament obrer i popular contra el pla motoserra del govern, que va començar el 20 de desembre quan el sindicalisme combatiu i l’esquerra vam fer la marxa entrant a Plaza de Mayo a l’aniversari de l’Argentinazo i a la nit es van donar les enormes cassolades davant l’anunci del DNU. Després va venir la primera aturada general arrencada a la CGT a 45 dies de govern. Després va caure la llei òmnibus i es va donar l’extraordinari i massiu 8M del moviment de dones i dissidències. I ara aquest multitudinari 24M enmig d’aturades i mesures en molts gremis, de la docència, metal·lúrgics, a la universitat, els ferroviaris del Sarmiento, Télam, entre un llarg etcètera.

És mentida que “hi ha un poble adormit” com diuen alguns periodistes o referents peronistes. Tot això demostra el contrari. És per això que no van les polítiques de deixar que el govern es desgasti sol com pregona el peronisme, sinó el que cal és derrotar el seu pla motoserra enfrontant-lo conseqüentment amb lluita i mobilització, amb una nova aturada general i un pla de lluita nacional, com anem exigint a la CGT. Aquesta central sindical és la primera vegada que se suma a una marxa en aquesta data històrica.

També remarquem que aquest 24M podria haver estat encara més contundent. Lamentablement, va haver-hi dues marxes, per responsabilitat del peronisme i els seus organismes afins que es van negar a unificar-la com li va proposar el Encuentro Memoria, Verdad y Justicia (EMVyJ) integrada per centenars d’organitzacions i l’esquerra revolucionària. Una negativa d’enfrontar-se en unitat a la ultradreta. I en el document que van llegir, per exemple, segueixen dient que els avenços contra la impunitat els van aconseguir Néstor i Cristina, autoproclamant-se com a defensors dels Drets Humans. Però en els dotze anys de govern peronista kirchnerista va desaparèixer Julio López, es va posar el repressor Milani com a Cap de l’Exèrcit, mai no es van obrir els arxius de la dictadura i es va continuar pagant el deute extern de la dictadura. I si les lleis d’Obediència Deguda i Punt final es van anul·lar el 2003 no va ser per aquest govern, sinó per la lluita sostinguda al llarg de vint anys de diverses generacions. Reflexions que cridem a seguir fent entre les i els lluitadors.

Izquierda Socialista / FIT-Unidad, com a part de la Unitat Internacional de Treballadores i Treballadors – Quarta Internacional (UIT-QI), es va mobilitzar al costat de l’EMVyJ. Els seus principals referents van estar a la llotja on es va llegir el document, onejant la bandera Palestina. Al final vam fer un acte amb la nostra militància on vam reivindicar a les i els caiguts del nostre partit antecessor, el Partit Socialista de los Trabajadores (PST) orientat per Nahuel Moreno, que va patir els primers assassinats sota la Triple A del govern peronista dels anys 70 i els més de 100 companyes i companys detinguts-desapareguts en dictadura, al crit “Presentes, ahora y siempre”. Juramentant-nos a seguir lluitant pel que van donar la vida, per un govern de la classe treballadora i una Argentina i un món socialistes.

25/04/2024

Juan Carlos Giordano,
diputat nacional electe d’Izquierda Socialista / FIT-Unidad