LI

ACTE: "YOLANDA NO OBLIDEM"

2013-05-21T06:13:20Z

Divendres 24, 19h Acte a l'Ateneo Rojo. C / Ciudad Real 25 Metro Joanic.

"Yolanda, no oblidem"

per denunciar la complicitat de la policia amb Emilio Hellin, assassí confés de Yolanda i que treballa per a la policia, i també en la formació de Mossos i Ertzaintza.

VEUR TOTS ELS DOCUMENTS SOBRE L'ASSASSINAT DE YOLANDA I ACTES ANTERIORS

L'esquerra amb la Revolució siriana

2013-05-13T16:27:21Z

En paral·lel a les activitats del fòrum Mundial de Tunísia es produïen una sèrie de reunions que cercaven concretar un principi d'acord entre organitzacions de l'esquerra siriana i kurda amb l'esquerra internacional, per concretar una sèrie d'activitats conjuntes en solidaritat amb la revolució siriana i per la fi de la dictadura d'Al- Assad.

Núm. 124 - Maig 2013

2013-05-13T16:16:24Z

"La revolució tunisiana ha de continuar"

Redacció — 2013-05-13T11:50:56Z

Lluita Internacionalista. Com va ser la teva militància sota la dictadura de Ben Ali?

Fathi Salaaoui- Vaig començar a militar sota el règim de Habib Bourghiba, el 1984. Aleshores Ben Ali era un dels seus comandants. El gener del 84 hi va haver la revolta del pa, on vaig perdre un cosí i em van empresonar durant 9 mesos. Després sota Ben Ali vaig patir dos intents d'assassinat. Vam pensar de posar en marxa un corrent trotskista i vam fundar l'Organització Comunista Revolucionària (OCR). Havia conegut el marxisme a través d'un camarada algerià: va ser com un regal. La meva família era d'origen miner, de la ciutat de Kef: vaig créixer amb la por que els meus pares o tiets morissin a la mina. Quan vaig llegir el Manifest Comunista vaig adonar-me que allò era una resposta. Vaig llegir El Capital quan estava a la presó. Als 16 anys vaig començar a pensar en la revolució. El marxisme em semblava com la vida mateixa. També vaig llegir i tenir contacte amb estalinistes, però allò no m'agradava. Vaig conèixer el trotskisme a través dels camarades libanesos. Vaig entendre que no es podia fer una revolució per etapes, que la revolució havia de ser permanent i mundial.

LI.- En quin moment està la revolució tunisiana?

FS.- Té altibaixos. Ara estem en un punt alt, encara que ens van matar un dels grans camarades, Choukry Belaïd, continuem la nostra lluita. Ja hem perdut una part massa gran de les nostres vides i de la nostra salut amb la dictadura. Intentem ser millors per ser útils al nostre poble i a tots els pobles del món. Ennahda [formació islamista majoritària al govern] és un partit integrista, que intenta utilitzar la religió per donar una aparença democràtica, però en el fons és un partit feixista, que instrumentalitza les creences del poble. Des del govern, els islamistes estan imposant retallades i estan endeutant el país, cosa que suposa més pobresa pel poble, mentre ells s'enriqueixen.

LI.- Com es desencadena la revolució?

FS.- Va ser com pujar una escala: la vaga de fam de Taoufik Ben Brik al 2000, les protestes del 2005 i l'esclat de la conca minera de Gafsa al 2008. Allà també ens van detenir. En períodes intermitents m'he passat 16 anys a la presó. I de la mateixa manera que lluitàvem contra la dictadura de Ben Ali ho farem contra la d'Ennahda. Per nosaltres són dues cares del mateix règim. Per lluitar contra Ennahda vam fundar amb altres companys el Front Popular, estem creant grups a totes les regions. Vam començar cinc partits. Vam fixar una plataforma i vam cridar a tots els camarades a unir-s'hi. Ara tenim 13 partits i moltes organitzacions properes, com la Unió de Diplomats en Atur, l'Associació de Dones Democràtiques o Raid-Attac. I també volem establir contactes internacionals amb organitzacions de l'esquerra d'arreu de la Mediterrània.

LI.- Quins són els principals elements programàtics?

FS.- Denunciar la dictardura d'Ennahda i exigir condicions de vida dignes pel nostre poble: sobre tot sanitat pública i feina. Pensem que al voltant de l'UGTT es pot fixar una sortida pels treballadors, els aturats i els pobres. Defensem la formació d'un govern de treballadors al voltant de l'UGTT. Diem al poble que no tingui por, que lluiti, que reaccioni contra la violència que Ennahda imposa a través dels salafistes per espantar-nos.

LI.- Aquest any hi ha d'haver eleccions.

FS.- No sé si les arribaran a fer, però està clar que amb els diners Ennahda intentarà aprofitar-se de la gent per encobrir el seu fracàs. Hem de combatre'ls continuant la revolució, perquè el que vol Ennahda és donar continuïtat al règim. Nosaltres hem de lluitar per un canvi de fons. Hem d'encoratjar el poble a fer política, a comprendre el què està passant. Perquè si el poble entén que Ennahda no està treballant pel poble també els faran fora, com van fer amb Ben Ali. I faran el mateix amb la dreta de Nidah Tunis: són les dues cares de la mateixa moneda. La revolució continua avançant, encara que de vegades sembli que va enrere.

LI.- Com voleu construir una organització revolucionària?

FS.- Volem fer-ho amb els treballadors: amb l'UGTT, amb la Unió de Diplomats en Atur i amb la Unió General d'Estudiants. Construir-nos dins el poble i els treballadors per actuar. A nivell internacional busquem el suport dels camarades de l'esquerra i dels marxistes per tirar endavant el procés revolucionari. Compartim les mateixes inquietuds aquí que a Egipte, a Síria, Bahréin, Iemen, Marroc i Algèria. Lluitem contra l'imperialisme arreu del món.

LI.- Què penses del que passa a Síria?

FS.- La revolució siriana ha estat un procés més complexe que el de Tunísia perquè allà hi ha les armes i també el pes de Hezbollah, que en el fons va aprendre de l'experiència del Partit Comunista Libanès. Ara s'ha desvetllat la seva autèntica naturalesa: abans es deia que lluitava pels libanesos contra Israel, ara està al costat de Baixar, de l'imperialisme i del capitalisme. Ara els nostres companys de l'esquerra libanesa i siriana tenen molt més fàcil denunciar- los: el líder de Hezbol·lah, Hassan Nasral·là, estava molt ben vist en tot el món àrab. Però a Síria s'ha posat de costat del règim, de l'imperialisme i del capitalisme i contra el poble. Això és una oportunitat per a tots els comunistes àrabs i del món, perquè en el fons Hezbol·lah era un obstacle per a un procés revolucionari a la regió. Penso que és molt imporant l'acord a què es va arribar a Tunis per la campanya internacional de solidaritat amb la revolució siriana des de les o r g a n i t z a c i o n s d'esquerra. En aquest marc, a Tunísia estem treballant en la setmana de la solidaritat internacional i en l'organització del congrés de finals de juny. Des d'aquí vull convidar totes les organitzacions de l'esquerra a participar- hi.

LI.- Com veus la situació a Europa?

FS.- Tenim l'esperança que hi hagi una revolució a Grècia, Espanya o Portugal. Potser no és immediat, però s'està preparant. Volem contribuir a e m p è n y e r - l a endavant. Sobre tot a Grècia, ni la UE, ni els Estats Units han pogut aturar la gent. Esperem que arribi aviat!

"Dones i treballs: les més precàries de les precarietats"

Natalia Renzi — 2013-05-13T11:00:02Z

La burgesia capitalista ho vol tot sense contemplacions i hem de respondre en línia amb aquesta consideració, sortint al carrer, organitzant moviments de resistència a les nostres feines, recolzant solidàriament totes les lluites, participant i unint-nos envers la dictadura del capital.

Per tot el mon, les condicions de vida de la classe treballadora son colpejades i amenaçades per les envestides que el capitalisme aplica a través de les accions i polítiques dels governs mercenaris implantats per la burgesia, mitjançant el dubtós sistema electoral falsament democràtic, que respon exclusivament als interessos de la banca. Amb aquesta brutal estratagema a la que anomenen democràcia i no ho és pas, el sistema financer creix i s'enriqueix alimentat pels pressupostos de la nostra salut, educació, serveis socials, feines, transport i habitatge. El sistema capitalista busca obtenir el màxim benefici oprimint la classe treballadora amb l'argument fraudulent del deute públic, el preu és el nostre esclavatge.

El 8 de març les dones vam sortir al carrer, com tots els anys, per commemorar el Dia Internacional de la Dona Treballadora, vam recordar a les 142 vaguistes que al 1911 van ser cremades vives dintre de la fàbrica tèxtil pel seu patró i ens vam solidaritzar amb totes les lluitadores d'arreu del món, perquè la lluita no està acabada. Aquesta setmana a Bangladesh 40- 43 dones treballadores del sector tèxtil van morir i centenars van resultar ferides com a conseqüència de la caiguda de l'edifici on treballaven per a marques de roba estrangera conegudes. El patró que les tenia tancades no les va deixar marxar malgrat que les parets s'estaven ensorrant (veure article). La història es continua repetint: l'avarícia dels explotadors no te límits. Denunciem els fets i la hipocresia de qui fa com si passes res.

Per això, tal com hem cridat el 8 de març que nosaltres no devem i per tan no pagarem, tornarem a sortir l'1 de maig amb els nostres companys de la classe treballadora per denunciar al patriarcat i al capitalisme, els veritables responsables de la crisi que ens ha portat fins aquests nivells d'endeutament fraudulents que volen utilitzar com a excusa per continuar robant-nos el fruit del nostre treball.

Per a tota la classe treballadora l'enemic és el mateix: la burgesia. Per això, des del Grup de Dones de Lluita Internacionalista, sostenim que la solidaritat entre dones ha de ser amb la classe obrera i no amb les burgeses que ocupen llocs de poder. Estem convençudes que un feminisme revolucionari que enfronti l'explotació de les dones ha de ser un feminisme de classe, perquè som conscients que amb la burgesia no podem establir cap unitat, per més dona que sigui l'Àngela Merkel, la Soraya Sáenz de Santamaría, la Carme Chacón, la María Teresa Fernàndez de la Vega, l'Elena Valenciano, la María Dolores de Cospedal, l'Alicia Sánchez Camacho, la Irene Rigau, la Hillary Clinton, la Margaret Thatcher, la Letizia Ortiz, la Christine Lagarde, la Joana Ortega o la Cristina Kirchner.

El treball de les dones no només és el salari de les nostres feines tan precàries, també és el que ens roben a les aturades i el que com a dones tenim invisibilitzat: el treball domèstic de criança i reproducció dels futurs treballadors i exclosos, el treball de cura dels malalts i dels ancians que el sistema expulsa i deixa desprotegits. Un treball que es veu afectat amb les últimes retallades sobre la Llei de Dependència que porten a la misèria a famílies senceres i ens enfonsa encara més a les dones, perquè ens encadena a treballar a casa sense remuneració i ens responsabilitza de les deficiències d'un Estat que va treure els ajuts i els diners que es destinaven per aquest serveis socials.

També som dones les que conformem un exèrcit de treballadores de la neteja, treballadores que en molts casos no es troben dintre del sistema o que per trobars'hi han de pagar elles mateixes la seva seguretat social. Moltes treballadores som immigrades que venim a treballar a Europa, moltes varen deixar els seus fills amb les avies i són les encarregades de sostenir l'economia familiar des de l' estranger; països com l'Equador mantenen la seva economia amb aquest exèrcit de dones de la neteja.

Les dones som una majoria que utilitza el transport públic per estudiar, treballar i portar als fills a l'escola, som les que més utilitzem la sanitat i treballem en ella, som la majoria de les dependentes de botigues i supermercats com també la majoria que fem les compres domèstiques, som la majoria de les treballadores i alumnes de l'educació i mares dels destinataris d'aquesta feina educativa. Són aquests papers clau en la societat els que ens permeten solidaritzar-nos amb tots els sectors quan estan en lluita, tenim en les nostres mans la possibilitat de recolzar i garantir les vagues i les mesures de força de la classe treballadora.

Una dona violada, colpejada, expulsada de la seva feina per la possibilitat de quedar- se embarassada, una mare pluriempleada, una desnonada, una estudiant becària explotada, una dona prostituïda i perseguida per màfies i policies, una dona que no pot pagar un avortament ni decidir lliurement sobre el seu cos, una dona immigrant a la que no se li reconeix el dret a la salut és una treballadora oprimida i a ella li donem la nostra solidaritat revolucionària, perquè aquesta és la solidaritat que funciona: la solidaritat de la classe treballadora.

Recordeu: Les dones no estem soles, el 25 de maig de 11:00 a 20:00 participeu tots i totes a les Jornades Estacionals de Primavera: Dones i Treballs, organitzat pel Grup de Dones Llibertaries de la Secretaria de la Dona de CGT, al mateix sindicat en carrer Laietana; porteu per compartir una ració de menjar que vulgueu preparar i coberts!

Hi ha un deute legítim i una altre il·legítim? Auditoria versus no pagament.

Lluita Internacionalista — 2013-05-13T10:35:47Z

La crisi de l'economia capitalista s'aprofundeix i -com va passar amb sectors sencers d'Amèrica Llatina o de l'Àfrica fa anys- està deixant misèria, destrucció, emigració... al seu pas. El capitalisme financer imposa la seva lògica a la resta de la societat: tot per a la banca, misèria i gana pels treballadors/ es. Als països europeus més afectats com Grècia, Irlanda, Portugal i Espanya, enfront dels durs plans d'ajust, no apareix una alternativa encara que s'estenen les exigències. La disjuntiva és pagar a la banca (o rescatar-la) i els duríssims plans d'ajustaments que això comporta o no pagar i dedicar els diners a les necessitats de la població. El 22 i 23 del passat mes de març es va reunir a Tunísia una trobada d'organitzacions de l'esquerra contra el deute. La trobada estava organitzada pel Front Popular de Tunísia, en el qual hi participaren 13 organitzacions de l'esquerra tunisiana, per compartir el debat amb altres del Marroc, Algèria, Egipte, Síria, Grècia, Itàlia, Portugal, França, Bèlgica i, per l'Estat espanyol, Izquierda Unida, Esquerra Anticapitalista, Sortu, CUP i Lluita Internacionalista.

Es van presentar tres informes sobre les conseqüències del deute a Tunísia, Egipte, Grècia, Portugal i Espanya. Els efectes del pagament del deute en tots aquests països han estat terribles sobre les classes treballadores: acomiadaments a milers, caiguda de salari, desnona-ments, augment d'impostos directes, destrucció del sistema públic de sanitat i educació... D'aquesta forma milers de milions cada any surten del salari directe i indirecte dels treballadors/es per anar a les arques del sistema financer i a les grans fortunes. La conseqüència de l'ajustament és un enfonsament progressiu del teixit econòmic. La jornada va abordar la qüestió de com fer front a aquesta xacra i robatori social massiu.

El debat sobre el deute il•legítim i l'auditoria

La resolució final i la política defensada amb un temps especialment ampli per Eric Toussaint, -economista belga del Secretariat Unificat de la IV Internacional (l'organització internacional d'Izquierda Anticapitalista i Revolta Global)- van centrar la lluita contra el deute en la necessitat d'establir una auditoria per definir el seu caràcter, i concloure quina part del deute és legítima o il•legítima. A partir d'aquesta definició, es planteja una política de rebuig al pagament del deute il•legítim.

Però quan parlem de deute, no només analitzem la destinació dels diners que demanem prestats, sinó com es crea com a conseqüència - com es demostra en els quadres aquí recollits- de polítiques neoliberals realitzades pels governs en els anys 90 i 2000 i que van enfonsar les finances públiques, obligant als estats a recórrer a l'emissió de deute. Això es va fer per diferents mitjans: 1) aplicar reformes fiscals per fer caure les cotitzacions patronals i les relacionades amb els beneficis empresarials i el patrimoni de les grans fortunes; 2) es van afavorir polítiques d'evasió fiscal i frau (encobert com les SICAV 3); i 3) en els mecanismes d'usura establerts pel finançament del deute, doncs els bancs passen per la barra lliure del Banc Central Europeu prenent els diners públics al 1% aproximadament i es permeten especular amb les necessitats de finançament dels estats per col•locar els préstecs al 6, 7% o més. Així doncs els treballadors/as no devem sentir-nos obligats a respondre per polítiques que es van fer contra nosaltres.

I, efectivament també cal abordar el capítol de com s'han gastat els diners obtinguts de préstecs en deute públic: 1) al servei de polítiques de sanejament de sectors públics per privatitzar-los; 2) emprant quantitats immenses de diners públics pels plans de rescat de la banca que van disparar el dèficit públic; i 3) les despeses en capítols que no reverteixen en el conjunt de la societat. Sent això d'aquesta manera, com i qui discrimina quina part dels diners prestats -i a qui- és legítim retornar i en quina quantitat? El tema de l'auditoria avui dia ens col•loca en un garbuix de discussió. Nosaltres simplement posaríem fora de perill –com en la nacionalització de la banca- els dipòsits petits de particulars, però la política ha de ser avui el no pagament del deute.

No rebutgem el tema de l'auditoria en principi, però aquesta no es pot convertir en el centre de la política respecte del deute. Fa uns anys es va començar a parlar d'auditar quan el tema del deute no estava en les mobilitzacions populars contra les retallades i plans d'austeritat, aleshores podia ser un instrument de popularització del problema? Doncs probablement sí, però les polítiques d'austeritat són avui directament responsables de retallades massives en prestacions i serveis públics, d'acomiadaments de treballadors públics. Avui, l'elecció entre pagar o no pagar el deute ja està sobre la taula i no es pot deixar per a un suposat procés d'auditoria. Pensem que la consigna de l'auditoria simplement va un pas per darrere del que ja s'està exigint al carrer i que la consigna del no pagament pot ser ja assumida sense problemes en les mobilitzacions.

Al llarg de la discussió van anar apareixent nous adjectius per delimitar noves parts del deute, com el cas de “deute odiós” o “deute colonial”, segons fos el deute contret per dictadures per a mantenir-se en el poder o com a conseqüència de la dominació colonial que pateixen alguns països. Està bé que utilitzem aquests termes per enfortir el rebuig dels treballadors a assumir el deute, però no per fer-ne discriminació. Per exemple en el cas de Tunísia la suma majoritària del deute no és la que va contreure Ben Ali, sinó la desenvolupada en els dos anys posteriors a la revolució, per la política dels islamistes al govern. Aleshores?

El principal argument en defensa de l'auditoria és que no cal caure en l'acusació que no pagues el que deus. Però aquest argument té molts problemes. En primer lloc perquè quan cal procedir als pagaments cal triar clarament entre la prioritat de la gent o el pagament als bancs, al marge del caràcter del deute. La resposta al pes del deute i la política d'austeritat no es basa en precisions morals, o en tot cas parlem d'una altra moral. És immoral dedicar diners a pagar a grans bancs quan les necessitats vitals de la gent estan sense resoldre. El no pagament del deute neix de les urgents necessitats socials a les que cal donar resposta, neix de la necessitat de mobilitzar sobre la base d'això, no neix pel debat entre intel•lectuals o al parlament.

N'hi ha prou amb mesures radicals dins del capitalisme o cal trencar amb ell?

La discussió de fons amb Toussaint és si es pot sortir de la crisi amb una mesura de reformisme radical o són necessàries polítiques anticapitalistes. Ell argumenta els exemples d'Equador o Islàndia, o d'Argentina de fa uns anys: es poden fer coses que milloren la situació dels treballadors/es. Però el que no diu Toussaint és que el no pagament del deute -sense un conjunt de mesures directament anticapitalistes com són l'expropiació de la banca- ha suposat també la ruïna per a la població treballadora, sense resoldre el problema. Ho vam veure a Islàndia amb una terrible devaluació de la moneda que va empobrir sobtadament tots els treballadors/es, ho vam veure a Argentina i a Equador. Així doncs el més greu és que els arguments per a l'auditoria i el no pagament del deute il•legítim, tracten d'inscriure'ns en la reforma radical d e l capitalisme, per intentar c o n v è n c e r que no hi ha aspiracions revolucionàries en la lluita. I és just el contrari el que cal dir: que no hi ha futur dins del capitalisme, per això cal qüestionar el c a p i t a l financer, els g r a n s inversors, la política dels estats al seu servei.

El no pagament ha de ser la resposta obrera als plans d'ajust i sobre la base d'això organitzar la lluita. Que aquest debat sigui amb organismes com ONG's o amb la pròpia IU, que aplica retallades allà on governa (abans a Catalunya o Astúries, ara a Andalusia) i que no va aplicar una política anticapitalista pot tenir una raó de ser, però que sigui amb la direcció d'una organització que es reclama de la IV Internacional, a la que s'adhereixen Izquierda Anticapitalista o Revolta Global, ens sembla que és dissoldre la política revolucionària en el reformisme.

Finalment la resolució que va sorgir de les Jornades va ser essencialment la que recollia l'auditoria i el no pagament del deute il•legítim com a claus per lluitar contra el deute. Des de Lluita Internacionalista no signem el document final, encara que sí considerem que hi ha punts en els quals és possible treballar conjuntament.

Article relacionat: XIFRES PER A LA POLÈMICA: ARGENTINA. Legitimar part del deute és legitimar la seva perpetuïtat.

"No volem la propietat... volem col•lectivitzar la terra"

Redacció — 2013-05-13T09:58:40Z

Del 21 al 27 d'abril, Javier Ballesteros, del SOC-SAT i jornaler en l'ocupació de Somonte, va visitar Catalunya. La gira tenia la intenció d'ajudar a reconstruir una solidaritat que avui ells precisen però que en altres moments poden necessitar els i les treballadores d'aquí. La concreció de la mateixa i la proposta de campanya per resoldre la seva necessitat pràctica actual d'una furgoneta per poder treure la collita, va néixer de la visita a Somonte dels nostres companys el mes anterior. La realització de la gira va ser una mostra de treball unitari, de classe, que va recórrer des de la SEAT a les dues universitats públiques (UB i UAB), escoles d'adults -com El Carmel a Barcelona o la de Girona-, xerrades a Vilanova, St. Pere de Ribes, Barcelona, Viladecans, El Prat, Barberà,... fins a reunir més de 500 persones en la setmana gràcies al treball conjunt d'un important nombre d'organitzacions que es van comprometre amb la campanya per mitjà de xerrades o amb diners (IAC, COBAS, UM-9, Endavant, CGT -UB, SEAT, Ensenyament...-, Assemblees Populars, propostes alternatives com els Horts Urbans... i per descomptat Lluita Internacionalista). Si serem o no capaços d'aconseguir la furgoneta, està per veure, però el valor de la gira com a pas i punt de fusió i solidaritat obrera està més que aconseguit. Durant la mateixa, vam entrevistar a Javier.

LI.- Com vau arribar a ocupar i fer produir les terres de Somonte?

JB.- Amb el SAT ja havíem fet moltes ocupacions simbòliques, com a denúncies, esperant cridar l'atenció dels polítics sobre la injustícia que eren les terres en mans de terratinents i especuladors, moltes abandonades i nosaltres sense poder treballar. Però no vam aconseguir que canviés, així que aquesta vegada, quan vam ocupar Somonte ens vam quedar i ens vam posar a treballar-la des del primer dia, com una alternativa a la crisi i a l'atur que afecta els nostres pobles. Però també com una lluita ideològica: per demostrar que la podem treballar sense patrons ni terratinents i perquè sempre hem dit que la terra ha de ser pel qui la treballa.

LI.- “La terra pel qui la treballa p o t prendre's com a repartiment de la propietat de la terra, com es planteja en el MST de Brasil, o com a que sigui pública amb dret a treballar-la col•lectivament, com en les ocupacions de l'Alt Paraná a Paraguai: com ho plantegeu vosaltres?

JB.- No volem la propietat de la terra: la terra, com l'aigua o el sol, no poden ser propietat privada, han de ser públiques de tots. Volem el seu ús, i això no és solament pels andalusos, sinó que també pot venir un català o un senegalès a treballar-la… però quan se'n va no s'emporta ni un bri de terra. Pensem que el nostre deure, vers tots aquells que van caure en les trinxeres o van morir en els calabossos o els que encara hi són, és recuperar tot el que ens han robat, i no és només la terra, sinó l'energia, el transport, la banca,.. i també les fàbriques, tots els mitjans de producció. Nosaltres a Somonte, volem col•lectivitzar la terra.

LI.- Seguint amb el tema de la propietat, en les xerrades parles de “Els set magnífics”, com els autèntics subsidiats, pots comentar- ho aquí?

JB.- Duran i Lleida, com el Duc de Salvatierra o el president de Ferrovial, intenten dividir a la classe treballadora dels diferents pobles parlant que si els treballadors andalusos som mandrosos o subsidiats. I són coses que fan ràbia, perquè a Catalunya crec que és evident que molts dels qui estan treballant o tenen uns estudis tenen pares andalusos que van venir sense res i els hi han donat amb el treball de les seves mans. Alguns dels qui volen trobar lladres, paràsits i subvencionats haurien de mirar més a prop seu, de portes endins. Perquè menys terratinents tenen més terra que en els anys 30. És una burgesia terratinent parasitaria, la més inútil de tota Europa. I als terratinents de tota la vida, ara a més cal afegir als de la bombolla immobiliària que han fet fortuna amb el maó i no tenen res a veure amb el camp –per exemple, al meu poble hi ha una finca de 3.500 hectàrees de les germanes Koplowitz-, però també Ramón Mendoza que va ser president del Reial Madrid, l'amo del diari Marca, al costat dels Osborne, els Terry, … és una desgràcia més que patim…

Per això, no solament lluitem contra la propietat de la terra sinó contra la PAC (Política Agrària Comuna de l'UE) que ve en forma de subvencions que mai han beneficiat al petit camperol. A Andalusia, els qui anomenem “Els 7 Magnífics” que són el Duc de l'Infantado, la Duquessa d'Alba, Immobiliària Osuna, la família Barrera, per descomptat la Companyia de Jesús, el Duc d'Aguilar, s'emporten el 80% de les subvencions de la PAC. Mentre, prop de 30.000 petits camperols i ramaders desapareixen tots els anys. Una dada significativa és que la Duquessa d'Alba, rep 5.700 euros diaris des de l'1 de gener al 31 de desembre de la PAC, per no sembrar res. Hem denunciat, que fins i tot s'ha volgut cobrar per les pedres o per collites que es realitzen al setembre com el cotó, sembrades a l'agost… en fi, una especulació i un robatori més dels quals estan acostumats. Si ha d'haver-hi algun tipus de subvenció, hauria de ser per incentivar la qualitat dels productes, la creació d'ocupació i el respecte al medi ambient. Molts d'ells, com a immobiliària Osuna, no tenen cap vinculació amb el camp.

LI.- Has dit que vau ocupar, entre altres coses, per atendre el problema de l'atur, es podria ampliar el vostre exemple? Què fa la Junta d'Andalusia?

JB.- El govern bipartit del PSOE i IU ens va respondre enviant a la guàrdia civil i amb un intent de desallotjament amb un desplegament sense precedents: van venir 300 antidisturbis, després d'haver-nos portat a 17 al jutjat. Ens van fer fora però vam tornar. Sempre hem estat pel diàleg per donar-li una perspectiva legal a la situació, però ens diuen que si volem parlar primer hem d'abandonar la finca. Nosaltres parlarem el que faci falta, però no deixarem la terra: ens trauran de Somonte en una caixa de pi. A més creiem que la principal solució a l'atur a Andalusia és la terra. Només les 20.000ha que posseeix la Junta d'Andalusia –té altres 50.000 de devesa-, podrien generar ocupació per 800.000 treballadors1 . Però en principi les volia privatitzar i el problema és que la terra està concentrada cada vegada en menys mans: de moment amb les lluites del SAT, sembla que hem parat les privatitzacions i la Junta parla de fer un banc de terres públic.

LI.- Com funcioneu en Somonte i què heu aconseguit en aquest any que porteu?

JB.- Ho fem de manera assembleària. Fem una almenys un cop per setmana. Tot el treball es reparteix de forma igualitària entre homes i dones des de la cuina o la neteja del mas als treballs del camp. A les 8 del matí ja hem desdejunat i estem al camp. Mengem quan tornen les nenes del col•legi, i tornem a treballar a la tarda. Intentem evitar l'individualisme i fer-ho tot col•lectivament: els menjars, les habitacions… respectant la intimitat de cadascun, però tractem de viure també col•lectivament.

En un any hem aconseguit molt més del que ens esperàvem: hem conreat 55 hectàrees de blat, 70 de civada, 20 de girasols, una de patates, dues de faves, una d'alls, una de cebes... ara acabem de plantar síndries i melons. Bé, i altres productes de l'horta… i tot ecològic i recuperant les llavors originals. I quan vam començar l'única cosa que teníem eren les nostres mans, i després amb la solidaritat dels pobles, d'aquí i de fora, ho hem fet possible. Estem demostrant que no som una colla de subvencionats, que la utopia és possible i es conquesta lluitant. Que som treballadors i treballadores amb moltes ganes, que creiem que podem fer un altre món sense explotadors i sense esclaus.

LI.- Vols afegir alguna cosa més?

JB.- Estic totalment d'acord amb la sobirania dels pobles, que siguin aquests els que decideixin el seu propi futur. No crec que ningú des de Madrid o des de Brussel•les, pugui imposar-se als pobles. No es tracta només de la seva cultura o la seva forma de vida, sinó que el propi poble pugui decidir el seu futur. Estic totalment d'acord amb el dret a l'autodeterminació. El mateix que ningú pot decidir el que hem menjar, o quina cosa hem de sembrar a les nostres terres, crec que han de ser els pobles els qui ho decideixin. El poble obrer català està sofrint la mateixa explotació i saqueig que el poble obrer andalús, i per a nosaltres són els nostres germans. El nostre enemic és clar qui són, la burgesia i el capitalisme, i junts, amb la unitat i la solidaritat de la classe treballadora de qualsevol part, podem aconseguir doblegar al capitalisme i la victòria final de la classe treballadora.

Notes: 1.L'atur a Andalusia és del 36,87%, arribant als 1.473.700 aturats a l'abril 2013 (Canal Sur 25/ 4/13)

El robatori de les preferents es legalitza

Víctor Messeguer — 2013-05-13T09:25:11Z

En el 2009, dos anys després d'haver detonat la crisi a l'agost del 2007 a EEUU amb les hipoteques subprime (una altra estafa), a l'estat espanyol s'incrementa la venda de “participacions preferents”i “deute subordinat” en les oficines bancàries, sobretot a les Caixes, que havia començat al 2002. Els governs d'Aznar van iniciar la bombolla immobiliària i Zapatero havia aconseguit la seva segona legislatura amb Solbes com a mascaró de proa, negant la crisi en la campanya electoral de març del 2008. Amb això, Solbes i Zapatero permeten que la banca escuri les restes de la bombolla immobiliària i es preparen per a la crisi i les fallides de les caixes i bancs que venen a continuació. 22 caixes i bancs van comercialitzar preferents i deute subordinat entre el 2002 i el 2011, afectant a centenars de milers de famílies (unes fonts diuen 300.000 i altres 700.000) i sumant entre 10.000 i 30.000 milions d'euros.

L'estafa massiva va consistir en vendre com a dipòsits a termini fix (amb rendiments que en alguns casos arribaven al 7%), el que en el cas de les preferents eren accions, per tant el capital no estava garantit, ni tampoc la liquiditat, doncs per aconseguir els diners (o una part) s'havia de vendre en un mercat que va desaparèixer. El Fons de garantia de dipòsits no les garanteix. En el cas del deute subordinat, també amb elevades taxes de rendiment, sense garantia del capital del Fons de dipòsits i també amb un mercat secundari inexistent. La persona presta al banc i assumeix el risc. Si el banc fa fallida, en la liquidació, aquest deute va darrera dels altres a l'hora de cobrar. A més de l'estafa de vendre com a dipòsits el que eren accions i bons, la segona gran ocultació era que les caixes i bancs espanyols ja estaven en fallida en aquells moments i que “invertir” en ells era ruïnós. Bankia va passar d'admetre uns beneficis de 300 milions al 2011 a absorbir un rescat de 24.000 milions.

Les entitats que van comercialitzar preferents, excepte error o omissió, van ser: Bankia (formada per Caixa Madrid, Bancaixa, La Caixa de Canàries, Caixa Laietana i les Caixes d'Àvila, Segòvia i Rioja, ara del FROB), Caixa Catalunya (ara del FROB), Caixa Galícia (ara del FROB), La Caixa, CAM, Caixa Cívica, Caixa Penedès, BBVA, Banc de València, Banc Santander, Caixa Cantàbria, UNNIM (Caixa Manlleu, Caixa Sabadell i Caixa Terrassa, ara del BBVA), Caixanova, Banc Espirito Santo, Bankinter, Banc Popular, Caixa Insular.

Per les seves dimensions, es tracta d'una estafa massiva i sistemàtica, en la qual a part de milers de directors d'oficines, estan implicats centenars de directius de les Caixes i Bancs, de la CNMV (Comissió de control del mercat de valors), Banc d'Espanya, i dels ministeris implicats (Economia) i auditores privades (del 2006 al 2008, Luis de Guindos va ser president de Lehman Brothers per Espanya i Portugal i va comercialitzar preferents, al 2009 va fitxar per Price Waterhouse Coopers com a responsable de la direcció financera i va auditar favorablement a Caixa Galícia Preferents SA). En les cúpules de les caixes hi havia dirigents de partits, del PP en el cas de Caja Madrid i Bankia i del PSCPSOE en el cas de Caixa Catalunya. A mitjans d'abril, el FROB (l'estat) va generar els criteris per a legalitzar l'estafa en línia amb els criteris esmenats per la UE (veure notes del FROB en els enllaços), per a les entitats que van ser “nacionalitzades”, socialitzant les pèrdues: Bankia, Caixa Catalunya i Caixa Galícia. L'objectiu dels criteris és no admetre que el conjunt de l'operació va ser ideada i organitzada per robar a unes desenes de milers de milions de la classe treballadora i petita burgesia, amb l'objectiu final de rescatar caixes i bancs. 10.000 o 30.000 milions a afegir als 200.000 milions gastats fins ara en els rescats a la banca (enllaços).

El FROB segueix amb la ficció que no va haver delicte general, massiu, sistemàtic i organitzat, i tracta a les víctimes com a inversors que han tingut la mala sort d'invertir en caixes en fallida i admet que en alguns casos no se li va explicar al client els riscos que estava signant. Si ho he entès be, les víctimes d'aquestes tres ex-caixes en fallida poden sol•licitar un arbitratge (decisió administrativa, es renuncia a anar a judici), i poden conèixer prèviament el resultat probable doncs una consultora a sou del banc classificarà el cas abans de l'arbitratge pròpiament dit, amb el que pre-anunciarà el resultat. L'altra opció és anar a judici. El que farà el FROB, tret que l'arbitratge o el judici indiqui el contrari, és fer una “quitança” als diners que va invertir la víctima de l'estafa d'entre el 20 i el 70%. El que resti es passarà a accions amb un recàrrec en el preu per definir i la persona haurà de vendre aquestes accions, que previsiblement hauran baixat. En els diaris s'especula que en molts casos es perdrà el 80-90% dels diners.

El capitalisme comença a mostrar el seu veritable rostre. A l'endeutament per a tota la vida, els desnonaments, els acomiadaments, les retallades en sanitat, ensenyament, serveis socials, pensions, atur, les retallades salarials, els impostos que paguem els treballadors i treballadores i que no paguen les grans empreses ni les grans fortunes, entre els paradisos fiscals i les SICAV, es contraposen els 200.000 milions de rescat a la banca (i que no ha acabat). La burgesia va idear, organitzar i dur a terme el robatori de les preferents i és a la que cal castigar i expropiar per tal de tenir una economia al servei de les necessitats de la majoria, no una economia que ens ofegui a la majoria.

No paguem el deute públic.

Nacionalització de la banca sense indemnització.

Expropiació de les empreses i dels integrants de la burgesia culpables de l'organització del robatori de les preferents.

Fora aquest govern.

Fora la monarquia.

Per un govern dels treballadors i treballadores.

Nota: la cita en els enllaços http://is.gd/YdcCjK no implica avalar la línia de l'autor/a o la web.

Cal exigir a CCOO i UGT que s'acabin les treves

Lluita Internacionalista — 2013-05-13T08:40:41Z

Les manifestacions del 1r de maig han estat massives en tot l'estat espanyol, amb presència d'un gran nombre de pancartes d'empreses en lluita contra els acomiadaments i la degradació de les condicions de treball. Malgrat el paper jugat per les direccions de CCOO i UGT paralitzant tota resposta, aquests dos sindicats segueixen sent els referents de classe, agrupant en les manifestacions que ells van convocar a la gran majoria de treballadors. Manifestacions més combatives, més compactes, però què ens proposen Toxo i Méndez davant aquesta situació? Amenacen una vegada més al Govern amb mobilitzacions i li demanen un gran pacte per l'ocupació, un gran pacte entre tots Govern, partits, patronal, sindicats... Tot recorda als malaurats Pactes de la Moncloa. Però el govern respost clar i categòricament que seguirà amb la mateixa política econòmica i ja prepara una nova bateria de mesures per enfonsar encara més les condicions de vida de la classe treballadora. La pregunta obligada és la següent: a què esperen per llençar aquestes mobilitzacions per detenir una política econòmica que ens enfonsa en la misèria?

Més de 6'2 milions d'aturats oficials, que augmentaran aviat per la multiplicació d'expedients de regulació d'ocupació. El nou allau d'acomiadaments afecta ara a les empreses petites i mitjanes; menys visibles i més disperses al territori. Sense una política de coordinació d'empreses en lluita i una campanya per unir les lluites, els treballadors ho tenen més difícil per resistir. Segons dades de CCOO a Catalunya, si en el 2012 hi havia 19.000 treballadors afectats per ERES temporals; ara en són 49.000, que el mateix informe reconeix com a candidats a l'acomiadament.

L'Estat espanyol i Portugal són els únics estats de la Unió Europea en els que els salaris cauen mentre pugen els beneficis, segons un estudi recent de la UGT. En aquests quatre anys de crisis els salaris han perdut 5'2 punts respecte el PIB mentre que els beneficis empresarials guanyaven 3 punts, superant d'aquesta forma i per primera vegada les rendes del capital a les del treball en el repartiment de la riquesa creada. Aquesta tendència s'ha incrementat els dos últims anys amb la Reforma Laboral. Això evidencia que la crisi està sent utilitzada per la patronal per augmentar l'extracció de plusvàlua dels seus treballadors/es, una bona part amb la destrucció de llocs de treball, caiguda de salaris i augment de ritmes i jornada. A més, al juliol, els salaris de milions de treballadors estan amenaçats per la pèrdua de convenis en vèncer el termini per a la seva renovació, en aplicació de la reforma laboral. L'economia segueix en caiguda continuada, en recessió. El Govern ha revisat a la baixa les previsions econòmiques, caiguda del PIB i de l'ocupació, en un marc europeu que segueix enfonsant-se. Grècia just ha aprovat un nou paquet de mesures amb l'acomiadament de 15.000 funcionaris més i Portugal acomiadarà a 25.000 treballadors públics, entre altres mesures de retallada. Rajoy prepara una nova bateria de mesures contra els treballadors a canvi de la flexibilització del dèficit permès: de moment es coneix una dura retallada a les pensions que podrien veure's reduïdes fins en un 47%... i ja s'aixequen veus dins del seu partit, com Esperanza Aguirre, que l'acusa de debilitat i s'ofereix per destruir el sector públic amb mà de ferro.

L'efecte de la crisi es desplaça a l'àmbit polític, no només del Govern (Bárcenas, divisions internes...) sinó que afecta de ple i per primera vegada durant la transició a la Monarquia, que apareix com un dels problemes en l'enquesta del CIS. Un lloc específic en la crisi política correspon a Catalunya, amb un Govern incapaç d'aprovar els Pressupostos per aquest any. La duresa de la retallada que exigeix el Govern central és ara de 3.800 milions d'euros, una xifra que, acumulada a les fortes retallades d'anys anteriors, amenaça amb més de 10.000 acomiadaments en la administració i dilapidar la sanitat i l'educació pública. Aquesta situació pot precipitar en breu unes eleccions anticipades.

La sortida des del punt dels interessos dels treballadors/ es a aquesta situació passa d'una banda per reactivar la mobilització. No hi ha un altre camí que la coordinació de les empreses en lluita contra els acomiadaments, també amb les previstes en el sector de la sanitat i l'educació. Cal exigir a CCOO i UGT que s'acabin les treves i les amenaces per passar a l'acció: no a un pacte social, vaga general. Aturar els acomiadaments, parar les retallades exigeix un canvi dràstic de la política, no pagar el deute i nacionalitzar la banca per posar tots els recursos a la creació d'ocupació pública i defensar salaris i pensions. Però això solament serà possible que enfrontant la política de les direccions de CCOO i UGT, agrupant corrents d'esquerra sindical en aquests sindicats, acabant amb tot sectarisme des de la CGT i el sindicalisme alternatiu, recuperant el pes d'assemblees i dels comitès elegits democràticament.

Però la sortida a la crisi té també una forta component política. Una vegada més cridem a Sortu, a CUT-BAI, a la CUP , a totes les forces que vàrem impulsar Iniciativa Internacionalista, a les que representen l'esquerra anticapitalista i a nombroses expressions alternatives municipalistes a engegar un reagrupament de forces amb dues clares referències: ruptura amb el capitalisme i l'estat de la Monarquia, per una sortida dels treballadors i respectuosa amb el drets d'autodeterminació dels pobles.

20-23 de Maig: vaga i mobilitzacions

L.C. Gómez-Pintado, "Luca" — 2013-05-12T16:35:00Z

Com a continuació de la vaga dels passats 20, 21 i 22 de Març, el sector del Transport per carretera de Barcelona està convocat a mobilitzacions el dia 22, i jornades de vaga els dies 23 i 24 de Maig. Es manté la negativa de la patronal davant qualsevol acord que mantingui les condicions del conveni actual –la ultraactivitat la qual acaba el 9 de Juliol-, malgrat les 3 jornades de vaga del passat Març. Aquesta postura patronal troba el seu suport en l'aplicació de la Reforma Laboral del govern del PP (veure LI 123), que afebleix la negociació col•lectiva al decretar la fi dels convenis a l'any del seu venciment. En tal cas, la patronal s'acull únicament a les lleis bàsiques, com l'Estatut dels Treballadors, que empitjoren les condicions salarials i laborals (jornada, distribució d'hores, plusos, festius, etc.) dels convenis.

La situació afecta a més sectors, i n'hi ha més de 1.400 convenis col•lectius en una situació semblant, el que crea una gran incertesa sobre el futur dels salaris, les condicions laborals i els llocs de treball, ja que els treballadors i treballadores amb drets reconeguts i salaris consolidats poden ser substituïts a poc a poc per altres en pitjors condicions, amb molta més facilitat des de la Reforma Laboral del govern que abarateix dràsticament els acomiadaments. Per això cal defensar les millores aconseguides en els convenis actuals.

No obstant això, si la lluita es fa per sectors i sense superar l'àmbit provincial o autonòmic, sense jornades de lluita conjunta el més amples possible, que serveixin per unificar la força de la lluita dels milers i milers de treballadors afectats, la patronal pot aconseguir el seu objectiu de rebaixar salaris i endurir les condicions de treball, i es perdran llocs de treball ‘en condicions', que seran substituïts per altres precaris o semiprecaris, o s'imposarà la rebaixa general de salaris i l'empitjorament de les condicions laborals. Per això és important que, tal com estan discutint sectors del sindicalisme de Barcelona, la lluita s'ampliï i s'estengui, tant a nivell de Catalunya i la resta de l'estat, com unificant-se amb els altres sectors afectats, en el camí d'una nova Vaga General i un pla de lluita fins a derrotar la Reforma Laboral i els atacs al salari i a l'ocupació. La lluita conjunta és l'únic camí.

Esperem que aquesta reflexió, que ja està en les converses de molts treballadors i treballadores i de molts sindicalistes honestos, s'imposi en la lluita abans que torni a ser tard per a impedir un nou retrocés dels treballadors.