Aquest 8 de març, Dia Internacional de les Dones Treballadores, arriba en un context internacional marcat per l’ofensiva colonialista d’Israel en el territori palestí. Un genocidi avalat per l’imperialisme nord-americà i europeu i que compta amb la complicitat de les institucions internacionals, que són incapaces de pronunciar-se contundentment contra l’estat sionista i aplicar les sancions que corresponen. En canvi, els pobles del món han recuperat el seu esperit de solidaritat internacional amb mobilitzacions històriques i massives de solidaritat amb la resistència palestina, malgrat les amenaces repressives dels diversos governs contra l’activisme antisionista. El moviment feminista no hem dubtat del nostre lloc: sempre amb les oprimides i explotades, perquè tenim clar que lluitar contra la violència patriarcal és també lluitar contra l’opressió colonialista. La derrota d’Israel i el triomf de les palestines seria, sense cam mena de dubte, un triomf internacional per a totes les lluitadores del món.

Per això, en primer lloc, aquest 8 de març, ha de ser una jornada internacional de solidaritat amb el poble palestí en la lluita pel seu alliberament. I ha de ser una denúncia també a la hipocresia sionista i occidental, que s’omplen la boca parlant de democràcia, drets humans, igualtat de gènere, entre d’altres, mentre són còmplices d’aquest brutal genocidi. Darrere d’aquest discurs no fan més que amagar el seu caràcter imperialista, racista i islamofòbic. Exigim als governs el trencament immediat de tota mena de relacions amb l’estat d’Israel, començant pel comerç d’armes que encara al mes de novembre es continuava realitzant per part del Ministeri de Defensa.

Mentre els governs continuen augmentant el seu pressupost en defensa, les polítiques feministes continuen amb pressupostos més que insuficients. A més a més, el caràcter patriarcal de les institucions, com ara la justícia, ens deixa a les dones encara més indefenses davant les violències masclistes.

La crisi econòmica, expressada sobretot en la pèrdua del poder adquisitiu i la precarietat, ens afecta encara més a les dones i dissidències. Ho podem veure en el mateix conflicte del sector agrari, doncs, són les dones temporeres les més afectades, amb salaris de misèria, condicions insalubres, violència sexual i deportacions. Mentrestant, el gran capital del camp i els grans comerciants i distribuïdors cada vegada guanyen més a costa de la majoria treballadora, de les treballadores del camp, i més encara de les migrants, que sempre són les més afectades. També ho vam veure amb les infermeres i treballadores de la sanitat, que recentment van protagonitzar importants jornades de vaga i mobilització denunciant els salaris miserables i les jornades exhaustives de treball.

Una enquesta del CIS publicada al gener d’aquest any feia èmfasi en què més del 44% dels homes enquestats pensa que "les dones hem anat massa lluny" amb les nostres exigències. A més a més de la utilització mediàtica i tergiversada d’aquesta enquesta, les dades econòmiques i socials no fan més que ratificar la necessitat de la nostra lluita i organització. En realitat, l’enquesta evidencia com sectors del capital, i en particular la dreta i ultradreta, ens posen al seu punt de mira i ens utilitzen per dividir-nos com a classe treballadora. VOX, Milei, Trump o Bolsonaro en són exemples. Però aquest creixement en la crítica al moviment també ens dona una altra lliçó: com més presents ens fem als carrers, més creixem com a moviment i guanyem espais. Cal combatre els discursos racistes, masclistes i LGBT-fòbics d’organitzacions reaccionàries; però també hem de fer front la institucionalització de la nostra lluita i la cooptació per part de governs que s’autoanomenen feministes, però continuen finançant a la retrògrada església o són còmplices del genocidi d’Israel. No podem permetre que es tergiversi la nostra lluita, i menys encara il·lusionar-nos amb què mitjançant les institucions acabarem amb el patriarcat.

Aquest 8M és una oportunitat per recuperar el nostre esperit de lluita al carrer, aquell que va protagonitzar històriques vagues feministes, aquell que va denunciar a La Manada i va aconseguir visibilitzar el consentiment com a element clau. És una oportunitat per continuar construint un moviment que lluiti contra la precarietat laboral, contra la bretxa laboral i contra la bretxa salarial que pateixen les dones pensionistes. Que lluiti contra les institucions xenòfobes de l’estat espanyol i de tota la unió europea, que pacten lleis que apuntalen les violències racistes i condemnen a milers de treballadores migrants a l’economia submergida, a la clandestinitat i a la més absoluta misèria.

Aquest 8M ens sobren els motius per sortir als carrers i fer d’aquest dia una altra jornada històrica de lluita del moviment feminista. Per això fem una crida a organitzar assemblees als centres d’estudi, de treball i als barris. Perquè només amb organització i mobilització aturarem les violències d’aquest sistema capitalista, racista i cis heteropatriarcal que ens explota i ens oprimeix. Perquè aquesta crisi no la pagarem les treballadores!

Dones de Lluita Internacionalista