Entre el 26 i el 31 de juliol de 1909 els obrers de Barcelona van protagonitzar una revolta contra la guerra
colonial i contra l’església. L’episodi que la burgesia va anomenar «Setmana Tràgica» es va cloure amb una
repressió brutal, però va demostrar el potencial del proletariat i va fer trontollar el règim de la monarquia
d’Alfons XIII, que va quedar tocat de mort. Cent anys després, quan encara perviu la lectura escandalitzada
per la crema de convents, recordem el moviment revolucionari, precedent del juliol del 36.

El 1909 les condicions de vida en
els barris treballadors eren
dramàtiques: 60% d’analfabetisme,
jornades laborals de més de 12
hores, sous de misèria que
contrastaven amb una inflació
galopant per les polítiques
aranzelàries de protecció d’una
indústria obsoleta... El cost mínim
de supervivència d’una família era
de 112 pessetes mensuals i el salari
mitjà era de 4 pessetes al dia. Uns
20.000 nens treballaven, sobretot al
tèxtil. Malgrat la dura repressió, el
moviment obrer intentava obrir-se
camí des de finals del segle XIX, amb
la creació dels primers sindicats. El
1902 es va produir la primera vaga
general a Barcelona, que es
prolongà una setmana i acabà amb
la majoria de les naixents
organitzacions de treballadors
clausurades. Dos anys més tard
naixia Solidaridad Obrera, el primer
intent d’unificar diversos sectors en
una central sindical. El maig de 1909
comptava amb més de 15.000
afiliats a Barcelona i rodalies. Al seu
interior, sota la influència de la
revolució russa de 1905, sectors de
l’anarquisme evolucionaven des de
la vella estratègia bakuninista de
l’acció exemplar cap a l’aposta per
un moviment de masses
revolucionari. També el PSOE i la
UGT jugaven un paper dins la Solidaridad,
però la seva política de
rebuig a la vaga general, titllada
d’aventurisme anarquista i la seva
obsessió per potenciar les
institucions governamentals de reforma
social per aconseguir millores
econòmiques van provocar una profunda
crisi a les seves files.

El 1909 el Partit Radical de
Lerroux tenia una gran influència
sobre la classe treballadora i va
guanyar amb majoria absoluta les
eleccions municipals a Barcelona.
El seu objectiu era crear un partit
que limités el pes del catalanisme i
alhora apartés el moviment obrer de
qualsevol projecte revolucionari. Va
ser precisament Lerroux qui fundà
la primera Casa del Pueblo a Barcelona
i creà les primeres xarxes
de beneficiència i protecció social
per als sectors més depauperats.

En aquest context, la monarquia
es va embarcar en una nova aventura
colonial al Marroc. Després de
la pèrdua el 1898 de les darreres
colònies americanes, que havia ferit
l’orgull dels militars, la burgesia
espanyola (i sobre tot la catalana,
amb una indústria que depenia en
gran mesura de les exportacions als
mercats protegits colonials)
necessitava fer-se un espai.

L’empresari Eusebi Güell, associat
al comte de Romanones, tenia un
complex miner prop de Melilla. El
tercer soci, el marquès de Comillas,
era a més l’amo de la
Transatlàntica, la companyia que
s’encarregaria de transportar les
tropes des de la península fins al
Marroc. Els embarcaments es feien
a Barcelona.

Per tal de frenar les aspiracions
d’Alemanya i Gran Bretanya,
França havia acordat amb la
monarquia espanyola repartir-se el
Marroc en dues zones d’influència.
Contra el domini colonial es va alçar
un moviment de resistència i el
govern, presidit pel conservador
Antonio Maura (que cauria a causa
de la Setmana Tràgica i amb ell el
decimonònic sistema de torn de
partits), va decidir l’inici de la guerra,
quan el 9 de juliol els rifenys van
atacar les mines espanyoles.

El govern va mobilitzar
immediatament els reservistes, que
eren bàsicament obrers, en molts
casos caps de família. Els burgesos
es lliuraven d’anar a la guerra pagant
una redempció de 1.500 pessetes
o enviant un «substitut». Amb
l’experiència dels morts i els mutilats
del 98, era evident que es tornava a
vessar sang obrera per defensar els
interessos dels privilegiats.

El diumenge 18 de juliol
embarcaven a Barcelona els
primers regiments formats per
reservistes. Les seves dones van
encendre la flama de la revolta,
indignades quan, com era costum,
nombroses dones burgeses es van
acostar al port per acomiadar els
soldats i lliurar-los tabac, estampetes
i escapularis. Durant tota la tarda les
treballadores van protagonitzar
manifestacions pel centre de la
ciutat, que foren durament
reprimides. El mateix dia el II Congrés
de la Federació Socialista de
Catalunya aprovava una campanya
contra la guerra.

De seguida va començar a circular
la idea entre les organitzacions
obreres d’una vaga general per aturar la guerra imperialista. El dimarts
van arribar notícies de la mort dels
primers reservistes al Marroc, que
van escalfar més l’ambient. El dia
següent, un míting dels socialistes
a Terrassa, amb més de 4.000
obrers, va aprovar una resolució per
la convocatòria de la vaga general.

Finalment la UGT va acabar
convocant-la a tot l’estat pel 2
d’agost. Però tot es va accelerar
dissabte, en saber-se la mort de 26
soldats a mans dels rifenys. La
resposta era inaplaçable i Solidaridad
Obrera va llençar la
convocatòria pel dilluns 26. El comitè
central de vaga estava format per
un socialista, un sindicalista i un
anarquista. La vaga va ser ratificada
per una assemblea de delegats
de fàbrica de tota la comarca.

Vaga general i insurrecció

La vaga va tenir un seguiment
massiu i va paralitzar Barcelona. Les
dones van ser les més actives en
els piquets. Només hi va haver
enfrontaments destacables per aturar
els tramvies, que el govern va
intentar sense èxit mantenir en
funcionament. A les principals
poblacions catalanes com Sabadell,
Terrassa, Granollers, Vilanova,
Sitges, Mataró, Manresa la vaga
també va ser unànime.

Els treballadors van assaltar
quartells i es van enfrontar amb la
Guardia Civil i la policia. Alguns presos
polítics van ser alliberats de les
comissaries. Es van tallar les línies
de ferrocarril i s’alçaren barricades
a tota la ciutat. Soldats i policies es
negaven a reprimir els manifestants.
El govern va obligar a dimitir el
governador civil, Ossorio que no
volia emprar l’exèrcit per por que
confraternitzés amb els treballadors.

En algunes ciutats de l’àrea metropolitana
es van constituir Juntes
Revolucionàries que substituïren els
ajuntaments, però a Barcelona no
es va arribar a generar un doble
poder. El comitè central de vaga va
quedar desbordat: havia previst una
mobilització pacífica per obligar el
govern a aturar la guerra i es trobava
al capdavant d’una insurrecció
obrera que les institucions no
podien sufocar. Tampoc els
anarcosindicalistes tenien un programa
clar,
convençuts
que el
g o v e r n
c a u r i a
simplement
pel fet
d’allargar la
vaga. De fet
van ser els
p r o p i s
treballadors
qui van decidir
continuar
la vaga el
dimarts: el
comitè ni tan
sols s’hi va
pronunciar.

Enlloc de prendre el poder a Barcelona
i estendre el moviment al
conjunt de l’Estat, Solidaridad
Obrera i el comitè de vaga van trucar
a la porta dels partits
republicans, tan dels radicals com
dels catalanistes, per què
proclamessin la república i
prenguessin la direcció política del
moviment. Com explicarà Andreu
Nin en un article publicat el 1933,
«los obreros barceloneses, sin una
organización o un partido político
que les orientara, se vieron desamparados
y concentraron su furor en
los conventos y las iglesias, personificación
tangible, a sus ojos, de la
reacción. La organización
obrera, después de
haber declarado la huelga
general, creía haber
cumplido ya con su misión.

Ahora, según ella,
eran los partidos republicanos
los que debían
entrar en acción y canalizar
el movimiento en
el sentido de la lucha
decisiva contra la monarquía.
Pero en vano
los delegados del comité
de huelga, único organismo
directivo del
movimiento, visitaron a
los líderes republicanos para solicitarles
se pusieran al frente de la insurrección.

Unos habían desaparecido,
otros se escondían en el desván,
otros se los echaban de encima
a cajas destempladas. A la hora
de las responsabilidades, todos se
volvían atrás». Tampoc va arribar
l’extensió del moviment a la resta
de l’Estat. El govern va presentar
els fets de Barcelona com una
revolta separatista i la lluita va quedar
aïllada.

La crema de convents

Sense una direcció política, el
moviment es va llençar a la crema
d’esglésies, convents i escoles
catòliques. L’església era una
institució profundament odiada pels
sectors populars. Les raons de la
força de l’anticlericalisme a la
història de l’Estat espanyol s’han de
buscar en l’enorme poder econòmic
de l’Església (a principis de segle
controlava un terç de la riquesa total
del país), de la qual feia
ostentació amb gairebé 400
convents només a Barcelona, i en
la seva fusió amb capitalistes i
terratinents. A més feia funcionar
els seus negocis amb mà d’obra
esclava (orfes i monges), amb la
qual cosa pressionava a la baixa els
salaris de tothom. Així ho explicava
José Comaposada, participant a la
Setmana Tràgica. «¿De dónde proceden
tan cuantiosos capitales? Ya
lo hemos dicho: en su inmensa
mayor parte de la doble e inicua
explotación que en estos edificios
se realiza, de la que tocan dolorosas
consecuencias, no solo los infelices
desgraciados a quienes el
fatal destino ha llevado a aquellos
antros, sino a miles y miles de obreras
de todos los oficios, obligadas a
morir trabajando día y noche para
ganar jornales indignos por lo bajos, pues por mucho que se dejen
explotar, pesa siempre sobre ellas
como losa de plomo la amenaza de
la confección del convento.» A més,
l’Església monopolitzava un sistema
educatiu concebut per consolidar
les diferències de classe. En tercer
lloc, històricament havia estat el
centre de la reacció, contra tota idea
de llibertat i de progrés.

Els historiadors no es posen
d’acord alhora d’explicar fins a quin
punt la crema de convents va ser
un moviment espontani o fomentat
pel Partit Radical de Lerroux, que
preferia que els obrers ataquessin
esglésies enlloc d’ocupar les
fàbriques i prendre el poder polític.

Uns 80 edificis van cremar aquella
setmana. Però, contra el que
assegurava la propaganda burgesa,
es va preservar la integritat dels
frares i monges i no es van produir
pillatges. Al convent de els
Jerònimes, de rigorosa clausura, un
grup va profanar les tombes
buscant les proves de les tortures i
assassinats que les llegendes
populars atribuïen a aquest tipus
d’establiments. En veure que tots
els cossos tenien lligades les mans i
els peus (com corresponia a la
tradició medieval), van voler portarlos
a l’Ajuntament per tal que els
regidors certifiquessin els suposats
martiris. La macabra processó per
la ciutat, tot i que anecdòtica, va
utilitzar-se després per justificar una
brutal repressió.

La repressió

Sense objectius polítics clars, la
revolució va començar a perdre
forces. Centenars de Guardies Civils
van arribar d’arreu i el govern va
recuperar el control de la ciutat. El
dissabte es van liquidar les últimes
barricades als barris treballadors del
Clot i Horta.

Durant la setmana, desenes de
treballadors havien estat
assassinats per
franctiradors («los
hombres del terrado
»), però recuperat el
control, el govern va
imposar una repressió
a gran escala, reclamada
per la burgesia
catalana, que abans
era burgesa que
catalanista. Fins el
novembre es va
mantenir la llei marcial.

Amb una campanya
per promoure la delació, més de
2.500 treballadors van ser
empresonats al castell de Monjuïch,
la presó Model i la vella i fins i tot en
vaixells. A la resta de Catalunya el
nombre de presos és incalculable.
Cinc persones van ser executades,
entre ells un jove amb síndrome de
down acusat de ballar amb el
cadàver d’una monja. 59 foren
condemnats a cadena perpètua i
175 van ser desterrats. Tots els
locals sindicals, centres, societats
obreres i seus republicanes van ser
clausurades. També les escoles
racionalistes.

La víctima més coneguda va ser
el pedagog Francesc Ferrer i
Guàrdia, fundador de l’escola Moderna,
que no havia estat implicat
en la revolta, però va convertir-se
en cap de turc. La farsa del seu
judici i el seu assassinat van donar
lloc a manifestacions arreu del món,
fins a la Patagònia rebel.
El govern pretenia imposar un
càstig exemplar al moviment obrer,
però malgrat l’amplitud de la
repressió els mateixos treballadors
protagonitzarien, nou anys més tard
l’anomenat Trieni Bolxevic. (1)

Un punt d’inflexió

La Setmana Tràgica marca un
abans i un després a la història de
la lluita de classes espanyola. El sistema
polític de la Restauració,
basat en el torn pacífic de
conservadors i liberals al poder, sobre
la base de les xarxes caciquils
va entrar en crisi. Alfons XIII va
haver de destituir Maura després de
l’onada de mobilitzacions arreu del
món contra la repressió a Barcelona.
La monarquia també va haver
de renunciar a la campanya colonial,
sense haver aconseguit cap
objectiu i preparant la nova Guerra
del Rif, que començaria dos anys
més tard.

La revolució de Barcelona va demostrar
la naturalesa de la gran
burgesia catalana, que abandonà tot
intent d’autogovern per entrar,
temorosa de la classe obrera, als
successius governs de Madrid amb
ministres de la Lliga Regionalista.
També es va evidenciar els límits del
projecte del radicalisme lerrouxista,
amb uns dirigents desprestigiats que
passarien obertament a la reacció.
La incapacitat de la resta de partits
republicans també va ser clara als
ulls de la classe obrera, i només
l’aliança que els oferí el PSOE els va
permetre mantenir una influència significativa
fins la proclamació de la II
República.

Al si del moviment obrer, el PSOE
i la UGT van guanyar pes fora de
Catalunya amb les campanyes de
solidaritat amb els represaliats de la
Setmana Tràgica. Per contra, a
Catalunya no s’oblidaran les seves
vacil·lacions i la negativa a estendre
el procés. La UGT abandonà la Solidaridad
Obrera, acusant els
anarquistes de violents. El sindicat
quedarà en mans dels
anarcosindicalistes, que tot i estar
també mancats d’una orientació
política, havien demostrat la seva
combativitat. El 1910 constituiran la
CNT, d’àmbit estatal, que es
convertirà en la principal força sindical
catalana.

Notes:

1) Entre 1918 i 1921es va produir un
augment de la mobilització obrera i
camperola, com a conseqüència del
triomf de la revolució russa. A més de
les lluites al camp andalús, a Barcelona
es van produir importants
enfrontaments entre la policia i l’exèrcit,
a les ordres del general Martínez Anido,
i obrers anarquistes. La patronal va
contractar pistolers per assassinar els
dirigents obrers