Diumenge passat, 17 de març, van esclatar protestes a Santiago de Cuba, la segona ciutat del país, que posteriorment es van reproduir en altres localitats com Granma i Bayamo.

Milers de cubans van sortir als carrers en les protestes més importants des de les que es van produir l’11 de juliol de 2021; després que es comencés a aplicar un pla d’ajust que el govern de partit únic de Cuba va anomenar “Tasca d’Ordenament”. Durant els anys 2022 i 2023 també va haver-hi protestes en algunes zones del país, però sense l’abast que van tenir les que es van registrar fa una setmana.

Al crit de “corrent elèctric i menjar”, centenars de dones amb els seus nens van baixar als carrers de Santiago, davant el cansament per la falta de menjar a les tendes, i llargs períodes sense llum elèctrica. Progressivament, s’hi van anar sumant molts joves i altres persones de les comunitats, mentre les protestes s’estenien a altres zones del país.

En les últimes setmanes es va agreujar la crisi elèctrica que ja és un problema endèmic a Cuba, i a això s’hi va sumar una gran escassetat d’aliments, medicines i altres béns bàsics. En el cas de l’electricitat, la situació es va aprofundir a causa de la falta de combustible per a proveir les termoelèctriques, produint-se apagades de fins a 8 i 10 hores en gairebé tota l’illa. A tot això se suma una inflació desbordada que ha destruït el poder adquisitiu del poble cubà.

El sistema elèctric de Cuba està col·lapsat des de fa anys. De les 8 plantes termoelèctriques terrestres, 7 tenen més de 40 anys, i estan severament deteriorades, no només a conseqüència del bloqueig imperialista, sinó fonamentalment per la falta d’inversió i manteniment, ja que el règim cubà ha privilegiat la construcció de luxosos hotels i la inversió en turisme al servei dels negocis amb les multinacionals, en detriment dels serveis públics i els salaris de les treballadores i treballadors.

Davant les protestes, el govern ha ocupat policialment la ciutat de l’Havana com a mesura preventiva davant la possibilitat que la protesta s’estengués a la capital. Així mateix, va tallar la connectivitat d’internet, la qual cosa no va evitar que es difonguessin imatges i vídeos de les protestes.

Les veritables causes de la crisi social

El president Miguel Díaz-Canel a través de la xarxa social X (abans Twitter), va atribuir a “terroristes” radicats a Miami la responsabilitat de les protestes. I va afirmar, restant-li significació a les mateixes que: “Diverses persones han expressat la seva disconformitat amb la situació del servei elèctric i la distribució d’aliments. Aquest context ha estat aprofitat pels enemics de la Revolució, amb finalitats desestabilitzadores”.

Això és completament fals i allunyat de la realitat. La veritat és que les protestes són expressió genuïna del cansament del poble cubà davant la fam, els alts preus dels béns de primera necessitat, les tremendes mancances i la repressió del govern de partit únic.

El règim cubà també sol atribuir els mals socials i econòmics que afligeixen al poble al bloqueig imposat per l’imperialisme nord-americà des de la dècada dels anys 60. Aquest bloqueig criminal ha tingut conseqüències extremes en l’economia del país, però no és l’única causa dels problemes que afronta Cuba.

La causa fonamental del malestar social i de les protestes que es van produir tenen a veure amb el fet que des de fa més de 30 anys el règim cubà va avançar en l’obertura de l’economia a la inversió estrangera privada, especialment a grans transnacionals en el turisme i altres sectors, restaurant-se d’aquesta manera l’explotació capitalista a Cuba.

Això ho amaga el règim del Partit Comunista cubà; però també la premsa mundial patrona, que pot dir que aquesta situació “és deguda al socialisme”. Així ho repeteixen fins al cansament Trump, Milei, Bolsonaro i cia…

Moltes lluitadores o lluitadors encara poden creure que Cuba és un país socialista, però ja no és així. A Cuba no hi ha cap socialisme. Es tracta d’un règim de partit únic repressiu que a l’estil de la Xina, governa per als nou-rics i les seves aliances amb les transnacionals.

A Cuba l’economia està dominada per les anomenades empreses mixtes, en les quals el govern cubà està associat a transnacionals i permet que es treballi amb salaris de 20 a 30 dòlars.

En la producció del rom existeix la Corporació Cuba Ron S.A., formada per empresaris cubans i la francesa Ricard Pernod (propietària del whisky Chivas Regal). En turisme intervenen les multinacionals espanyoles Sol-Melià i Barceló, associades amb les corporacions Cubacan i Gavina, capitals cubans privats i estatals (en particular de les forces armades). En níquel i cobalt opera des de 1992 la cubana canadenca Metal·lúrgica de Moa, amb la multinacional Sherrit. En tabac existeix des de 1994 Havans S.A., associada a l’estatal Cubatabaco i l’espanyola Altadis, la qual és propietat d’un grup anglès, manejant el 80% del mercat mundial de cigars. Aquesta és la realitat capitalista de Cuba.

Tot això ha portat nefastes conseqüències en el terreny social, aprofundint-se la pobresa i la desigualtat. Treballadors amb salaris miserables, serveis públics cada vegada més deteriorats, en un context general de restricció a les llibertats democràtiques. Mentre que els militars i alts jerarques del govern i el partit gaudeixen de tota classe de privilegis. Alts salaris, habitatges de luxe en barris exclusius, accés a dòlars, i a les anomenades botigues de Mercat de Lliure Convertibilitat (MLC), on adquireixen tota classe de productes, molts d’ells importats, i als quals tenen escàs accés la majoria de les treballadores i treballadors cubans. Només els que reben remeses de parents o amics de l’exterior.

Un típic ajust capitalista

A Cuba es va anunciar enguany un duríssim ajust, el més sever en dècades, que inclou mesures com un increment del 25% en la tarifa elèctrica residencial, la triplicació del cost de proveïment d’aigua i un augment del 25% del preu del cilindre de gas liquat domèstic, i un increment del 500% del combustible. S’augmentaran les tarifes del transport públic, s’eliminaran els subsidis als aliments bàsics inclosos en la cartilla d’avituallament; un sistema de distribució d’aliments que existeix a Cuba des de la dècada del 60, cada vegada més reduït. Per exemple, en 2003, li donaven a la ciutadania cada mes 207 grams de cafè, i l’any passat només 20 grams. Mentre el sucre refinat va passar d’1,6 quilos el 2003 a menys d’un quilo el 2023.

D’altra banda, es produirà una nova devaluació del peso respecte al dòlar; a més es congelarà l’ingrés de treballadores i treballadors a la planta de l’Estat, i s’augmentarà l’impost a la compravenda de béns, una espècie d’IVA, que afecta els que menys tenen pagant directament al preu dels productes de consum popular.

Això no és més que un típic ajust capitalista, similar als aplicats en altres països d’Amèrica Llatina. Les conseqüències del qual són un deteriorament profund del nivell de vida del poble cubà, amb el rerefons d’un règim repressiu i autoritari, sense dret a la protesta, a la vaga, ni a l’organització autònoma del poble i els treballadors.

El poble cubà de nou va sortir al carrer perquè no aguanta més la misèria, no suporta més l’alt cost dels aliments, l’escassetat de medicaments, les apagades, i les restriccions imposades pel règim de partit únic al seu legítim dret a protestar.

El que ha passat a Cuba s’assembla a les mobilitzacions que es donen en altres països llatinoamericans contra els plans d’ajust al poble treballador.
Com a socialistes revolucionaris, que sempre hem estat en la primera fila contra el bloqueig ianqui i contra qualsevol mena d’agressió a Cuba, fem una crida a la solidaritat amb els treballadors, la joventut i tot el poble cubà.

Defensem el seu dret a organitzar-se, tenir llibertat per a fer vagues i manifestar-se. En el camí d’acabar amb el règim de partit únic i aconseguir un veritable socialisme, amb democràcia per a les i els treballadors, la joventut i el poble cubà.

Des de la UIT-QI donem tot el nostre suport a les protestes que continuen desenvolupant-se a Cuba. Plantegem que a la calor de les protestes els joves, els treballadors i les dones s’organitzin per a continuar enfrontant l’ajustament i es vagi conformant una alternativa d’esquerra revolucionària enfront del govern i que es distingeixi dels sectors de dreta i proimperialistes.

22/03/2024

Miguel Ángel Hernández, dirigent del PSL-Veneçuela i la UIT-QI